I EI! SI SURT TEATRE CONSERVATORI ENDAVANT, DONCS ENDAVANT! PERÒ...

Posi un referèndum a la seva vida té una música que recorda la campanya nadalenca de la pel·lícula ambientada a Manresa Plácido i el seu eslògan: «ponga un pobre en su mesa». Deu ser el que té compartir geografia, que algunes coses s’assemblen. Abans de res, tot el meu respecte i tota la meva admiració per la gent que, essent capaç d’abraçar causes nobles, fa apostolat de les seves idees malgrat tot. Se’n necessiten ganes o tenir un accentuat esperit de servei a la comunitat que, de veritat, tal com està l’ambient social, a vegades més que compensar anímicament (l’única recompensa que se’ls pot oferir) fa venir ganes de llançar el barret al foc. El futur del teatre Conservatori de Manresa que acumula una pila de decennis i que ocupa el forat d’un claustre conventual dominic, és a la palestra. Sí-sí; sí-no; no-no i no-ho-sé-vaja-quin-maldecap. Raons sentimentals de l’estil: sempre ha estat aquí o hi tinc records de família i personals o és un bon lloc per tenir un teatre obert. Raons econòmiques: mantenir-lo val diners, restaurar-lo val diners, tirar-lo a terra val diners. Raons funcionals: una plaça ben gran i a fer-hi coses! Però en el tour de propostes ha emergit una altra via: recuperem el que sigui recuperable de les arquitectures anteriors al teatre i fem-hi un equipament ignasià traient pit de l’important paper que el sant dóna en les seves memòries al temple i convent dominic. Vagi per endavant que la meva procedència no manresana, tot i que manresà compromès des que m’hi vaig empadronar, m’empeny a mirar-ho des de fora. No puc compartir les històries familiars que s’esgrimeixen perquè en aquest sentit les meves tenen una altra geografia física i humana, però mira, aquesta opció de posar una Ara Pacis (els que coneguin Roma ja sabran què vull dir) al mig de Manresa em fa gràcia. I ei! Si surt teatre Conservatori endavant, doncs endavant! Però...

PER SI NO N'ESTEM SEGURS, ENS FARAN DIR SÍ DUES VEGADES

Crec que a hores d’ara els lectors que tenen la bona voluntat de llegir aquesta columna cada dissabte ja han entès que es tracta d’una columna d’opinió; no és un espai d’anàlisi. Tampoc és un espai per jutjar res ni a ningú i, com que no té deutes, a diferència de moltes de les coses dites  sobre la pregunta referendària, des d’aquí ja els avanço que jo la trobo ridícula.

És molt propi dels catalans el «sí però no». Ens perd l’estètica i a ponent ho saben, hi juguen i en fan befa. Tot sovint ens pregunten a veure si és que ens pensem que som diferents de la resta d’espanyols. Home!, com que això que implica aquest «ser»  depèn dels sentiments i aquests no estan subjectes a cap constitució ni a cap llei, doncs sí, n’hi ha molts milers que ens en sentim, de diferents; com els que se senten bolivians també se’n senten, de diferents. Però, observin com de rars som els catalans que, fins i tot allà on es pot passar amb una pregunta, els nostres governants en formulen dues. Allà on es pot posar un sí, els catalans, com si fos un eco, en podrem posar dos. I encara més complicat, potser algú posarà un sí i després posarà un no i ja no sabrem com comptar-ho. La pregunta del referèndum que farem podia haver estat binària: si o no. Hom  esdevé independent o no; la primera opció és la premissa indispensable per penjar la bandera a l’ONU, per federar-se o per confederar-se, la segona deixarà les coses com estan o molt pitjor, perquè l’Espanya eterna de dretes i esquerres s’abraonarà sobre Catalunya, anava a escriure com mai, però escriuré com sempre, perquè sempre ha estat així. Ah! I els recomano llegir les respostes d’alguns veïns de Manresa que viuen en barris majoritàriament de gent arribada d’Espanya ja fa dècades que publicava ahir Regió7 i extrapolin. Cap eufòria no està convidada si volem que el procés ens dugui a l’Estat independent. Comença el joc i es jugarà a fons i vull dir a fons.