UN DEUTE MORAL TAMBÉ AMB LA MEMÒRIA DEL MEU PARE

A l’esquerra de l’ordinador, en la cambra que a casa fa les funcions de despatx, tinc emmarcada una fotografia del meu pare, l’Agustí Redó i Samper que va morir, amb 72 anys, el 28 de desembre del 2005. El 27 d’octubre de l’any passat vaig fer una fotografia on es veu l’aparell de televisió amb una de les imatges prèvies al moment de la proclamació de la República Catalana i en primer terme hi vaig posar la fotografia de què us parlo; volia que d’alguna manera el seu record estigués present en un dia que ell havia esperat tota la vida i per al qual havia treballat des de la resistència tossuda i molt minoritària en el seu poble i el meu, Monistrol de Montserrat, en el quefer del dia a dia, en la formació dels dos fills, en el seu entorn i amb les possibilitats ínfimes que s’obrien pas malgrat la dictadura franquista. Ho trobareu ridícul, però gaudia cada 1 d’abril, quan els feixistes locals passaven per davant de casa, a la Calle del Caudillo per cert, abans dita del Pont, sortint de la missa per la commemoració de “la Victoria” i de camí cap a la fartanera corresponent, fent sonar la Marsellesa en el toca disc amb aquell altaveu gran de carcassa de fusta encarat al balcó. L’Onze de Setembre del 1986 no va haver de comprar cap senyera per posar la balcó, va posar la que els avis havien guardat en el fons d’un bagul des del 1939. Va passar per la política local de la mà d’una CDC, que ajudà a dur al poble, quan més que un partit era un sac ple d’il·lusions. Va tastar el desagraïment quan els cacics locals de bracet amb esquerranosos de pro van animar a fer-li el buit social perquè signà la impugnació d’un pla d’ordenació urbanística que preveia urbanitzar per a 25.000 persones un poble de 2.300 habitants situat sota mateix de Montserrat. Indomable, continuà posant mitjans per a la causa i molta esperança fins el final i quan escric final vull dir final. El 27 d’octubre de l’any 2017, president Puigdemont vau contreure un deute moral amb milers i milers de catalans, més de dos milions, però també amb la memòria del meu pare, així que...

SE’LS VEU TANT EL LLAUTÓ QUE SEMBLA MENTIDA

Les revolucions dels nostres avis fan aigües. Alguna cosa molt semblant a la desregulació social i econòmica s’ha apoderat de les relacions laborals. Llegim aquests dies que al 62% del jovent se li ofereixen contractes de treball inferiors a un mes de durada. Això és molt igual a aquelles imatges de l’Espanya dels cacics, que no pas empresaris, en què cada dia els patrons seleccionaven el personal que necessitaven, els carregaven al camió i, apa, cap al tros, mentre també cada dia uns quants es quedaven amb una mà al davant i una altra al darrere. Els discursos del poder econòmic, l’únic poder de debò, disfressen aquesta realitat omplint-se la boca d’emprenedoria, d’innovació o de competitivitat. Els discursos del poder reclamen molta formació, més formació, i mai hi havia hagut una generació de joves tan formada com l’actual. Una formació, però, que paguen les famílies i que se n’aprofitarà el que dóna feina a 600 euros el mes. L’esquerda social entre els que disposen i els que no s’eixampla i és llavor per a les radicalitzacions i, em sembla, que ja en comencem a notar les conseqüències amb el creixement dels nous feixismes a Europa. Els poders insisteixen a aplicar les mesures que van dur a les ensulsiades del segle XX; incapaços de renovar-se intel·lectualment, descarreguen tot el pes dels seus interessos en la majoria de la població, que convenientment alliçonada ho trobarà allò més natural de món. Deu ser per això que els poders eliminen les humanitats dels currículums escolars i hi introdueixen cursos de banca ja a l’ESO, no fos cas que a les aules s’ensenyés a pensar, a mirar darrere el vel dels discurs oficial repetit una i mil vegades per una legió d’acòlits distribuïts convenientment en tots els nivells per aconseguir l’efecte.