En aquest text publicat a El Dit Gros número 6 del mes de març de 1988, el Llorenç Soldevila repassa els principals monuments històrics i arquitectònics de Monistrol i constata que tenen com a comú denominador la descura i fins i tot el perill de perdre’ls; només se’n salva l’ermita de l’Àngel gràcies a què els veïns de l’indret en tenen cura i l’han restaurada. Quan el Llorenç va escriure aquest text, Can Gibert i cal Pla encara estaven en mans privades, avui són propietat del municipi, no s'havia restaurat els Espilons i la Canaleta encara era un torrent infecte, avui és un magnífic passeig ciutadà. L’article és una crònica del seu temps que ens serveix per a situar-nos en el present.
DE LA COSTAT ESTANT
De sempre hi ha hagut tres
punts d'una certa alçada que han presidit les meves mirades circulars entorn de
la vila: la Bestorre, l'ermita de l'Àngel i la de St. Antolí. Si voleu, podria
afegir la Torre de la Figa. El primer i el tercer, malgrat el pas del temps i
la descura, mantenen la testa alta, com dient-nos: som aquí.; es neguen
resoludament a ser engolits en nom del progrés urbanístic. Tanmateix, el segon és
el que ha estat més de sort, ja que un grup de veïns ha vetllat aquests darrers
anys per la seva conservació.
La Bestorre és indestriable del
paisatge monistrolenc. A banda de repassar-hi la vista manta vegades, molts hi
hem tingut vivències: “anem a jugar, a berenar, a passejar... a la Bestorre!” I
quanta fantasia infantil, i no tan infantil esmerçada en fer creïble que els
moros hi tenien un accés subterrani. I, encara, els jocs de guerres entre
mainades de diferents carrers... i l’espoli dels seus carreus cisellats per a
restaurar l'església i el campanar, com si la volguessin immersa en el teixit
urbà de la Vila.
Bestorre, un nom tantes vegades
pronunciat que, possiblement, la majoria de monistrolencs no sap què vol
expressar. És un mot que prové del llatí medieval i que vol dir torre o
torrella construïda sobre un mur. El terme genèric es troba
documentat per primera vegada a la crònica de Desclot (s. xiii). És ben segur, el monument més
antic que tenim. De sempre, ha estat un dels senyals més evidents de la nostra
identitat. La Bestorre sempre alterosa dalt del puig s'ensenyoreix des del fons
dels segles. Ella es resisteix a deixar-nos, i nosaltres en quin estat tan
lamentable la tenim! Les dues parts que hi resten dempeus es traven amb un gran
esvoranc al mig per mirar de retardar l'ensulsiada definitiva.
Ja està bé que els pobles
vulguin construir edificis nous que els donin un aire «modern», ni que a voltes
sigui del tot desgavellador del paisatge urbà. Que tant o més important, sense
agafar cap síndrome de museu, és conservar i traspassar com un llegat a les
futures generacions, allò que durant cents anys ens ha caracteritzat. La
Bestorre és el signe més evident d'aquesta descura col·lectiva, però què me'n
dieu dels Espilons, de Sant Antolí, dels molins de la Canaleta, d'alguns
indrets del carrer St. Joan...? És cert que hi ha elements del nostre patrimoni
monumental en mans privades (Can Gibert, Can Cavaller, el Palau Prioral...)
però com a mínim els responsables municipals haurien d'evitar-ne la destrucció o
la modificació desfiguradora. Si tot aquest llegat se'n va en orris, què
mostrarem als visitants i als monistrolencs de les noves generacions? Potser
algun dels bunyols que es deixen fer aquí i allà, en el casc urbà i en les
vores de les carreteres i de futurs parcs? Caldria urgentment constituir un
patronat municipal que amb un pressupost a càrrec del general del municipi,
pogués actuar de manera efectiva en aquesta i altres àrees d'interès cultural.
Catalogar els edificis, els llocs històrics, restaurar-los, dignificar-ne l’ús,
estudiar-los... perquè, ves qui ho diria, ells i nosaltres tenim en comú mil anys
d'història. I, això, estimats monistrolencs/ques no ho pot dir pas tothom.
LLORENÇ SOLDEVILA i BALART
