En aquest text que el Llorenç va publicar en el número 4 de gener de 1998 de la revista El Dit Gros, es congratula de l’activitat sociocultural i esportiva de Monistrol; repassa els diversos actes que omplen el calendari anual; activitats tradicionals amb anys de recorregut al costat de noves iniciatives; unes i altres serveixen per a conglomerar la societat i per singularitzar la vila.

Entitats amb una llarga història i altres més noves van donar caliu a la inauguració del monument a Joan Carles i Amat el 26 de novembre de 2022; baules diferents d'una mateixa cadena.

Foto: Salvador Redó

DE LA COSTA ESTANT

CONSERVEU, RENOVEU, I CREEU NOVES TRADICIONS

Avui, m’il·lusiona especialment poder parlar d’aspectes positius de la vila de Monistrol. La vida cultural de gairebé tots els pobles se centra en 1a celebració de les dues Festes Majors, la d'hivern i la d'estiu, establertes en devoció a dos sants protectors; en el cas de Monistrol: Sant Sebastià i Sant Jaume.

De nou, ha arribat Sant Sebastià amb el Ball del Bo Bo, la processó... Aquesta tradició tan monistrolenca, ha  estat assumida, si més no, en època recent, per gent de tota ideologia i creença o descreença. Perquè en gran mesura ha deixat de ser una celebració exclusivament religiosa, per convertir-se en una manifestació cultural. Així, tant els qui mantenen la fe en el sant com els qui no la mantenen, poden viure la festa al seu aire. I, això, penso que és bo. I si algunes rutines feien preveure l'estancament de la tradició, amb un perill evident de desaparèixer, heus ací que una junta nova de l'Associació ha actualitzat amb encert alguns dels aspectes més anquilosats de la festa.

Més recentment, la vila de Monistrol ha aconseguit consolidar velles i noves tradicions culturals: Cavalcada dels Reis; Exposició d'artistes monistrolencs, l'edició de la miscel·lània «Un any de vida monistrolenca» (20 de gener); Caramelles, Bastoners i Cant de la Passió (març-abril); Concurs de pesca, Cursa popular, Tir al pla i les 24 hores de futbol-sala (juliol); Trobada de gegants i geganters (juliol); Cantada d'havaneres (setembre); Marxa infantil de regularitat (octubre); Concurs nacional de pintura ràpida (20 d'octubre); instal·lació del Pessebre al cim del Moro i la Nit de l'esportista monistrolenc (desembre). I, encara, l'emissora municipal, i les tot just iniciades: Setmana cultural de la Creu Roja (maig); l'Autocross del Mas  (juliol) i l'edició mensual de la revista «El Dit Gros».

Disculpeu la voluntat de ser exhaustiu, però penso que valia la pena! Tradicions culturals que abracen el curs de l'any i d'una variadíssima gamma, organitzades per monistrolencs-monistrolenques que estimen el poble i volen viure-hi plenament i intensa. Tot plegat diu molt a favor de Monistrol! Cal, però, que consolideu les tradicions que heu fet vostres; la participació d'aquelles persones que encara s'ho miren tot amb indiferència i/o suficiència, i que, amb fermesa, creeu noves manifestacions que ens singularitzin davant el país i ens facin més cívics i cultes. Benvinguda sigui la perseverança.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

En aquest text del Llorenç Soldevila publicat el 12 de setembre de 1988 a la revista El Dit Gros, hi trobem tres temes: la festa del carrer de Dalt o del Puig de l'any 1962; un retrat de la persona de Pau Ribas, propietari de les vinyes del Camí del Pou que les va deixar en testament al poble de Monistrol i que és on ha crescut el complex esportiu de la vila, i també un lament: que no s'hagués batejat aquestes instal·lacions amb el nom del patrici generós. El text del Llorenç és el retrat d’un temps viscut, és l'evidència que l'observació ja era una de les seves virtuds; el Llorenç ens parla del Monistrol de quan ell tenia dotze anys. Posteriorment a la publicació d'aquest text, es va donar el nom de Pau Ribas al poliesportiu. La mà del Llorenç en aquest afer, és ben present.

El polisportiu "Pau Ribas" i l'espai "Joan Carles i Amat"; tots dos noms lligats a la tasca divulgativa del Llorenç a Monistrol.

Foto: Salvador Redó

DE LA COSTA ESTANT

QUAN EL NOM SÍ QUE FA LA COSA 

Era un quatre d'agost d'ara fa vint-i-sis anys. El carrer de Dalt, el del Puig, estava de festa. Es feren cercaviles, al matí i a la tarda, jocs per a la quitxalla havent dinat i ballaruga popular a la fresca de la nit. Tot i tothom era viu sota les tirallongues de garlandes de paperets que endiumenjaven el carrer. Coloraines vives que feien una remor suau quan el ventijol les prenia amb el seu oreig. A mitja tarda, la notícia corregué com la pólvora: s'havia mort la Marilyn Monroe. La nova, no puc precisar ara amb quina intensitat, tenyí de dol la festa. No recordo tampoc si aquell any hi hagué per la mateixa diada algun altre difunt, aquest del carrer, perquè així s'esdevenia amb sarcàstica exactitud més d'un any, i aleshores, la festa, ja no era del tot festa.

La Monroe, dèiem, se suïcidà, però la gatzara seguí. Em sembla de tota evidència que no podia ser altrament. En la cercavila de la tarda em quedà fixada la imatge d'un home, més aviat un homenet, que els veïns, en aquella ocasió, mig homenatjaven. Era, deien, una mena de relíquia ancestral del carrer. Quan posava a Monistrol, vivia en l'enorme casalot de pisos de la seva propietat que encara llueix el número 47 del carrer. A l'estiu, doncs, quan venia, sempre es reservava un espai situat a pla de carrer, cenyit amb una porta feta a mida per a la seva estatura. Ben baixa, per cert. La porta, creuada per uns llistons horitzontals que emmarcaven rectangles de vidre, era l’única obertura àmplia cap a fora. Fins i tot a aquesta porta i a la casa els ha arribat la moda d'esventrar façanes.

Vestit de negre enxarolat i amb barret de palla, a l'estil Chevalier; amb una clepsa força despoblada i brillant, la cara blanca, com de pergamí, poqueta cosa. Tot ell esbossat amb suaus pinzellades per tal de no haver d'anar dient qui era. Menut i escardalenc, monocolor, es movia amb vivesa entremig del brogit i la lluminositat de l'esclat solar de mitja tarda. No recordo si hi havia quatrers. Ben segur que sí; car aleshores, per segons què, el jovent no tenia els graus de vergonya del d'ara. Però, en el supòsit de què no haguéssim comptat amb quatrers, el Sr. Pau Ribas, el senyor Pauet, hagués complert abastament amb el paper. Era la quinta essència de les festes de principis  de segle transportades al nostre carrer, just en el moment de l’inici de tots els booms (el migratori, el demogràfic, el turístic, l’econòmic...). Acompanyat per la inefable Serafina, de parlar nyeu-nyeu amb accent occidental, d’una nasalitat exacerbant. Serafina, l’eterna i immarcescible dama de companyia, llegeixi’s minyona; de malnom Mitjaorella del poc que hi sentia. Mil vegades reptadora dels vailets que anaven, anàvem, a jugar i degustar no sé quines exquisideses de les propietats del Camí del Pou. La Serafina, que m'han dit que encara és viva i ben conservada en una d’aquestes residències de la tercera edat (valgui l’eufemisme).

I la memòria col·lectiva sobre el Sr. Pauet, ja de sempre més aviat feble, se l’ha endut el vent dels dies. I, doncs, ningú no recorda com es devia sentir d’entranyablement unit a Monistrol i a la seva gent, fins al punt de testar a favor del municipi tots els terrenys del Camí del Pou, d’orografia tan entranyable per als vailets que hi anàvem a fer incursions les tardes dels dijous, car era festa a l’escola. Amb els anys, allí s'han construït les instal·lacions esportives del poble. Hauria costat gaire de batejar el conjunt poliesportiu amb el nom de Pau Ribas? Diuen que de malagraïts l’infern n'és ple! Haurem d’acabar donant la raó a la dita popular? La propera Festa Major d’estiu seria una bona ocasió per conjurar-la.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART  

 

En aquest tercer lliurament de textos monistrolencs escrits pel Llorenç Soldevila, us en presentem un que va publicar a El Dit Gros, número 5, del mes de febrer de 1988 en la seva columna “De la costa estant”. El Llorenç fa referència al seu temps passat; aprofita la mort de la Petronil·la Flores, una monistrolenca de Mojácar, veïna seva de quan vivia al carrer Manresa, per revisitar una època el record de la qual l’acompanya. En aquest cas, el record es converteix en la seva vara de mesurar el present, de relativitzar-lo. Avui, aquesta apel·lació al record que fa el Llorenç, és la idea que ens mou a fer a aquestes entrades que compartim a vosaltres.

El temps passat, un temps millor?

Foto: Arxiu/Baltasar Pallisé

 

DE LA COSTA ESTANT

Un cert Monistrol que ens deixa

Quan escric aquestes ratlles, just m'acabo d'assabentar de la mort de la Petronil·la Flores, una monistrolenca d'adopció que fa anys arribà a Monistrol procedent de Mojácar, Andalusia. D'uns anys ençà s'havia hagut “d'exiliar” a Olesa, però em consta que no s'hi integrà. El seu cor restà fidel a Monistrol.

Des de fa temps, moltes de les persones que havien configurat el meu univers infantil a nivell de poble, i més específicament del carrer Manresa, on vaig viure vuit anys, han anat desapareixent. Manta vegada, en tertúlia, he comentat aquest fet amb la recança d'allò que hem perdut i amb la conclusió, potser massa evident, que Monistrol ja no és el que era. He rebut la rèplica corresponent, bo i dient-me que les meves apreciacions pequen de subjectives; que cada generació crea els seus petits mites locals i, passats els anys, els evoca amb nostàlgia. Potser sí! El temps, com digué Lafontaine, és un gran lladre. No perdona res ni ningú. Gairebé intangiblement ens arrossega i ens marca amb senyals inesborrables. Ens prepara lentament per a l'oblit. Nosaltres només tenim una única arma contra aquest gran pou del no res: el record, la memòria. Per això, avui, faig memòria de la Petronil·la. I amb ella, evoco també tots aquells que configuraren un Monistrol de la postguerra que no tingué res de plàcid i idíl·lic. Però que, en canvi, era molt més humanitzat, molt més harmònic, sensiblement molt més cohesionat socialment que no pas el Monistrol d'ara.

La Petronil·la, com la Clementa, la Felícia, el Matarussos, la Flora, el Serrano, la Pauleta... eren part d'un univers viu al llarg del carrer Manresa. Es vivia cap enfora i el carrer era un magma divers, ple de colors. Un univers que, sigil·losament, se'ns ha anat -se m'ha anat- escolant entre els dits del temps. I que, a parer meu, no ha estat succeït per cap altre de suficientment consistent.

Sóc conscient que per a les noves generacions, si és que em llegeixen, tot aquest enfilall de noms els dirà ben poca cosa. I, potser, més d'un de no tant jove comentarà: ves amb que surt ara aquest! Tanmateix, per a mi, tots ells formen part del meu univers particular. N'estimo el record, el servo. Tant de bo molts de vosaltres, lectors/res, amb uns altres noms poguéssiu expressar una experiència semblant. Voldria dir que la cadena no es trenca. Que els lligams amb el passat ens arrelen suficientment per tal d'acarar-nos amb fermesa envers cl futur.

I acabo, amb el record fet públic de la Petronil·la, una dona humil, senzilla, espontània; que quan anava a Mojácar li deien la catalana perquè de les “naranjas” en deia taronges. La Petronil·la, que mai s'hauria pensat que algun dia algú en parlés amb la intenció amb què jo ho he fet avui.

 LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

 

En aquest text, el Llorenç Soldevila es feia ressò d’una problemàtica sobre la disposició d’aigua de la Font Gran per al reg de les hortes Hivernal i de Maians; uns drets centenaris que es veien inculcats a causa d’una gestió poc transparent del servei d’aleshores. És el setembre de 1972, estaven en marxa les obres de la nova carretera de Manresa, començada i aturada i començada de nou per problemes econòmics de les empreses concessionades per la Diputació de Barcelona. També s’havia urbanitzat la plaça de la Font Gran i el carrer de les Escoles, les dues obres civils de més envergadura del Monistrol de la postguerra; l'alcalde del moment era Francesc de Paula Cascante i Plans (1969-1976). És un text lleuger amb una prosa encara poc elaborada, directa, que el temps ha convertit en un retrat del Monistrol de l’època. Cal fer notar que quan el Llorenç escriu ”Circular” es tracta de la revista Art i Esplai que rebia aquest nom entre la gent que la feia. En aquest cas es tracta del número 26 corresponent al mesos de juliol-agost de 1972, la penúltima que es va editar abans de la multa governativa i del tancament per ordre del Gobierno Civil per una portada en la qual es demanava l’ensenyament de la llengua catalana a les escoles dels Països Catalans. No han canviat gaire les coses des d’España.

 

TOT SOVINT SOMNIO MONGETES I PATATES QUE EM PARLEN D’UNS HORTS EIXUTS, SENSE AIGUA

Farà vora de tres anys, més o menys, que un grup de hortolans del nostre poble, en representació de tota la resta, que per no perdre la costum preferí de seguir essent majoria silenciosa, es dirigia a les nostres primeres autoritats, les locals; després començaren una sèrie de gestions davant unes altres autoritats, les provincials, per a fer retornar l’aigua que des de temps llunyans pertanyia a les hortes del poble ja que ara estan eixutes, sense aigua a causa d'uns motius dels quals, segons diuen, no se’n pot parlar.

Qui escriu aquestes ratlles no és hortolà, ni per ofici ni per afició, però a casa sí que tenen hort, l’hort de cal Boter, sota la Cabanya. Avui, el nombre d’hortolans ha minvat molt per la pèrdua de terres a causa de la construcció de la inacabable carretera que algun dia ens conduirà a Manresa (Cor de Catalunya); esperem que si més no els nostres fills puguin servir-se’n.

L’altre dia, cap allà dos quarts d’onze de la nit vaig fer cap al petit tros de terra que pertany als de casa meva i quina no fou la meva sorpresa al comprovar que pel rec baixava aigua clara i neta com la de l’aixeta, a diferència de la que tot sovint veig baixar pel mateix indret a ple dia. Es dóna el cas que pel rec dels horts, generalment, en lloc d’aigua baixa una mena de compost de substàncies sòlides i d'altres que no ho son tant, d’uns colors esgrogueïts, que escampa un ferum poc agradable al nas dels hortolans que caven les seves hortes. Segons diuen ells: "ja que no tenim aigua, almenys que no hi hagi herbes que privin de créixer les plantes".

El dia en qüestió, el senyor que té les claus del ^“regne de les aigües de Monistrol” deixà anar durant unes hores el preuat líquid. I així és com un o dos dies a la setmana, a altes hores de la nit, hom pot veure regar les hortes —oh meravella!— i, al mateix temps, admirar amb quin sentit de la democràcia pràctica els nostres hortolans es passa el líquid que baixa com un do del Déu del tenebrós i ben mesurat regne de les aigües de Monistrol.

Quan reflexiones sobre els fets que vius a diari, t’adones de les moltes coses que no rutllen al teu voltant i a tots els nivells i penso en la quantitat de persones que miren “Un, dos, tres aguante otra vez" o bé la novel·la de torn i que viuen absents voluntàriament o involuntària d’aquests problemes.

Hem de defensar en tot moment i davant de tothom els nostres drets i fer valdre, quan sigui necessari, els drets dels altres; és per això que mitjançant la Circular vull fer públic aquest problema que ja fa massa temps que pateixen els nostres hortolans.

És de suposar que les autoritats, com tots els vilatans, volen el millor per a la vila. Mostra recent n'és l’arranjament i asfaltatge de la plaça de la Font Gran i del carrer de les Escoles, l’obra més important crec, de les realitzades sota el govern del nostre actual batlle. Aleshores, si realment existeix aquest sentit de treballar per al bé de la comunitat, demanem amb un veritable esperit de servei des de les pàgines de la Circular que els hortolans del nostre poble puguin tornar a tenir l’aigua que per altra banda segueix essent d’ells i de la qual no poden fruir per raons de les quals, segons diuen, "no se'n pot parlar"

LLORENÇ SOLDEVILA I BALART

 

 

 

Inicio la publicació d’alguns textos escrits pel Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol 1950-Argentona 2022) a la revista mensual de Monistrol de Montserrat El Dit Gros (octubre 1987-febrer 1990) i a la revista Art i Esplai (juny 1970-setembre 1972). És part del meu homenatge constant a la figura de l’amic i del mestre que el 10 de desembre d’enguany farà un any que ens va deixar sobtadament.

El text d’avui correspon a la columna publicada en el primer número d’El Dit Gros sota el títol genèric “De la costa estant”. És una visió lúcida, escrita des d’Argentona, del moment pel qual passava Monistrol després de la victòria d’AP en les municipals en la llista que encapçalava Josep Jané. De fet, la mateixa fundació del mensual va ser una reacció a aquell moment.

 

DE LA COSTA ESTANT 

CAL SUMAR I NO PAS RESTAR 

La meva situació actual, geogràficament parlant, s'entén, penso que és la ideal per mirar-me Monistrol i la seva gent amb un alt grau d'objectivitat. En aquests últims mesos, m'han arribat veus que determinats sectors del poble que abans creien en la feina feta en comú, ara s'esbatussen i volen anar cadascú per la seva banda. I, això, és altament negatiu en política i en qualsevol altra activitat humana. La desunió en coses bàsiques porta sempre a l'esterilització. 

Sembla que Monistrol és un dels pocs pobles de Catalunya (o potser l'únic?) on governa un batlle d'Aliança Popular. Em sembla evident, que si en Josep Jané i els components de la seva llista van sortir electes, no va ser pas perquè fossin del partit de Fraga. Aleshores sí que pensaria que precisament Monistrol s'ha quedat sense ploms! Foren elegits perquè hi hagué una part dels votants que els agradà el tarannà populista del futur alcalde. D'altres, s'abstingueren davant una oferta electoral tan poc atractiva. I, finalment, hi hagué una franja important de l'electorat que en d'altres eleccions votaren a favor dels Independents o de les llistes de CiU, i ara, per antipaties i divergències amb persones de les llistes de CiU, volgueren castigar la llista (i potser en alguns casos befar-la!) i votar ben inconscientment l'opció aliancista. 

El resultat ha estat la composició de l'actual ajuntament. En els pobles, més que no pas a nivell nacional, s'ha de deixar de banda la ideologia quan es tracta de fer-los anar endavant en qüestions bàsiques i indiscutibles. S'ha de fer bloc comú. Així, doncs, ara, el fàcil, el còmode, és desinhibir-se dels projectes de l'alcalde, boicotejar-los, bescantar-los... En canvi, el difícil, el realment constructiu, és fer pinya en allò que afecta a tots els vilatans i que urgeix de solucionar. Caldria que tothom, i ben especialment els polítics, hi apliquessin bones dosis d'ètica i lucidesa en aquesta tasca. No si val a des- qualificar a tort i dret i dir que nosaltres ho faríem millor, sense fer-ho! Cal que l'oposició mantingui viu l'esperit crític, que controli i supervisi, però també que faci possible el bon govern de Monistrol. Si cal, pot dir públicament sense pedanteries i orgulls que en temes concrets s'hi ha treballat moltíssim. És ben lícit! I, llavors, si l'alcalde és honrat, cosa de la qual no dubto, reconeixerà també públicament la veracitat de l'afirmació.

Monistrol, de fa anys, està encarrilat per una via de depressió: perd demografia, pateix greument la crisi econòmica, es despersonalitza... No podem restar esforços davant aquesta realitat tan poc engrescadora. I dic, podem, perquè tot i haver-me allunyat físicament, freturo perquè el poble vagi endavant i em dol moltíssim quan en sento parlar negativament. Com, doncs, els qui hi viviu podeu restar indiferents davant aquest fet? Cal que sumem esforços, començant amb l'exemple dels polítics, perquè entre tots construïm un futur sòlid per Monistrol. 

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART 

 

LA LITERATURA DE BARCELONA

Literatura i geografia es donen la mà

en aquest volum dedicat a la capital

catalana, el tercer de la col·lecció

Geografia literària.

La Barcelona vella són 384 pàgines que assenten la literatura catalana que ha inspirat la ciutat. És una manera diferent de conèixer el cap i casal que descobreix a manera de documentadíssima guia tots els racons de la Barcelona de muralles endins. Aquest llibre es completarà amb el que està en procés d’elaboració sobre la Barcelona nova i el Barcelonès. La col·lecció Geografia literària, editada per pòrtic, és la magna obra concebuda pel monistrolenc Llorenç Soldevila, doctor en filologia catalana, com a colofó d’una de les seves activitats docents més prodigades i que ha creat escola: la que situa el paisatge dels països Catalans en relació amb la seva literatura. 

El volum Barcelona vella és dividit en cinc grans capítols: la Barceloneta, el Gòtic, la Rambla, el Raval i Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. A través de les propostes de lectura dels retalls literaris dels autors vinculats en aquests indrets, el lector descobrirà mirades insospitades i tindrà la possibilitat d’entendre més el què, el com i el perquè de, per exemple: Joan Salvat-Papasseit, Rusiñol, Jeroni Zanné, Àngel Guimerà, Brossa, Jaume Cabré, el Baró de Maldà, Josep Maria de Sagarra, Jacint Verdaguer, Montserrat Roig, Teresa Pàmies, Mercè Rodoreda, Maria Antònia Oliver i així fins a 170 autors. 

La Barcelona vella és feta de racons, de la places amb història nacional i de cantonades farcides d’històries personals. És una ciutat de carrerons de magnífics palaus i de cases de tàpia. És un urbanisme reposat i també de brogit permanent. És la Barcelona de les Rambles i de l’Orfeó Català; de la placeta medieval d’en Marcús i del MACBA. És la Barcelona del port i la del claustre de la catedral, la del bar Kentucky i la del museu d’Història de la Ciutat.

La Barcelona vella de Llorenç Soldevila és un llibre sòlid com els altres dos editats de la col·lecció, assentat sobre una feinada de recerca que només es pot fer des d’una gran capacitat de treball i des d’un elevadíssim coneixement de la literatura catalana. Les dues coses convergeixen en l’autor.

BARCELONA SEGONS ELS LITERATS

La Geografia Literària que comanda

el filòleg monistrolenc Llorenç

Soldevila ha cobert la cinquena

etapa de les nou que configuren el

seu projecte personal.

¿Què tenen en comú els barris barcelonins de la Bordeta, Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi i la dreta de l’Eixample? Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol de Montserrat, 1950) ens ho mostra en el cinquè llibre de la col·lecció de la geografia literària i el segon dedicat a la capital catalana: la literatura que ha convertit els indrets més insospitats de la ciutat en escenaris per ser llegits.

Que la literatura és la translació en paraules de les imatges i les vivències dels seus autors es fa cert quan hom es proposa, com fa Soldevila, revelar la imatge latent d’aquests relacions i posar-les a l’abast del lector com a resultat d’una encomiable feinada d’arqueòleg de les lletres.

En aquest cinquè volum titulat Barcelona nova, Soldevila fa desfilar dos centenars d’autors. Un tast d’aquesta llista ens du de Valentí Almirall, Joan Barril, Agustí Calvet (Gaziel), Narcís Comadira, Josep Maria Espinàs, Josep Maria Huertas Claveria, Joan Margarit, Francesc Matheu, Bernat Metge, Julià de Jòdar, Teresa Pàmies, Lluís Permanyer, Carles Riba, Montserrat Roig, Josep Maria de Segarra, Joan Salvat-Papasseit, Maurici Serrahima, Manuel Vázquez Montalbán, Jacint Verdaguer fins a Lluís Maria Xirinacs, entre altres.

L’àmplia selecció d’autors lligats al paisatge barceloní porta el lector a indrets tan poc literaris com la capella de l’Hospital Clínic, on proposa la lectura d’un fragment de Moon River de Llorenç Villatoro; a la Plaça d’Espanya on podem llegir un fragment de Vida privada,de Segarra, en què es narra la disbauxa econòmica de l’exposició universal del 1929 ben transportable als nostres dies, o al cementiri de Montjuïc, per resseguir les tombes de Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Joan Vinyoli, Apel·les Mestres, Josep Maria de Segarra, Josep Carner, Prat de la Riba, Jacint Verdaguer, Francesc Macià, Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo i Salvat-Papasseit i llegir-ne textos com el fragment de Poesies d’aquest darrer autor: «És tot fosc i jo al llit / i em rosega el pit / una bèstia avara» en què descriu amb una inigualable economia de mots la malaltia que l’havia de dur a la mort.