El Llorenç Soldevila va publicar aquest text a la revista El Dit Gros de març de 1989. És una radiografia del moment en què es trobava la llengua catalana, arrossegada per un suposat bilingüisme natural que la duia, com estem comprovant ara mateix, a una marginalitat progressiva. Sense conèixer la llengua catalana es pot viure a Catalunya la mar de bé i no solament això, sinó que odiant la llengua del país es pot fins i tot prosperar en l’escala social.

Foto: Salvador Redó

DE LA COSTA ESTANT

DE LLENGÜES

L'altre dia, a un amic meu que sempre utilitza el català, li van fer una pregunta que el va sobtar. Cada dia va a un lloc públic i s'hi troba amb un jove uruguaià que fa deu anys que viu a Catalunya i encara no parla la llengua del país. El xicot en qüestió li demanà si no sabia parlar cap altra llengua que no fos el català. Puc assegurar-vos que la pregunta no va ser gens ni mica capciosa, fou feta amb tota la bona intenció del món. L'uruguaià estava sorprès per l'actitud monolingüe del meu amic. Li confessà que havia trobat una nova feina, molt més bona que la que exercia i s'havia decidit a parlar en català. En tot cas l'excepcionalitat d'aquest fet demostra que som ben lluny de ser en un país normalitzat, si més no lingüísticament. Mala peça tenim al teler mentre als Països Catalans es pugui viure sense necessitat de saber el català.

Sóc dels qui pensen que els nostres polítics es van equivocar en acceptar la imposició del bilingüisme, car com s'ha demostrat a d'altres indrets no ens portarà enlloc més que a un progressiu procés de substitució lingüística. El català, cada vegada més híbrid i corromput,  pot acabar per desaparèixer sobretot perquè no ens farà cap falta. Fixeu-vos-hi bé que els únics condemnats al bilingüisme som els naturals del país. En general, tots els nouvinguts de fa temps o d'ara mateix es mantenen en posicions clarament i predominantment monolingües, més o menys respectuoses i condescendents, però al cap i a la fi sense la més mínima voluntat d'integració. Com que els catalans sempre hem estat servils i per segons què molt de la màniga ampla, no permetem que s'esforcin a entendre el català, que ja no a parlar-lo, i els fem el «servei» de parlar-los sempre i en tot moment en espanyol. Així doncs, el català cada vegada serveix menys per  la relació quotidiana. Aquest estat de coses s'agreuja encara més entre les noves generacions. Només cal que algú  per comoditat o indiferència se'ns adreci en espanyol, que ja ens teniu a tots a veure qui fa més pràctiques en la llengua de l'interlocutor. Com podeu veure la bona educació la tenim tota quan es tracta de parlar llengües que no siguin la nostra, en canvi, als altres sembla ser que l'educació i el respecte per la terra que els acull encara han de descobrir-los. Algú argumentarà que és una actitud inconscient, bé, molt bé, però en tot cas no oblideu que amb tantes accions inconscients estem aviant la llengua a can pistraus. Potser cal que tots plegats prenguem vitamines de consciència lingüística i de catalanitat.

La substitució lingüística no és un fenomen nou. Fa anys que el vaig viure de prop a Terrassa i ara el visc a Mataró, ciutats totes dues amb grans índex d'immigració. Malgrat que els progressos de la normalització lingüística en determinades àrees són innegables, el català és cada cop més una llengua espontàniament menys parlada, més marginal, residual. I aquest fet arriba fins i tot a afectar greument pobles que fa uns anys tenien una salut lingüística ben sana. Parlem del cas de Monistrol. Quan vinc, m'agrada de passar pels carrers amb els pàmpols ben receptius i comprovar fins a quin punt m'erro quan m'imagino circulant per un poble de la Manxa o Andalusia. L'ànima em cau als peus quan sento nois i noies nascuts a Monistrol, fills de pares o mares monistrolencs que tan sols parlen en espanyol. Només cal que en un grup de 4 o 5 persones algú comenci a parlar en aquesta llengua que a la resta els falta temps per demostrar la seva competència en parlar-la. I així, des de la base més anònima, fem possible, cada dia, amb la nostra actitud passiva davant el bilingüisme que el català esdevingui una llengua innecessària, aviat pur objecte antropològic.

És cert que hi ha d’altres aspectes que ajuden a aquest procés com els rètols que en la via pública es mantenen en espanyol o bé l'obstinada tendència de passar paperets escrits en bilingüe, però allò que condemna cada dia de manera definitiva la nostra llengua és la nul·la voluntat de parlar-la amb tothom i en tot moment o situació. Tant de bo que molts uruguaians poguessin preguntar-nos a tu lector, al meu amic i a mi si només sabem el català, després de dies d'escoltar-nos. Voldria dir que a part d'entendre'ns perfectament estaríem fent trontollar el seu monolingüisme i, doncs, els faríem decantar a parlar també el català.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

En aquest text publicat a El Dit Gros número 6 del mes de març de 1988, el Llorenç Soldevila repassa els principals monuments històrics i arquitectònics de Monistrol i constata que tenen com a comú denominador la descura i fins i tot el perill de perdre’ls; només se’n salva l’ermita de l’Àngel gràcies a què els veïns de l’indret en tenen cura i l’han restaurada. Quan el Llorenç va escriure aquest text, Can Gibert i cal Pla encara estaven en mans privades, avui són propietat del municipi, no s'havia restaurat els Espilons i la Canaleta encara era un torrent infecte, avui és un magnífic passeig ciutadà. L’article és una crònica del seu temps que ens serveix per a situar-nos en el present.

 

La Bestorre domina la vila

Foto: Salvador Redó

DE LA COSTAT ESTANT

De sempre hi ha hagut tres punts d'una certa alçada que han presidit les meves mirades circulars entorn de la vila: la Bestorre, l'ermita de l'Àngel i la de St. Antolí. Si voleu, podria afegir la Torre de la Figa. El primer i el tercer, malgrat el pas del temps i la descura, mantenen la testa alta, com dient-nos: som aquí.; es neguen resoludament a ser engolits en nom del progrés urbanístic. Tanmateix, el segon és el que ha estat més de sort, ja que un grup de veïns ha vetllat aquests darrers anys per la seva conservació.

La Bestorre és indestriable del paisatge monistrolenc. A banda de repassar-hi la vista manta vegades, molts hi hem tingut vivències: “anem a jugar, a berenar, a passejar... a la Bestorre!” I quanta fantasia infantil, i no tan infantil esmerçada en fer creïble que els moros hi tenien un accés subterrani. I, encara, els jocs de guerres entre mainades de diferents carrers... i l’espoli dels seus carreus cisellats per a restaurar l'església i el campanar, com si la volguessin immersa en el teixit urbà de la Vila.

Bestorre, un nom tantes vegades pronunciat que, possiblement, la majoria de monistrolencs no sap què vol expressar. És un mot que prové del llatí medieval i que vol dir torre o torrella construïda sobre un mur. El terme genèric es troba documentat per primera vegada a la crònica de Desclot (s. xiii). És ben segur, el monument més antic que tenim. De sempre, ha estat un dels senyals més evidents de la nostra identitat. La Bestorre sempre alterosa dalt del puig s'ensenyoreix des del fons dels segles. Ella es resisteix a deixar-nos, i nosaltres en quin estat tan lamentable la tenim! Les dues parts que hi resten dempeus es traven amb un gran esvoranc al mig per mirar de retardar l'ensulsiada definitiva.

Ja està bé que els pobles vulguin construir edificis nous que els donin un aire «modern», ni que a voltes sigui del tot desgavellador del paisatge urbà. Que tant o més important, sense agafar cap síndrome de museu, és conservar i traspassar com un llegat a les futures generacions, allò que durant cents anys ens ha caracteritzat. La Bestorre és el signe més evident d'aquesta descura col·lectiva, però què me'n dieu dels Espilons, de Sant Antolí, dels molins de la Canaleta, d'alguns indrets del carrer St. Joan...? És cert que hi ha elements del nostre patrimoni monumental en mans privades (Can Gibert, Can Cavaller, el Palau Prioral...) però com a mínim els responsables municipals haurien d'evitar-ne la destrucció o la modificació desfiguradora. Si tot aquest llegat se'n va en orris, què mostrarem als visitants i als monistrolencs de les noves generacions? Potser algun dels bunyols que es deixen fer aquí i allà, en el casc urbà i en les vores de les carreteres i de futurs parcs? Caldria urgentment constituir un patronat municipal que amb un pressupost a càrrec del general del municipi, pogués actuar de manera efectiva en aquesta i altres àrees d'interès cultural. Catalogar els edificis, els llocs històrics, restaurar-los, dignificar-ne l’ús, estudiar-los... perquè, ves qui ho diria, ells i nosaltres tenim en comú mil anys d'història. I, això, estimats monistrolencs/ques no ho pot dir pas tothom.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

 

En aquest tercer lliurament de textos monistrolencs escrits pel Llorenç Soldevila, us en presentem un que va publicar a El Dit Gros, número 5, del mes de febrer de 1988 en la seva columna “De la costa estant”. El Llorenç fa referència al seu temps passat; aprofita la mort de la Petronil·la Flores, una monistrolenca de Mojácar, veïna seva de quan vivia al carrer Manresa, per revisitar una època el record de la qual l’acompanya. En aquest cas, el record es converteix en la seva vara de mesurar el present, de relativitzar-lo. Avui, aquesta apel·lació al record que fa el Llorenç, és la idea que ens mou a fer a aquestes entrades que compartim a vosaltres.

El temps passat, un temps millor?

Foto: Arxiu/Baltasar Pallisé

 

DE LA COSTA ESTANT

Un cert Monistrol que ens deixa

Quan escric aquestes ratlles, just m'acabo d'assabentar de la mort de la Petronil·la Flores, una monistrolenca d'adopció que fa anys arribà a Monistrol procedent de Mojácar, Andalusia. D'uns anys ençà s'havia hagut “d'exiliar” a Olesa, però em consta que no s'hi integrà. El seu cor restà fidel a Monistrol.

Des de fa temps, moltes de les persones que havien configurat el meu univers infantil a nivell de poble, i més específicament del carrer Manresa, on vaig viure vuit anys, han anat desapareixent. Manta vegada, en tertúlia, he comentat aquest fet amb la recança d'allò que hem perdut i amb la conclusió, potser massa evident, que Monistrol ja no és el que era. He rebut la rèplica corresponent, bo i dient-me que les meves apreciacions pequen de subjectives; que cada generació crea els seus petits mites locals i, passats els anys, els evoca amb nostàlgia. Potser sí! El temps, com digué Lafontaine, és un gran lladre. No perdona res ni ningú. Gairebé intangiblement ens arrossega i ens marca amb senyals inesborrables. Ens prepara lentament per a l'oblit. Nosaltres només tenim una única arma contra aquest gran pou del no res: el record, la memòria. Per això, avui, faig memòria de la Petronil·la. I amb ella, evoco també tots aquells que configuraren un Monistrol de la postguerra que no tingué res de plàcid i idíl·lic. Però que, en canvi, era molt més humanitzat, molt més harmònic, sensiblement molt més cohesionat socialment que no pas el Monistrol d'ara.

La Petronil·la, com la Clementa, la Felícia, el Matarussos, la Flora, el Serrano, la Pauleta... eren part d'un univers viu al llarg del carrer Manresa. Es vivia cap enfora i el carrer era un magma divers, ple de colors. Un univers que, sigil·losament, se'ns ha anat -se m'ha anat- escolant entre els dits del temps. I que, a parer meu, no ha estat succeït per cap altre de suficientment consistent.

Sóc conscient que per a les noves generacions, si és que em llegeixen, tot aquest enfilall de noms els dirà ben poca cosa. I, potser, més d'un de no tant jove comentarà: ves amb que surt ara aquest! Tanmateix, per a mi, tots ells formen part del meu univers particular. N'estimo el record, el servo. Tant de bo molts de vosaltres, lectors/res, amb uns altres noms poguéssiu expressar una experiència semblant. Voldria dir que la cadena no es trenca. Que els lligams amb el passat ens arrelen suficientment per tal d'acarar-nos amb fermesa envers cl futur.

I acabo, amb el record fet públic de la Petronil·la, una dona humil, senzilla, espontània; que quan anava a Mojácar li deien la catalana perquè de les “naranjas” en deia taronges. La Petronil·la, que mai s'hauria pensat que algun dia algú en parlés amb la intenció amb què jo ho he fet avui.

 LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

 

En aquest text, el Llorenç Soldevila es feia ressò d’una problemàtica sobre la disposició d’aigua de la Font Gran per al reg de les hortes Hivernal i de Maians; uns drets centenaris que es veien inculcats a causa d’una gestió poc transparent del servei d’aleshores. És el setembre de 1972, estaven en marxa les obres de la nova carretera de Manresa, començada i aturada i començada de nou per problemes econòmics de les empreses concessionades per la Diputació de Barcelona. També s’havia urbanitzat la plaça de la Font Gran i el carrer de les Escoles, les dues obres civils de més envergadura del Monistrol de la postguerra; l'alcalde del moment era Francesc de Paula Cascante i Plans (1969-1976). És un text lleuger amb una prosa encara poc elaborada, directa, que el temps ha convertit en un retrat del Monistrol de l’època. Cal fer notar que quan el Llorenç escriu ”Circular” es tracta de la revista Art i Esplai que rebia aquest nom entre la gent que la feia. En aquest cas es tracta del número 26 corresponent al mesos de juliol-agost de 1972, la penúltima que es va editar abans de la multa governativa i del tancament per ordre del Gobierno Civil per una portada en la qual es demanava l’ensenyament de la llengua catalana a les escoles dels Països Catalans. No han canviat gaire les coses des d’España.

 

TOT SOVINT SOMNIO MONGETES I PATATES QUE EM PARLEN D’UNS HORTS EIXUTS, SENSE AIGUA

Farà vora de tres anys, més o menys, que un grup de hortolans del nostre poble, en representació de tota la resta, que per no perdre la costum preferí de seguir essent majoria silenciosa, es dirigia a les nostres primeres autoritats, les locals; després començaren una sèrie de gestions davant unes altres autoritats, les provincials, per a fer retornar l’aigua que des de temps llunyans pertanyia a les hortes del poble ja que ara estan eixutes, sense aigua a causa d'uns motius dels quals, segons diuen, no se’n pot parlar.

Qui escriu aquestes ratlles no és hortolà, ni per ofici ni per afició, però a casa sí que tenen hort, l’hort de cal Boter, sota la Cabanya. Avui, el nombre d’hortolans ha minvat molt per la pèrdua de terres a causa de la construcció de la inacabable carretera que algun dia ens conduirà a Manresa (Cor de Catalunya); esperem que si més no els nostres fills puguin servir-se’n.

L’altre dia, cap allà dos quarts d’onze de la nit vaig fer cap al petit tros de terra que pertany als de casa meva i quina no fou la meva sorpresa al comprovar que pel rec baixava aigua clara i neta com la de l’aixeta, a diferència de la que tot sovint veig baixar pel mateix indret a ple dia. Es dóna el cas que pel rec dels horts, generalment, en lloc d’aigua baixa una mena de compost de substàncies sòlides i d'altres que no ho son tant, d’uns colors esgrogueïts, que escampa un ferum poc agradable al nas dels hortolans que caven les seves hortes. Segons diuen ells: "ja que no tenim aigua, almenys que no hi hagi herbes que privin de créixer les plantes".

El dia en qüestió, el senyor que té les claus del ^“regne de les aigües de Monistrol” deixà anar durant unes hores el preuat líquid. I així és com un o dos dies a la setmana, a altes hores de la nit, hom pot veure regar les hortes —oh meravella!— i, al mateix temps, admirar amb quin sentit de la democràcia pràctica els nostres hortolans es passa el líquid que baixa com un do del Déu del tenebrós i ben mesurat regne de les aigües de Monistrol.

Quan reflexiones sobre els fets que vius a diari, t’adones de les moltes coses que no rutllen al teu voltant i a tots els nivells i penso en la quantitat de persones que miren “Un, dos, tres aguante otra vez" o bé la novel·la de torn i que viuen absents voluntàriament o involuntària d’aquests problemes.

Hem de defensar en tot moment i davant de tothom els nostres drets i fer valdre, quan sigui necessari, els drets dels altres; és per això que mitjançant la Circular vull fer públic aquest problema que ja fa massa temps que pateixen els nostres hortolans.

És de suposar que les autoritats, com tots els vilatans, volen el millor per a la vila. Mostra recent n'és l’arranjament i asfaltatge de la plaça de la Font Gran i del carrer de les Escoles, l’obra més important crec, de les realitzades sota el govern del nostre actual batlle. Aleshores, si realment existeix aquest sentit de treballar per al bé de la comunitat, demanem amb un veritable esperit de servei des de les pàgines de la Circular que els hortolans del nostre poble puguin tornar a tenir l’aigua que per altra banda segueix essent d’ells i de la qual no poden fruir per raons de les quals, segons diuen, "no se'n pot parlar"

LLORENÇ SOLDEVILA I BALART

 

 

ENTRE ACTITUDS I LA CARRETERA, ENCARA COM NO EN PASSEN MÉS

Dimarts passat, a dos quarts de deu del matí, variant de Manresa direcció Barcelona, un camió tràiler carregat amb un contenidor dels que es transporten en vaixell avança els cotxes pel carril de la dreta que du a Sant Pau i a Manresa pel Pont Vell; s’incorpora al carril correcte de la marxa, òbviament fent frenar a tothom. Al cap de pocs metres, uns cotxes que s’han d’incorporar a la C-55 provinents de Manresa, obliden el cedeixi el pas i, ras i curt, som-hi, frenada de nou i mirada pel retrovisor lateral dret perquè observo com un altre vehicle intenta colar-se’m per la dret. Tram doble d’abans d’arribar als Comtals, aquests mateixos vehicles avancen a força més dels 80 quilòmetres preceptius fins apurar el carril, amb la qual cosa, més frenades. En el mateix viatge, tram de la C-55 a la recta del polígon de Sant Vicenç de Castellet, dos vehicles avancen per la dreta per incorporar-se al carril de la marxa poc abans de l’accés a l’autopista tallant la circulació dels que ho fan per allà on toca; aquest és un escenari habitual d’aquesta maniobra. La carretera és un desastre, lenta, atapeïda, concurrència d’interessos viaris, presses, sense vorals amb la qual cosa qualsevol incidència es transforma en cues quilomètriques de vehicles aturats. Dos passos per nuclis urbans: Castellgalí i Monistrol de Montserrat, sense regulació semafòrica d’excés de velocitat; amb els senyals limitadors no n’hi ha prou, com l’experiència demostra. Cotxes de la policia de carreteres amagats per enxampar el personal, radars de color butà ara sí ara no; limitacions de velocitat enganxades al radar; ànim recaptatori? Revolts modificats mantes vegades i sense haver resolt el traçat mortífer: el revolt que la gent de Monistrol coneixem com del Mas on ara hi ha els accessos al tren  Cremallera de Montserrat i el revolt sota el castell de Castellbell, que són l’exemple d’una extraordinària i repetida mancança tècnica, i sinó repassin-ne la història. I això és cada dia.