Último parte de guerra: cautiva y desarmada la
economia de la Generalidad, la guerra ha terminado. Viva España».
Així estan les
coses. Finalment tothom ja sap allò que ja se sabia per poc que hom
s’entretingués a analitzar la situació d’indefensió de la hisenda catalana
gràcies al règim comú, però que es volia ignorar mentre l’autonomia de fireta
ens satisfés l’ego. Aquell que ens controla el diners ha decidit cremar els
vaixells abans que Catalunya salpés del port. Catalunya ja no és una comunitat
autonòmica, és una comunitat intervinguda per a gaudi de la resta de les
comunitats en què es divideix el mapa d’Espanya que s’ensenya a les escoles,
que, llevat d’algun retoc formal, és el mateix que m’ensenyaven de regiones y provincias. De fet, les províncies encara hi són i, arribats fins
aquí, que hi siguin molts anys perquè els tocarà tornar a suplir el govern que
no tenim. M’ensumo que precisament per aquí va la proposa d’Albert Rivera i
Ciudadanos quan plategen una reforma constitucional que suprimeixi les diputacions;
per evitar que esdevinguin un contrapoder identitari a la identitat espanyola,
conscients que els és molt difícil arribar-les a controlar atès els pobríssims
resultats que aconsegueixen en les eleccions municipals base de la composició
de l’ens provincial. La situació actual no és una picabaralla entre governs,
tal com afirmen les formacions unionistes a Catalunya, perquè de govern només
n’hi ha un i resideix a Madrid, la Generalitat ha estat una finestreta. Només
és govern aquell que recapta i redistribueix segons les seves conveniències. Només
són govern i parlament aquells que quan legislen tenen la força de la coacció,
l’última paraula. Si no ets d’aquests, no ets, perquè, en la maltempsada més petita,
se’t veu que vas despullat.
