ATURAR-NOS PER RECORDAR DE QUINA POLS PROVÉ AQUEST FANG

Per no perdre la perspectiva, submergits en la voràgine del minut a minut del procés, fóra convenient recordar quina és la pols de la qual provenen aquests fangs; aturar-nos i fer memòria que és fràgil i resulta senzill, per a qui té l’altaveu més potent, imposar el seu relat. Era l’any 1996, el 28 d’abril, dia en què se signà l’anomenat Pacte del Magèstic entre el PP d’Aznar i la CiU de Pujol i pel qual els catalans garantien que els populars poguessin fer govern a Madrid i a canvi es prometien millores econòmiques per a Catalunya, la supressió del servei militar...  i, per quan calgués, que va caldre després de les eleccions del 1999, el suport del PP a la investidura de Pujol; a Madrid es passa del «Pujol enano habla castellano» al «Pujol guaperas habla como quieras». Aznar, però, no ho va pair mai i en la legislatura següent, amb majoria suficient, es va reiniciar el rosari d’incompliments i fins avui. L’11 de novembre del 2002 el mateix Aznar posava en marxa la maquinària pesant de la FAES; silenciosa però implacable, el seu pensament ha envaït totes les estructures de l’estat i n’ha revitalitzat ítems com la recentralització i sobretot la unitat de la pàtria. El 2006 es funda Ciudadanos, que té entre un dels seus valedors, un senyor anomenat Francisco Caja, catedràtic universitari, que, per exemple, postulava tornar la llengua catalana a la situació prèvia al 1978; del suposat conflicte lingüístic n’han fet marca de la casa. El 2006 s’aprova en referèndum el nou Estatut amb el PP i quatre milions de signatures recollides a Espanya en contra i el «cepillo» menyspreador del Congrés i del qual presumia Alfonso Guerra. El 2010 el TC el mutila després d’un procés de vergonya. El 10 de juny d’aquell any la dignitat de milers de catalans surt al carrer per dir prou: «Som una nació, nosaltres decidim», i fins ara que... 1 d'abril: "cautivo y desarmado... la guerra ha terminado".

CATALUNYA CAP A LA CONSTITUCIÓ I A L’ESTATUT; HO DIU MARTA PASCAL

La casualitat ha fet que divendres passat coincidissin les declaracions de la dirigent del PDeCAT Marta Pascal, dient que dins l’Estatut i la Constiució és on s’ha de buscar la resolució de l’encaix de Catalunya, i la recepció a la Moncloa dels dirigents de SCC, que s’humitegen pensant que tenen amorrats procés i processistes. Pascal ha confirmat els temors expressats en la famosa piulada del president Puigdemont al conseller Comín: hi ha abandonament. Pascal recupera el discurs d’una part de CDC i d’UDC, però el Govern espanyol ja ha triat interlocutors, els que els afalaguen amb proclames d’unitat que vol dir uniformitat com l’entenen la majoria de ciutadans espanyols ben nascuts: uniformitat a la castellana, i sinó que els ho preguntin als asturians, que han demanat la cooficialitat del bable, o als aranesos, i que gràcies a aquesta Constitució, on hi cap la Catalunya pensada per Pascal, als primers els han dit que no i els han acusat de voler dividir i confondre, i als segons, que abans que l’aranès hi ha dues llengües per sobre: el castellà i el català. Curiosa aquesta preeminència esgrimida del català sobre l’aranès feta des de Madrid, precisament quan des de Catalunya el Parlament va legislar ben al contrari. I una d’última hora però que no es pas nova i si recorrent a l'hora de desviar l'atenció: des del PP es torna a parlar de crear dues línies d’ensenyament a Catalunya, una en català i una altra en castellà. El plantejament de Pascal introdueix una falca de proporcions importants en les esquerdes obertes entre les formacions polítiques independentistes.

LA LLEI MORDASSA FA DESCONFIAR I CREA MÉS INSEGURETAT

Hi ha una situació que m’inquieta des de sempre, que em produeix malestar perquè no em permet controlar la situació, se’n diu inseguretat jurídica. M’explico: per caràcter, tinc molt interès a poder tenir el control sobre les coses que m’afecten, il·lusió falsa perquè l’entorn canvia constantment, però vaja, jo ho intento, hi esmerço molta energia. Il·lusió falsa perquè professionalment em dedico al fotoperiodisme, i si hi ha una feina sotmesa a canvis constants, aquesta n’és una. Però tot i aquest fet inherent al treball, un cop s’està immers en la situació concreta, controlar-la és també bàsic per a una bona resolució. I aquí torno a això de la inseguretat jurídica, l’anomenada llei mordassa, auspiciada pel PP i especialment per l’exministre Jorge Fernández Díaz, lluny de ser una llei que, com a tal, en democràcia, hauria de ser garant de seguretat jurídica, és a efectes pràctics tot el contrari, és l’entronització de la discrecionalitat. La discrecionalitat és la porta oberta a la desconfiança i a la injustícia. La llei mordassa dóna tot el poder a l’agent de l’ordre per decidir si l’aplica sobre el ciutadà, i aplicar vol dir castigar directament; la paraula de l’agent és prova suficient i d’aquí a generar situacions necessitades de claror, tampoc no hi ha un tram gaire llarg de camí. S’argumenta temes de seguretat, també de desprestigi personal o d’un cos sencer; aquests dies hem seguit per les xarxes alguns afers ben documentats d’aquesta mena i no són gens tranquil·litzadors. A veure, les forces de l’autoritat també estan sotmeses a allò que en diem la condició humana, que inclou virtuts i defectes. Ara que el Papa ja no és infal·lible, ara ho és la llei mordassa. Ja triguen massa a derogar-la, ara que poden.

L'OU DE LA SERP ES DIU CIUTADANS

El dia 5 de novembre del 2006 escrivia en aquest diari una opinió titulada «L’ou es diu Ciutadans» i hi deia que l’aliment de l’incipient partit era la mentida repetida mil vegades per tota la premsa espanyola que a Catalunya la llengua castellana estava en perill de desaparèixer per la pressió del català. També subratllava que només era qüestió de temps que l’ou esclatés i que emparat-se en el discurs buit de la ciutadania del món el que amagava en realitat era el nacionalisme espanyol de sempre: agressiu i intolerant. En aquell moment Ciutadans va obtenir els tres primers diputats de la seva història, i ho feia a Catalunya tant gràcies a mitjans de comunicació vehiculadors de la ideologia pàtria espanyola com en començar a recollir un substrat, tant existent com a vegades volgudament ignorat, d’una espanyolitat popular resident a Catalunya i poc procliu a incorporar-se al país d’acollida. Nou anys després, aquells Ciutadans, ara reconvertits en Ciudadanos, campen per tot Espanya. El nacionalisme espanyol ha trobat en aquesta formació, i especialment en el seu cap de files, Albert Rivera, un recanvi a la caspositat del PP i als dubtes que els genera un PSOE obsedit a fer-se perdonar pecats. És una espanyolitat, la de Rivera, no exempta de tocs falangistes que una lectura d’alguns dels discursos de José Antonio Primo de Rivera situaria al seu lloc exacte. L’ascens de Ciudadanos també s’explica des d’un punt de vista de les pràctiques econòmiques. El poder ha fet una compra de futurs pensant que aquestes inversions li donaran uns rèdits sucosos que bàsicament haurien de consistir en la perpetuació del seu discurs, que havia perdut pistonada atesa la carcúndia dels aliats clàssics. El poder espanyol ha adoptat Albert Rivera perquè sembla més modern, però aquests dies ha començat a ensenyar la poteta. Passin i vegin.

HI HA MOLTES EMPENTES PER ACONSEGUIR EL CAP D’ARTUR MAS

Hi ha cua per adjudicar-se la caça i captura d’Artur Mas. Qui li ho havia de dir, a aquell polític, gendre desitjat de moltes impossibles sogres catalanes, que arribaria un dia en què passaria del «guapo!» a ser l’ase de tots els cops. No és feina d’aquest columnista defensar l’actual, encara, President de Catalunya i, per tant, començaré amb els retrets: la prepotència del seu conseller de Sanitat que li ha fet molt més mal del que està disposat a admetre, les segades d’herba sota els peus del fins fa pocs mesos soci Duran i Lleida amb votacions a Madrid al costat del PP perjudicials fins i tot per a l’administració catalana, gestió com a mínim erràtica i confusa en afers policials (dels quals tampoc no se n’escapen alguns dels caçadors de caps desfigurats ara en les files de la versió barcelonina de Podemos, malgrat que facin veure que l’etapa Saura no anava amb ells), una pèssima política comunicativa que s’ha confós en pagar a determinats mitjans més que no pas a explicar-se sense embuts o, per pega per a tots, uns afers relacionats amb recaptacions d’impostos revolucionaris que pesen com una llosa sobre ell i sobre el procés, etc. Però tampoc no seré un il·lús de pensar que la cacera es fa a fi de bé. És molt difícil que la CUP doni el seu braç a tòrcer. És complicat passar de mirar cap a una altra banda i a pocs metres quan es fan pintades a les seus de CDC a possibilitar la presidència de Mas per més abraçades del David Fernàndez que hi hagi, i no enreden ningú els que amb la mirada posada a Madrid entonen la versió catalana del «váyase senyor González» d’Aznar perquè troben que ells sí que ho farien bé, però, ostres! La majoria de catalans no els han votat ni de lluny. Així les coses, anem a noves eleccions i a reeditar el català emprenyat. Ei!, si és que l’Helena no diu, tot esmorzant, a l’Artur: noi, a casa tens feina.

PUBLICAT EL 15/05/2005. MILLOR CONTRA CATALUNYA

Per si encara no era clar, el debat que a Espanya en diuen de la nación ho ha deixat diàfan: contra Catalunya tot és millor. Hom creia que aquests debats haurien de servir per passar comptes del que s’ha fet i com s’ha fet i del que no s’ha complert i per què no. Hom creia que haurien de servir per contrastar les fórmules usades per servir els ciutadans, els soferts ciutadans que paguem impostos, que cada dia són més i més cars. Doncs no. Ha servit, un cop més, per bastonejar el noreste peninsular, eufemisme usat quan no es vol pronunciar l’odiós nom de Catalunya. És igual que el tema no s’ho porti, per això s’han inventat els jocs de paraules i indefectiblement hom carrega els neulers a un català o altre. Per a més inri, ara hi ha (a la dreta i a l’esquerra) qui té la barra de dir públicament que enyora el President Pujol després d’allò d’«enano habla en castellano» i etcètera. La qüestió és situar els catalans en el punt de mira de qualsevol cosa, i així doncs no ens ha de sorprendre que ens diguin que els robem la lliga de futbol, la copa d’Europa d’handbol, els papers de Salamanca, l’aigua (que no tenim) i les obres d’art de mig museu episcopal de Lleida. El PP i amplis sectors del PSOE haurien d’entendre que amb les actituds incendiàries actuals tots podem prendre mal, ells també. Sembrar l’odi dia rere dia no ha portat mai a res de bo. Des de la rancúnia no s’ha construït mai res en justícia, i és rancúnia el que veig al carrer. 

EN L’HORA DE LA VERITAT VEUREM QUI ÉS QUI I QUI FA QUÈ

Les dretes i les esquerres espanyoles sempre s’han posat d’acord, s’hi posen i s’hi posaran, en la defensa de la pàtria espanyola; com ha de ser. Les dretes i les esquerres catalanes n’han fet, en fan i sembla que en faran, de la defensa de la pàtria catalana, camp de discòrdia; com no hauria de ser. Encara més, fins i tot en les files de l’esquerra catalana no han mancat divisions en nom del puritanisme patri. El tu menys, ha funcionat manta vegades, tantes com ha dinamitat la formació de propostes potents. Ningú no ha dit que el pas de nació autonòmica a nació independent hagi de resultar fàcil; una altra cosa és que molts milers i milers de catalans s’ho prenguin amb aire festiu, però la processó va per dins. Sabem molt bé qui tenim davant: un tren potent, fet de diferents vagons, cadascun amb el seu color i uns ocupants amb interessos vitals diferents però ben asseguts, ara comandats per una locomotora amb la marca PP i un altre dia amb una altra amb la marca PSOE. Continuant amb el símil ferroviari, la locomotora que consumeix un combustible inacabable que es diu nacionalisme espanyol té al davant un trenet de fira, amb vagonets de coloraines, amb uns ocupants en permanent gatzara i amb una locomotora poc dimensionada que ara para, ara engega perquè el combustible anomenat nacionalisme català és menys consistent. En cas de topada, queda clar qui sortirà més masegat. Però és que la topada és inevitable perquè la via és única. N’hi ha alguns que s’ho miren des del paisatge i afirmen que la topada es pot evitar si un dels trens s’atura; però compte, perquè ningú no ens assegura que el gran tren ho faci i no ens passi per sobre enduent-s’ho tot. De fet, aquest pensament també s’ha convertit en combustible per no aturar-nos, ergo la sort està llançada.