ATURAR-NOS PER RECORDAR DE QUINA POLS PROVÉ AQUEST FANG

Per no perdre la perspectiva, submergits en la voràgine del minut a minut del procés, fóra convenient recordar quina és la pols de la qual provenen aquests fangs; aturar-nos i fer memòria que és fràgil i resulta senzill, per a qui té l’altaveu més potent, imposar el seu relat. Era l’any 1996, el 28 d’abril, dia en què se signà l’anomenat Pacte del Magèstic entre el PP d’Aznar i la CiU de Pujol i pel qual els catalans garantien que els populars poguessin fer govern a Madrid i a canvi es prometien millores econòmiques per a Catalunya, la supressió del servei militar...  i, per quan calgués, que va caldre després de les eleccions del 1999, el suport del PP a la investidura de Pujol; a Madrid es passa del «Pujol enano habla castellano» al «Pujol guaperas habla como quieras». Aznar, però, no ho va pair mai i en la legislatura següent, amb majoria suficient, es va reiniciar el rosari d’incompliments i fins avui. L’11 de novembre del 2002 el mateix Aznar posava en marxa la maquinària pesant de la FAES; silenciosa però implacable, el seu pensament ha envaït totes les estructures de l’estat i n’ha revitalitzat ítems com la recentralització i sobretot la unitat de la pàtria. El 2006 es funda Ciudadanos, que té entre un dels seus valedors, un senyor anomenat Francisco Caja, catedràtic universitari, que, per exemple, postulava tornar la llengua catalana a la situació prèvia al 1978; del suposat conflicte lingüístic n’han fet marca de la casa. El 2006 s’aprova en referèndum el nou Estatut amb el PP i quatre milions de signatures recollides a Espanya en contra i el «cepillo» menyspreador del Congrés i del qual presumia Alfonso Guerra. El 2010 el TC el mutila després d’un procés de vergonya. El 10 de juny d’aquell any la dignitat de milers de catalans surt al carrer per dir prou: «Som una nació, nosaltres decidim», i fins ara que... 1 d'abril: "cautivo y desarmado... la guerra ha terminado".

I AMB EN PUJOL VAM PARLAR DE COSES D’ESTAR PER CASA

«Sento molt tot això que està passant». Aquesta frase dita per l’expresident Jordi Pujol a la sortida d’un dels recents escorcolls judicials és exemple de la situació personal en què es troba qui durant sis legislatures va regir la política catalana. Pujol aspirava, com tothom que tasta poder, a passar a la història com un prohom. Vaig parlar amb l’expresident el dia de l’acte solemne de la commemoració dels 125 anys de les Bases de Manresa. Amb Pujol ens coneixem de vista perquè, si ell fa molts anys que està en política, jo també en fa molts que faig de fotoperiodista; jo encara li dic president Pujol, ves. L’atzar va voler que protocol de l’Ajuntament el situés a un extrem de la primera fila de cadires de la dreta mirant la presidència de l’acte, a pocs pams de l’indret on em poso habitualment per fer les fotografies dels actes institucionals. El vaig saludar, i també ho van fer els exalcaldes Sanclimens i Camprubí i qui va ser regidor de l’Ajuntament per CDC, Pere Oms. Pujol estava sol. Vam parlar distesament, crec que va agrair que li donés conversa; alguns estaven pendents de la nostra xerrada i van córrer fotos de mòbil. Des que va confessar l’herència d’Andorra, a Pujol li han desaparegut molts amics, coneguts i saludats; els de conveniència, segur! Vam parlar de dos manresans il·lustres, l’arquitecte Oms i Ponsa i de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella amb sengles retrats pintats i penjats a una de les parets de la sala de plens, i de si l'havien remodelada perquè la recordava diferent. En un moment donat  va recordar que havia estat president vint-i-tres anys, i jo li vaig dir que tenia gravat el dia que va ser escollit pel pacte CDC-ERC, perquè jo aleshores feia la mili al ministeri de Defensa, al Palacio de Buenavista que és una xamfrà de la plaça de Cibeles, i que la seva elecció no havia agradat gens entre aquella gent que trobava impensable que a casa meva parléssim en català, que em deien que això del català era una invenció de Jordi Pujol i que al Parlament de Catalunya es parlava en català perquè així no els entenia la gent. I va començar l’acte.

PUBLICAT EL 15/05/2005. MILLOR CONTRA CATALUNYA

Per si encara no era clar, el debat que a Espanya en diuen de la nación ho ha deixat diàfan: contra Catalunya tot és millor. Hom creia que aquests debats haurien de servir per passar comptes del que s’ha fet i com s’ha fet i del que no s’ha complert i per què no. Hom creia que haurien de servir per contrastar les fórmules usades per servir els ciutadans, els soferts ciutadans que paguem impostos, que cada dia són més i més cars. Doncs no. Ha servit, un cop més, per bastonejar el noreste peninsular, eufemisme usat quan no es vol pronunciar l’odiós nom de Catalunya. És igual que el tema no s’ho porti, per això s’han inventat els jocs de paraules i indefectiblement hom carrega els neulers a un català o altre. Per a més inri, ara hi ha (a la dreta i a l’esquerra) qui té la barra de dir públicament que enyora el President Pujol després d’allò d’«enano habla en castellano» i etcètera. La qüestió és situar els catalans en el punt de mira de qualsevol cosa, i així doncs no ens ha de sorprendre que ens diguin que els robem la lliga de futbol, la copa d’Europa d’handbol, els papers de Salamanca, l’aigua (que no tenim) i les obres d’art de mig museu episcopal de Lleida. El PP i amplis sectors del PSOE haurien d’entendre que amb les actituds incendiàries actuals tots podem prendre mal, ells també. Sembrar l’odi dia rere dia no ha portat mai a res de bo. Des de la rancúnia no s’ha construït mai res en justícia, i és rancúnia el que veig al carrer. 

UN TALP ÉS AQUELL QUE SERVEIX A L’ALTRE I FA VEURE TOT EL CONTRARI

En la realitat i en la ficció es dóna el nom de talp a la persona que representa un paper que n’emmascara un altre. Un talp viu a mercè de qui li permet ser-ne perquè si el descobreix, si evidencia la seva veritable naturalesa, el talp resta al descobert i caçat; el talp treballa per a l’altre. Mentre és útil, el talp pot arribar a viure com un rei. I si el talp, rosegat per la consciència o empès als lleons, decideix descobrir-se, aleshores tastarà nivells de repudi com mai no s’havia imaginat perquè un talp és un mentider i perquè Roma no paga traïdors. Uns i altres li llançaran a sobre tones de brutícia. Fora de la societat, condemnat a l’ostracisme, el talp viurà amb deshonor. A vegades el talp és només una font d’informació; en altres ocasions, el talp pot ser un fre, un escull que l’altre posa a la societat a la qual presumiblement el talp està servint. 

Aquests dies, i arran del ja anomenat cas del clan Pujol, hi ha moltes veus que asseguren que l’afer s’ha posat al descobert perquè Jordi Pujol i Soley havia deixat de ser útil en abraçar aquests darrers mesos la causa independentista. Això són veus potser interessades a embrutar una trajectòria o a torpedinar el procés sobiranista, potser. Però el que és cert, el que és clar a la vista de tothom, és que mentre Jordi Pujol i Soley es va mantenir dins els rengles del políticament convenient, va arribar a ser nomenat «español del año» pel diari històricament més anticatalanista dels que s’editen a Madrid: l’ABC. Mentre va ser útil a l’Espanya dels desmemoriats de dretes i d’esquerres, Pujol era rebut a les cancelleries de mig món com si fos algú a qui s’havia de posar catifa vermella. El que és cert, perquè sobre la taula hi ha les proves, és que el sistema heretat del franquisme, allò que s’ha anomenat la transició, ha estat un gran talp al servei de l’altre. I l’altre és el de «Una, Grande y Libre» o del «antes roja que rota».

LA MITOMANIA, QUAN TOPA AMB LA CONDICIÓ HUMANA, ES CONVERTEIX EN DECEPCIÓ

La confessió de Jordi Pujol és ja part de la història de Catalunya. Afirmo que hi he reflexionat molt però des de la curiositat intel·lectual; no s’ha estripat res dins meu. Com que no he estat mai pujolista tot i reconèixer-li en públic i en privat les seves habilitats, tampoc no visc el cas com un drama; de fet, no sóc gens mitòman i el dia que Messi canviï d’aires tampoc no m’esquinçaré la camisa. He conegut el president Pujol tant des del vessant personal com des del professional. El primer va ser a través d’uns anys de militància convergent de la meva família; eren anys de brega a Monistrol de Montserrat, de pressions, de desgast personal, d’incomprensions per part dels uns (exfalangistes reciclats per obra i gràcia d’unes eleccions democràtiques (?) i dels altres (psuqueros envalentits i sociata-sindicalistes alguns eixits del sindicalisme vertical franquista). El meu pare en va ser un admirador de Pujol, fins que va esdevenir el cas Roca: l’enfrontament Pujol-Roca Junyent que va dur aquest a l’ostracisme polític. A casa eren roquistes com la majoria de l’agrupació local de Monistrol en contraposició a la majoria manresana que era pujolista. L’altre vessant del meu coneixement pujolià és la professional com a fotoperiodista. Puc relatar la història de Jordi Pujol des del 1980 a través de les imatges que he pres d’ell. Aquests dies en què una baixa laboral inoportuna m’ha deixat al voral, he tingut temps per repassar un bon grapat de fotografies. N’hi ha de tota mena: el Pujol imbatible de les distàncies curtes, el Pujol posat en situació al Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat, el Pujol casolà a Queralbs, el Pujol alliçonador, el Pujol abstret. Totes em dibuixaven el Jordi Pujol o això és el que em pensava; però me’n faltava una, la darrera, la que va eixir un divendres 25 de juliol en plena canícula estival que va socarrimar molta bona gent que sí que creu en els mites.

Foto: Salvador Redó

¿UNA TASSA O UN PAÍS?

Aquest article es va publicar al diari Regió7 el 20 de maig del 2005. Un cop conegut l'afer Pujol, pren tota l'actualitat. Com es pot llegir, a mi també em va enredar, però no del tot.

El mot metàfora és el mot de moda a Catalunya. Aquesta figura literària havia estat patrimoni de literats i saberuts, però en l’era de la banalització, tothom es veu amb cor de bastir un discurs al seu voltant. En una entrevista recent al President Jordi Pujol, aquest comparava Catalunya a una tassa. En la seva metàfora del que és el país, el President diu que teníem una tassa de cafè i d’aquesta en bevíem tots i que el President Maragall l’ha trencada. Ostres! Rumiem una mica sobre aquesta metàfora. Què vol dir que en bevíem tots? Sona lleig això, no? Digueu-me torturat, però a mi me’n sembla molt. No deu pas voler dir que el país-tassa era per xarrupar-ne, oi? Perquè alguns, força per sort, ens pensàvem que la tassa (si acceptem la metàfora) era perquè tots,cadascú en la seva mesura, l’anéssim omplint. No sé si és que el President Pujol encara imposa o que l’entrevista la va publicar un diari de comarques, però m’ha sobtat que no hi hagi hagut reaccions a una comparació tan desafortunada. No crec pas que el President Pujol hagi xarrupat de la tassa, però crec que si continuem per aquest camí, fent una metàfora darrere l’altra, prendrem mal tots plegats. I per cert, President, el darrer premi que li han donat porta el nom d’un anticatalà visceral, Abril Martorell, que va posar els fonaments de la desestructuració del País Valencià i, de retruc, de la comunitat cultural catalana. Que l’edat no us faci patum.

Nota bibliogràfica: REDÓ, Salvador. La culpa és dels forners. Trenta anys de periodisme en llibertat. Articles i fotografies, 1978-2008. Col. Idees. Ed. L’Albí. 2009.