ELS GOVERNS NOMÉS ESTIMEN A AQUELLS QUE ELS PROTEGEIXEN A ELLS

Cal que protegim la gent que té cura de la nostra salut. Cal que protegim la gent que té cura de la docència dels nostres infants, adolescents i joves. Cal que protegim els bombers. Cal que protegim la gent dels serveis socials. Cal que protegim la gent que ens vetlla la vida, la vida bona; aquesta gent són els nostres herois. Segur que tots en tenim d’herois d’aquesta mena en el nostre llistat de persones a qui abraçaries ben fort; són la gent que ens han tret d’un mal tràngol, que ens han obert una finestra, a vegades una finestreta suficient per on s’ha colat un vendaval que ens ha airejat i que ens ha dut una alternativa, una solució, una esperança; que potser fins i tot ens ha salvat la vida; que ens ha donat l’oportunitat per tornar-nos-hi a arrapar.

El govern, aquest ens que voldríem a prop i que sempre o gairebé veiem tan llunyà, hauria de voler-la aquesta protecció. Els governs haurien de ser agents molt actius per proporcionar aquestes proteccions. Però els governs només estimen a aquells que els protegeixen a ells; els governs i aquest ens opac que en diuen estat no estimen, fan servir, utilitzen i si alces el dit, ni que sigui el dit xic, s’enfaden i t’ensenyen, en el millor dels casos, la sola de la bota.

Aquests dies, els professionals que ens vetllen han sortit al carrer perquè només ocupant places i vials són mereixedors de l’atenció dels poder públics, dels noticiaris i de les portades de la premsa impresa. Sortir al carrer, fer soroll i deixar  els ambulatoris, les casernes i les oficines buits. El brogit de la protesta i a l’hora el silenci a les aules i a les consultes. Malestar que es cova durant mesos, durant anys en l’ànim i l’ànima d’aquells i d’aquelles que ens vetllen. Quin mal negoci que ens fem a nosaltres mateixos.

«CAUTIVA Y DESARMADA, LA GUERRA HA TERMINADO»

Último parte de guerra: cautiva y desarmada la economia de la Generalidad, la guerra ha terminado. Viva España».

Així estan les coses. Finalment tothom ja sap allò que ja se sabia per poc que hom s’entretingués a analitzar la situació d’indefensió de la hisenda catalana gràcies al règim comú, però que es volia ignorar mentre l’autonomia de fireta ens satisfés l’ego. Aquell que ens controla el diners ha decidit cremar els vaixells abans que Catalunya salpés del port. Catalunya ja no és una comunitat autonòmica, és una comunitat intervinguda per a gaudi de la resta de les comunitats en què es divideix el mapa d’Espanya que s’ensenya a les escoles, que, llevat d’algun retoc formal, és el mateix que m’ensenyaven de regiones y provincias. De fet, les províncies encara hi són i, arribats fins aquí, que hi siguin molts anys perquè els tocarà tornar a suplir el govern que no tenim. M’ensumo que precisament per aquí va la proposa d’Albert Rivera i Ciudadanos quan plategen una reforma constitucional que suprimeixi les diputacions; per evitar que esdevinguin un contrapoder identitari a la identitat espanyola, conscients que els és molt difícil arribar-les a controlar atès els pobríssims resultats que aconsegueixen en les eleccions municipals base de la composició de l’ens provincial. La situació actual no és una picabaralla entre governs, tal com afirmen les formacions unionistes a Catalunya, perquè de govern només n’hi ha un i resideix a Madrid, la Generalitat ha estat una finestreta. Només és govern aquell que recapta i redistribueix segons les seves conveniències. Només són govern i parlament aquells que quan legislen tenen la força de la coacció, l’última paraula. Si no ets d’aquests, no ets, perquè, en la maltempsada més petita, se’t veu que vas despullat.

SENSE REGLES DE JOC NOVES, UNA ALTRA CATALUNYA ÉS UN IMPOSSIBLE

La Generalitat és una administració, no és un govern; no ho ha estat mai des del seu reinici. La Generalitat no té la capacitat recaptatòria pròpia d’un govern; és una administració intermèdia; una més. Ser govern és consubstancial a poder disposar d’una hisenda que forneixi dels diners que aquest govern distribuirà en funció de la seva concepció de la cosa pública i de les seves relacions amb la cosa privada. Quan en aquells anys remots de la redacció del primer estatut que havia de guiar la nostra reiniciada vida, els actors polítics que el van escriure van renunciar a la hisenda pròpia, van convertir la Generalitat en només una administració finalista i amb un marge de maniobra molt petit. No es va voler veure aleshores i s’ha continuat en el mateix to fins ara. No ho van voler veure ni les dretes ni les esquerres, avui tots en disputa de l’anomenat centre (aquestes darreres hores,Nuet de Sí que es Pot), i fins que la crisi i els escàndols (cap dels dos conceptes no ha passat encara a millor vida) no els han fet baixar del ruc, no han posat el crit al cel. Els governs espanyols en tot moment han governat Catalunya com ho han fet i fan en les altres regions espanyoles llevat del País Basc i de Navarra, a qui adjudiquen encara no sabem quins drets històrics que possiblement són la cortina que amaga altres concessions a causa d’altres fets; una fossilització que dretes i esquerres espanyoles defensen mentre rebutgen sistemàticament qualsevol «privilegi» per a Catalunya. Aquesta situació d’un govern que no disposa de l’entrada de diners i d’un Parlament a qui anul·len les lleis també l’haurien de tenir present aquells que asseguren sense envermellir que així una altra Catalunya és possible. Amb aquestes regles de joc,impossible! Encara que es canviïn prioritats, s’acaba topant amb la realitat de la caixa buida.

LA CARITAT ÉS UN FRACÀS DE TOTS QUE EL SISTEMA EMPARA

Fer caritat. Aquí teniu una expressió d’abans que ha tornat amb força. Si hi ha caritat vol dir que hi ha pobres. La pobresa és un fracàs de la societat; el pobre ens recorda també el nostre fracàs com a individus. Sempre hi ha hagut pobres i n’hi haurà, diuen les veus. És curiosa aquest invocació al determinisme social en uns temps de cientisme desmesurat venut com a paradigma de l’èxit; d’allò que ara cal i per a la qual cosa ens hem estat preparat des de l’adveniment de la raó com a substitució de la mitologia. Però mentre no arriba una solució raonada a la pobresa real, quotidiana, la que afecta noms i cares concrets, què fem? Doncs fem caritat, encara que ara, en temps també de subterfugis, en diguem solidaritat. Fem caritat pensant que el que cal és resoldre la immediatesa i, certament, el pobre agraeix l’aliment i l’escalfor que són els seus horitzons. A diferència del que té, per al qual l’horitzó és una projecció, una idealització en el futur, per al pobre, l’horitzó és l’àpat quotidià, la satisfacció de la necessitat peremptòria. El sistema, allò incorpori que governa el món i que quan pren cos és sempre per martellejar idees o cossos, necessita la pobresa. El pobre serveix per redimir consciències. Fins a la gran depressió medieval que obrí les portes al renaixement, la caritat ara un mitjà de salvació seguint els paràmetres evangèlics; després del canvi de paradigma, el pobre va passar a ser un pària i al voltant seu es va construir un relat de por i de càstig que paradoxalment el pobre va interioritzar i li va donar consciència de classe. Avui, el pobre torna a ser objecte d’atenció. Fer caritat allibera les consciències però a l’hora perpetua el sistema que és el causant de la pobresa i el constructor del discurs de la bondat i també el que ens recorda que tots podem arribar a ser pobres.

EL PODER ÉS UN ENS INCORPORI QUE TENDEIX A OCUPAR TOTS ELS FORATS

El Poder té la tendència natural a ocupar tots els forats, totes les esquerdes i tots els porus per on es pugui escapar cap engruna del seu control. Fa uns mesos que el govern del PP, obeint a indicacions del Poder, vol fer una llei que llevi als metges de la sanitat pública la potestat de donar baixes i altes als treballadors per passarla als metges d’empresa eufemísticament dits ara mútues. El vell axioma liberal de com menys estat millor, dut al seu maximalisme fins a trair els mateixos postulats del liberalisme primigeni, ens ensenya la cara més dura del Poder: d’entrada, tothom és culpable. D’entrada, tot treballador que està de baixa és un gandul en potència, un individu a qui s’ha de perseguir perquè només cerca la ruïna de l’amo i, per això, no pot ser que un metge que s’escapa al seu control pugui dir si el treballador que està de baixa per malaltia o per accident pot o no pot anar a treballar. Tinc una amiga que fa uns anys la van operar d’un ronyó, feia quatre dies de la intervenció, encara era a l’hospital, i el que hi va estar a causa d’unes complicacions amb una sutura, que ja rebia una comunicació de la mútua empresarial perquè s’hi presentés. Després van venir les excuses del cap de personal, però la meva amiga ja va haver de passar per la collonada del paperet de la mútua privada de l’amo. Coneixent aquest país, si s’aprova la llei del PP auspiciada pel Poder, això de les baixes i de les altes serà un sarau darrera d’un altre que en molts casos acabarà per judicialitzar encara més la vida de la societat i deixarà en el paper galdós de prescriptors de receptes i poca cosa més els professionals de la salut pública. Segur que hi ha més d’un carallot a jornal que s’aprofita del sistema, però per això ja hi ha les inspeccions públiques. O ves que darrere la nova llei no hi hagi la intenció d’acabar de repartir-se el pastís del pressupost de Sanitat. I és que el Poder ho vol tot, tot i tot.

AGENTS SECRETS CATALANS? SÍ, GRÀCIES. I QUE EN SIGUIN MOLTS I MOLT BONS!

 

Tanta telesèrie americana del nord acaba afectant el magí del personal. Tant espia, tant agent secret, tant policia bo i policia dolent, tantes agències de seguretat i tot de cop, en dues hores, espaterrats al sofà de casa i abans d’anar a dormir, no pot ser saludable. No ho pot ser perquè incorporem al nostre currículum mental uns models que ens acaben afectant les percepcions de les coses. En una societat líquida i postmoderna, dos mots que serveixen per a tot, les televisions s’han convertit en el territori a habitar per a milions de persones; un territori les fronteres del qual només són mentals i no pas físiques; escric només i no és pas poca cosa, perquè en un moment històric en què les paraules prenen significats ben poc tradicionals, el mot només també vol dir el món sencer; no és per tant un mot restrictiu com quan escrivíem a màquina i si volíem còpies havien d’usar paper de calcar. Les fronteres mentals poden abastar el globus terraqüi o només l’entorn immediat bandejant els altres límits des de la ignorància induïda o des de la mirada curta. Així doncs, ara que ja sabem que el Poder té clavegueres perquè ens ho expliquen les pel·lícules de després de sopar, ara hem «descobert» que aquests conductes per on circulen les aigües brutes de rentar les pròpies robes també poden existir a casa nostra. L’essència de l’espia és que ningú no sàpiga que el tens sinó és un espantaocells. Per això és curiós que el radicalisme lerrouxista establert a Catalunya proclami als quatre vents: no pot ser, no pot ser que el govern català pugui tenir agents secrets! Doncs mirin, espero i desitjo que sí que en tingui. La policia és un servei que el ciutadà ha delegat al govern en democràcia o que l’oligarquia usa en profit propi en dictadura; de fet, l’oligarquia també existeix en el sistema democràtic de partits. Ah!, però el problema és que l’agent secret sigui català. Se’ls veu tant el llautó a aquests protestataris.