TABÀRNIA, TRACTORÀLIA I ELS PINTORS DEL REALISME

Repassant un capítol de la Història de l’Art d’E.H. Gombrich, llegeixo que el pintor Jean François Millet, un dels seguidors de John Constable a l’experiència camperola de Barbizon, avantsala del Realisme francès en la dècada dels quaranta del segle XIX, volia pintar escenes de la vida al camp, a pagès que diríem ara, i es remarca que això es va considerar i es considera una etapa de revolució dins el món de l’art, ara en diríem progressista; i es posa com a contraposició a allò que havia passat sempre: que es tenia els camperols per personatges còmics i rústecs amb un quefer diari poc edificant i poc honorable;  la massa no era, no podia ser, motiu per a l’art ni per a la consideració perquè l’art el pagaven els rics i la consideració social també era una cosa dels potentats. No deixa de ser curiós l’interès dels incipients i encara no autoanomenats pintors del realisme per ennoblir la pagesia en un país com França, que ha basat bona part de la seva mitologia nacional a blasmar tot allò que no és París parlant de províncies amb to pejoratiu i que ha batejat com a patois, llengua sense estructura, tot el que no sigui el francès de l’Île-de-France. La lectura de Gombrich m’ha recordat la Tabàrnia dels unionistes enfrontada a la Tractoràlia; la ciutat, la gent il·lustrada, universalista, de mirada àmplia, moderna, vers la gent de poble, rebolcada en el fenc, curteta d’enteniment, aïllada tothora del pensament progressista, mirant-se el propi melic. I per contra, ja ho veieu, virar l’interès artístic, assentar els fonaments d’un nou art mundial, cap a la gent del camp, cap al rerepaís, va ser modern; i també va ser ridiculitzat per la societat que es considerava a ella mateixa cosmopolita i espavilada.

UNA VISIÓ MOLT PERSONAL DEL MEU PUIGCERDÀ

Conec Puigcerdà des d’abans del Túnel del Cadí. Dic això perquè alguns puigcerdanesos i alguns altres ceretans, sobretot dels que generen opinió, tracen una línia en el seu imaginari que té a veure amb el grau amb què t’accepten. És com un acte reflex d’autodefensa davant d’aquells que han capgirat la seva vida a la vall. Tot i que l’economia de la Cerdanya gira en gran part al voltant dels que hi pugen seguint, majoritàriament, l’eix del Llobregat i que no poques fortunetes locals han reviscolat o s’han fet amb la venda del que ha esdevingut el primer producte comercial local que és la terra, el cerdà continua essent un personatge profundament gelós d’allò seu.

Les primeres nocions sobre Puigcerdà i sobre la Cerdanya em van venir a través dels records que en tenia el meu pare que va passar bona part del seu servei militar a la caserna de Bellver. Però la primera vegada que vaig visitar Puigcerdà va ser un mes d’octubre de 1981, a punt de fer els vint-i-tres anys. Vaig fer estada a l’Hotel del Lago, vaig sopar en un restaurant menut amb altell al carrer Querol, el més fred de la vila, que és per on es cola el vent glaçat que baixa del Puimorent. Tinc ben viu el record d’haver-hi menjat uns postres magnífics: uns bunyols del Pirineu que eren com una lionesa gran farcida de crema i regada amb xocolatada de debò desfeta i calenta. Després van venir els períodes de vacances al Càmping Pirineus on vam viure l’evolució del campista: primer una canadenca de dues places, després de quatre, de sis amb avancer, un remolc-tenda i per acabar les casetes de fusta.

Aquell era un Puigcerdà per explotar urbanísticament, en el qual encara hi havia, a tocar el nucli consolidat, cases pageses amb badius; un Puigcerdà on podies anar fins a Rigolisa sense fer el camí envoltat de cases unifamiliars amb jardinets de gespa amorosament curada. Era un Puigcerdà amb un vigorós i afrancesat comerç de queviures al detall. Les botigues obrien en horari francès perquè eren molts els clients de l’altra banda de la frontera; perquè hi havia fronteres! Els francesos tenien per habitud comprar a la Vila ja que en treien un diferencial econòmic important; era el temps de franc i de la pesseta. Aquelles botigues del carrer Major, Espanya o Jaume I exhibien unes menges que a les planes d’interior sonaven a exquisideses: els patés i els formatges n’eren els reis; també els embotits curats pel fred i l’aire cerdà tenien bon cartell, i els licors; hi vaig veure els primers pots de cargols, una menja amb molt predicament a França; uns cargols grossos, lluents, ben alimentats, força lluny dels nostres vinyals. M’ha explicat un puigcerdanès de soca-rel, que algunes carnisseries guardaven els millors filets per vendre’ls als visitants de renom, perquè en aquell Puigcerdà ja hi estiuejaven des de feia anys famílies de fortuna; ha estat després que tothom s’hi ha vist en cor de tenir-hi casa.

Amb l’obertura del Túnel del Cadí i la progressiva millora de l’eix del Llobregat que posava l’àrea barcelonina a un parell d’hores de la Cerdanya, arribà també l’or del totxo, i es destapa la humana necessitat de reconvertir prats de dalla en urbanitzacions; havia arribat el moment d’un gran canvi. Imperceptible primer, agraït fins i tot perquè proporcionava llocs de feina a banda de l’agricultura lligada a la ramaderia. Alguns cerdans com els del Grup d’Opinió de la Cerdanya alertaven sense cap èxit dels canvis hormonals que les noves condicions de vida provocaven en la societat cerdana; eren la veu que clamava en un mar d’indiferència si no d’incomoditats. Quatre cases esparses es van convertir en pobles de cap de setmana fets de cases perfectament alineades de llosats fets no de lloses sinó de pissarres simètricament tallades; cases que van bescanviar, en les façanes, les pedres de rieral de granit arrodonit per cantelludes peces extretes de pedrera; no són cases de pedra, són cases de totxo folrades de pedra. I aquest estat de coses provocà un augment dels preus de l'habitatge ’habitatge que es pagava a sou barceloní mentre que els autòctons cobraven a preu cerdà; i algun jovent se n’anà de la vall.

Si hom vol saber de debò com és Puigcerdà hi ha d’anar entre setmana perquè a partir de divendres tarda, la Vila es transforma. Entre setmana, Puigcerdà és un poble com els altres. La gent, no massa, va i bé darrera els quefers propis; talment com arreu. Si hi aneu en dilluns, botigues tancades i restaurants buits, la impressió és d’haver anat a raure a un cau de solitud; oi més si és un dilluns d’hivern. Però entre divendres i diumenge després de dinar, Puigcerdà és una extensió del gran Barcelona pel nombre de gent, per les vestimentes, per la parla, per les maneres. I aquesta nova gent ha dut nous hàbits de compra i si les famílies amb possibilitats mantenien el comerç exquisit, la democratització de la segona residència ha dut a les grans superfícies comercials que ha substituït els queviures de taulell pels de prestatgeria; el ¿qui és l’últim? per: ¿la targeta client? La Cerdanya ofereix encara el paisatge excels, una geografia que marca, algunes formes de vida pròpies, però no s’ha salvat de l’adotzenament que iguala per baix. Malgrat tot, però, com que qui té amics té tresors, per qui signa, Puigcerdà i la Cerdanya és encara un tresor.

ÉS EL CONCEPTE D’INTERCULTURA EL QUE NECESSITEM USAR

Aquestes darreres hores, llargues hores després de l’assassinat dels dotze treballadors de Charlie Hebdo, hem escoltat i llegit repetidament el mot multiculturalitat. Que si l’atemptat ha estat pel fracàs de la multiculturalitat a França, que si la multiculturalitat és l’única sortida, que si la multiculturalitat aquí, que si allà. El mot ha estat definitivament entronitzat i ara s’usa a dojo per explicar els nostres temps. La gent de medicina saben que a una diagnosi errònia la succeeix una mala praxi que pot dur a conseqüències irreversibles; i és que davant de qualsevol problema, és indispensable, per a la seva bona resolució, una bona diagnosi i un bon plantejament. I aquí està, crec, n’estic convençut, el problema del fet, dels fets que s’esdevenen quotidianament en graus diversos allà on hi ha societats descompactades. Perquè per viure en la diversitat no es pot fer des del concepte de multiculturalitat sinó des del concepte d’interculturalitat. Multiculturalitat és quan en un mateix territori hi ha diferents caixes estanques que desenvolupen la seva pròpia existència amb poc o cap contacte entre elles o, en cas que es donin, són només de tipus funcional: perquè no hi ha més remei. La interculturalitat demana osmosi, societats esponja, el reconeixement de l’altre com algú que té coses a aportar; l’altre i el diàleg són a la base de la interculturalitat, que demana de tothom un esforç per deixar enrere les prenocions, els prejudicis. L’altre és tothom; els altres som tots. Per tant, si us plau: parlem d’interculturalitat, si errem la diagnosi, ens equivocarem en les possibles solucions. Cal donar als mots el significat que tenen; si no compartim significats, no ens entendrem; no ho entendrem; quedarem atònits cercant respostes en el vent.