Senyor ministre, està convidat a explicar-me com m’han ensarronat.

Crec fermament que per entendre o intentar entendre les conductes humanes, per cercar solucions als conflictes, és del tot indispensable partir d’una anàlisi el més encertada possible. Sense una bona diagnosi mai no hi haurà un remei adient; l’autoengany en resta exclòs i també les inexactituds i encara més les mentides. Regió7 recollia a “L’estirabot” una frase del ministre d’Afers Exteriors d’Espanya, García Margallo, en què deia que s’hauria de parlar amb els catalans per fer-nos veure que vivim enganyats. El ministre s’equivoca en la diagnosi. Ell i molts altres polítics de tots els colors, des de les diverses intensitats de vermell al blau, passant pel rosa i el taronja, mantenen que el mal no ve d’Almansa i de tres-cents anys de política anticatalana sostinguda sinó d’una ensarronada de quatre desaprensius polítics catalans moderns clavats a les cadires del poder autonòmic (poder i autonòmic és una contradicció). Un bon mètode d’anàlisi l’hauria dut a la conclusió que és la gent qui ha empès els polítics des del 2010 i des que un pinxo anomenat Alfonso Guerra va presumir d’haver «cepillado» l’Estatut. El mot «cepillarse» en castellà també vol dir deixar una cosa en no-res. Si el senyor ministre vol parlar amb els dos milions de catalans un per un que surten al carrer cada Onze de Setembre i amb els que no surten però que comparteixen anhels, se li gira feina. Personalment no crec que em convenci que són invents d'ara les agressions reals a la llengua, a la cultura, a les comunicacions, a l’economia, al territori, a les persones; els incompliments pressupostaris; les amenaces de civils i militars; les lleis fetes a mida per justificar les polítiques contra tot allò que s’adjectivitzi com a català. Si vol començar per mi, ja ho sap, però picarà pedra, perquè fa 58 anys que estic alliçonat. No em ve d’ara; no ens ve d’ara.

ÉS EL CONCEPTE D’INTERCULTURA EL QUE NECESSITEM USAR

Aquestes darreres hores, llargues hores després de l’assassinat dels dotze treballadors de Charlie Hebdo, hem escoltat i llegit repetidament el mot multiculturalitat. Que si l’atemptat ha estat pel fracàs de la multiculturalitat a França, que si la multiculturalitat és l’única sortida, que si la multiculturalitat aquí, que si allà. El mot ha estat definitivament entronitzat i ara s’usa a dojo per explicar els nostres temps. La gent de medicina saben que a una diagnosi errònia la succeeix una mala praxi que pot dur a conseqüències irreversibles; i és que davant de qualsevol problema, és indispensable, per a la seva bona resolució, una bona diagnosi i un bon plantejament. I aquí està, crec, n’estic convençut, el problema del fet, dels fets que s’esdevenen quotidianament en graus diversos allà on hi ha societats descompactades. Perquè per viure en la diversitat no es pot fer des del concepte de multiculturalitat sinó des del concepte d’interculturalitat. Multiculturalitat és quan en un mateix territori hi ha diferents caixes estanques que desenvolupen la seva pròpia existència amb poc o cap contacte entre elles o, en cas que es donin, són només de tipus funcional: perquè no hi ha més remei. La interculturalitat demana osmosi, societats esponja, el reconeixement de l’altre com algú que té coses a aportar; l’altre i el diàleg són a la base de la interculturalitat, que demana de tothom un esforç per deixar enrere les prenocions, els prejudicis. L’altre és tothom; els altres som tots. Per tant, si us plau: parlem d’interculturalitat, si errem la diagnosi, ens equivocarem en les possibles solucions. Cal donar als mots el significat que tenen; si no compartim significats, no ens entendrem; no ho entendrem; quedarem atònits cercant respostes en el vent.