En les darreres he sentit dues
lamentacions per la desaparició del sistema de caixes catalanes. Una, d’un alt directiu
d’un banc fundat a Catalunya, que ha afirmat que en temps de crisi es troba a
faltar la labor de les obres socials de les caixes; quan fou mort, el
combregaren. Una altra, la del manresà Josep Alabern, director gerent d’Aigües de
Manresa, en una entrevista publicada dijous a Regió7, en què afirmava que,
gràcies al fet que Caixa de Manresa «ho aguantava tot», es va poder fer la
reserva d’aigua de l’Agulla. L’afirmació d’Alabern s’acosta molt a un
reconeixement cap a la labor de l’entitat manresana d’estalvi, que, sense
deixar de ser una corporació del sistema d’economia capitalista occidental,
expressava una sensibilitat més gran cap al seu territori matriu. L’afirmació
de l’alt executiu bancari, vist com han anat les coses, sona malament, i ho
deixem aquí.
Aquestes darreres hores, hem vist com el
Banc Central Europeu deixa de cobrar per prestar diners al sistema bancari
europeu, a veure si l’economia s’anima. Aquesta crida a l’animació s’adreça als
bancs perquè flueixi el crèdit, s’animin les inversions productives, la gent
compri i la roda vagi lleugera; hem vist que amb els diners injectats fins ara només
s’han pogut tapar els forats dels mateixos bancs, i encara justet, en alguns
casos. Però difícilment s’animarà l’economia si el consumidor no té diner de
butxaca per gastar; i difícilment hi haurà diner sobrant amb uns índexs d’atur insultants
i amb sous baixos i/o miserables, dos ítems que caracteritzen aquest territori
nostrat. El sistema ha aconseguit escampar la desconfiança; s’ha carregat
aquells elements menys especulatius, més socials, i ha propiciat els mals usos.
El sistema hauria de saber que, sense una gran base de gent confiada, tampoc no
anirà gaire lluny
