Tota una vida per haver d’acabar picant portes? avui? indignant!

Era hivern, final del 1979, a Madrid, on em van dur circumstàncies personals.  Una senyora gran havia estès al terra d’un carrer proper al que aleshores era Galerías Preciados, a prop de la Gran Via, una radiografia dels seus pulmons, capses dels medicaments que prenia i el passaport espanyol; demanava caritat. Estava asseguda en un banc, abrigada, el cap cot i amb una gorra de llana, posició i peça amb les quals amagava el rostre. A tocar seu, dues bosses de plàstic amb algunes subsistències recollides al carrer. Anava vestida amb recolliment, polida. És una imatge que se’m fa present sovint, és part d’un treball de graduació dels estudis de fotografia i per a mi ha esdevingut icònica, forma part de la meva col·lecció molt particular. Trenta-nou anys després, una senyora, també gran, de vuitanta-tres anys, a Manresa truca a la porta de les monges de Santa Clara perquè fa tres dies que no menja; demana pa i llet. Escric això i m’esborrono. A Manresa,a la meva ciutat, el 2018 hi ha gent que, un cop ha arribat a un dia concret del mes, deixa de menjar perquè no en té més. Hi ha dos col·lectius (així en diuen els que disseccionen la societat) per als quals no hauríem de permetre que res no els manqués: la mainada i la gent gran, llevat, és clar, que es tracti d’una societat en fallida. És una societat fallida la societat manresana? Hi dediquem tots els esforços que calen perquè no es donin situacions de fam? Hem conegut el cas perquè l’ha fet públic sor Lucía Caram. Quants casos com aquest passen cada mes a Manresa? Quanta gent viu tan sola, tan en silenci, que desconeix fins i tot els canals d’ajuda per a casos extrems? Tota una vida per haver d’acabar picant portes? Avui? Indignant!

La mainada catalana, objecte de desig de l’uniformisme

Ara toca la mainada; no els cal ni una excusa per entrar a destrossar el sistema educatiu català i, no contents amb això, també voldran intervenir en la vida familiar, en les relacions entre pares i fills. Esparta treia els púbers de la custòdia de les famílies i els lliurava a l’Estat per a què n’esdevinguessin els guardians. Els règims totalitaris han vist en l’enquadrament dels seus infants i joves una de les maneres per perpetuar-se en el futur i a l’hora lligar de peus i mans els progenitors; hi ha casos en què els donen uniformes i consignes, en altres els converteixen en delators dels seus entorns, les maneres de control són diverses... En tots, la ideologia estatal s’apropia els individus. És obvi que qüestionar està prohibit i es castiga qualsevol manifestació de desacord. A Espanya en vam viure unes èpoques llargues i fosques d’aquestes pràctiques. En un temps va ser el feudalisme, en un altre el caciquisme camperol i el fabril, impregnant-ho tot i de manera transversal i immutable en el temps la ideologia catòlica, modernament el franquisme i el seu Glorioso Movimiento Nacional que en el cas que ens ocupa cristal·litzà en el Frente de Juventudes i la Formación del Espíritu Nacional com a assignatura escolar obligatòria. Quaranta anys després i amb la història sacsejada pel moviment independentista català, ha tornat a sortir el desig del control de la mainada: escoles i docents són posats en el punt de mira dels que decideixen què es pot dir i fer i què no. L’escola catalana és, malgrat molts malgrats, un model d’èxit d’integració social i això és el que fot: que una Fàtima, un Vladímir o un Moctar en participin. Els infants i els joves catalans són objecte de desig d’aquells que enyoren unitats i uniformitats.