VOLEN SENTIR-SE HEGEMÒNICS ARREU I SEMPRE

Diuen que Aristòtil va dir que aquell que supera les seves pors esdevé veritablement lliure. Aquests mesos s’ha popularitzat la frase: les nostres pors, la seva victòria. Com s’evidencia una vegada i una altra, a allò que van dir els pensadors clàssics no cal afegir gran cosa més. També des de fa un temps, més que uns mesos es tracta ja d’uns quants anys, el lloc on s’haurien d’esvair les pors,  on es creen seguretats o se n’hi haurien de crear, allà on l’ésser humà encara mancat de respostes se socialitza fora del nucli  familiar: l’escola, i en el nostre cas l’escola catalana, és objecte d’atacs per part d’una porció molt definida de la societat fins a convertir-la als ulls de milions de ciutadans espanyols en el gresol d’insolidaritats pàtries. Aquests dies es viu un repunt perillós d’una campanya que començà adreçada directament contra la llengua catalana i que ja s’ha ampliat enormement sota el mot adoctrinament. El professorat ha començat a experimentar el sentiment de por i ha començat, en alguns casos no pas menors ni anecdòtics, a practicar l’autocensura quan es tracta de parlar de l’actualitat catalana. L’autocensura és la més pràctica de les censures, al poder només li cal recordar que és allà per dictar què es pot dir, pensar i fer i què és allò que no toca; el poder, convé recordar-ho, posseeix els instruments pertinents de coacció sobre persones i béns, de fet, això el defineix. L’escola catalana, que per definició és inclusiva (s’entén d’alguna altra manera una escola?), és una llaminadura per a aquells que no hi ha manera que acceptin la diversitat cultural dins les seves fronteres; estan disposats a perdre coneixement (què és, si no, la diversitat?) a canvi de sentir-se hegemònics arreu i sempre.

La mainada catalana, objecte de desig de l’uniformisme

Ara toca la mainada; no els cal ni una excusa per entrar a destrossar el sistema educatiu català i, no contents amb això, també voldran intervenir en la vida familiar, en les relacions entre pares i fills. Esparta treia els púbers de la custòdia de les famílies i els lliurava a l’Estat per a què n’esdevinguessin els guardians. Els règims totalitaris han vist en l’enquadrament dels seus infants i joves una de les maneres per perpetuar-se en el futur i a l’hora lligar de peus i mans els progenitors; hi ha casos en què els donen uniformes i consignes, en altres els converteixen en delators dels seus entorns, les maneres de control són diverses... En tots, la ideologia estatal s’apropia els individus. És obvi que qüestionar està prohibit i es castiga qualsevol manifestació de desacord. A Espanya en vam viure unes èpoques llargues i fosques d’aquestes pràctiques. En un temps va ser el feudalisme, en un altre el caciquisme camperol i el fabril, impregnant-ho tot i de manera transversal i immutable en el temps la ideologia catòlica, modernament el franquisme i el seu Glorioso Movimiento Nacional que en el cas que ens ocupa cristal·litzà en el Frente de Juventudes i la Formación del Espíritu Nacional com a assignatura escolar obligatòria. Quaranta anys després i amb la història sacsejada pel moviment independentista català, ha tornat a sortir el desig del control de la mainada: escoles i docents són posats en el punt de mira dels que decideixen què es pot dir i fer i què no. L’escola catalana és, malgrat molts malgrats, un model d’èxit d’integració social i això és el que fot: que una Fàtima, un Vladímir o un Moctar en participin. Els infants i els joves catalans són objecte de desig d’aquells que enyoren unitats i uniformitats.

A PROPÒSIT DEL MANIFEST KOINÉ I DE LLUÍS RABELL I JUAN MARSÉ

El diputat al Parlament per Catalunya sí que es pot Lluís Rabell, i l’escriptor Juan Marsé tenen en comú que a vegades no llegeixen sobre allò que opinen o que, si ho llegeixen, a vegades, no ho entenen. Ambdós han coincidit a blasmar el manifest Koiné, signat per 250 lingüistes i gent de les lletres catalanes que alerten del mal estat del català. Rabell ha qualificat el document de racista  i Marsé, al final d’una entrevista sobre un nou llibre seu i en resposta a una pregunta entrada amb calçador, confon conèixer llengües amb el bilingüisme per «collons» (uso aquí l’expressió seva amb què acaba l’entrevista) a què està sotmès el catalanoparlant a vegades sota la invocació de la pàtria espanyola, altres en nom d’una pretesa llibertat individual i encara una tercera adjudicant el català a la burgesia explotadora i el castellà al proletariat explotat. El manifest Koiné fa un repàs de la història de la minorització de la llengua catalana sota els règims diversos, diagnostica la progressiva substitució lingüística a favor del castellà (han escoltat mai: txutxes, culumpius, les dotze i mitja, vale o buenu?) i denuncia les formacions polítiques interessades a perpetuar el bilingüisme. S’acusa els signants d’intransigents lingüístics perquè treballen a favor de la llengua catalana, talment com altres fan amb les seves altres llengües. Els convido a llegir el parà- graf que clou el manifest: «Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana coma eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal,  fa a la llengua». Han llegit prohibició del castellà? No? Doncs Rabell i Marsé sí.

SENSE EMBUTS, CRIDEN A PARTIR CATALUNYA EN DUES SOCIETATS

Carme Chacón ho ha tornat a dir: els ciutadans empadronats a Catalunya que volen continuar sent només ciutadans empadronats a Catalunya l’han de triar a ella perquè vol ser la dipositària del vot dels que encara se senten immigrants i que viuen en l’imaginari de quan estaven al «pueblo» o en l’imaginari dels seus avis o dels seus pares perquè, tot i haver nascut a Catalunya i viure-hi, se senten d’allà. Hi ha cua per ser l’Ulisses/Odisseu que guià els soldats de les ciutats gregues que van destruir Troia amagats dins el ventre del cavall aparentment abandonat en l’àgora del rei Príam. Sense complexos, Albiol, Arrimadas i Chacón, i els de Podemos amb la boca petita, insisteixen a dividir Catalunya en dues societats: la de l’imaginari espanyol de la «patria chica»  i la dels que participen de l’imaginari català. A més, insisteixen a reclamar, als que tenen cognoms no catalans, una suposada fidelitat als ancestres si no volen ser titllats de traïdors. Als que en el seu moment vam defensar que el cognom Montilla podia ser tan digne de la presidència de Catalunya com el cognom Mas, aquesta aposta per la divisió ens provoca un gran fàstic. L’etnicisme descarat és precisament el dels que se’l neguen; és el dels que controlen el discurs opressiu; el discurs dominant a la resta de l’estat i que com a tal és vist com el normal. I quaranta anys després de la mort en un cul d’hospital del dictador Franco, ja ni dissimulen; són menys diplomàtics que el Conde Duque de Olivares i el seu «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado»; els quatre genets moderns cavalquen sense «cuidado». Absolutisme, liberalisme, dictadures i democràcia, els règims polítics passen però l’atac a la diversitat, a l'altre, i especialment si és de cultura catalana, continua sent el ciment que relliga la idea d’Espanya.

SI L'IMAGINARI COL·LECTIU VA COIX, LA SOCIETAT TRONTOLLA

Estructures d’estat és l’expressió que des de fa mesos està en boca dels partidaris del salt cap a la sobirania nacional catalana. Quan hom parla d’estructures d’estat cita hisenda, controls de fronteres i capacitats policials, cos de funcionaris, aeroports i ports, representacions a l’estranger, forces armades poques o moltes, etc. Són realment estructures que es palpen, que són materials. Hi ha, però, una estructura d’estat que és fonamental, que no es palpa però sobre la qual descansen totes les altres, és una superestructura: és l’imaginari col·lectiu. L’imaginari compartit pels diversos membres d’una societat és el ciment que la relliga, que l’explica a dins i a fora. L’imaginari col·lectiu és la suma de tradicions, d’experiències adaptatives i les corresponents preguntes i respostes i és l’essència de qualsevol societat, i sense aquest no hi ha aquesta. Compte! No llegim imaginari coma concepte excloent. Que un imaginari esdevingui excloent no és a causa d’aquest, és per culpa dels elements de la seva societat que es pensen ser el melic del món i són incapaços de reconèixer l’altre; per cert, gran error per afrontar la globalització i els moviments migratoris imparables, encara que els mesquins estats de la UE es pensin que poden aixecar tanques de formigó o de ganivetes tallants. Tot això que heu tingut la paciència de llegir, la qual cosa us agraeixo, ve a tomb de la notícia, poc esbombada per cert, que es redueix a dues hores setmanals l’assignatura de literatura catalana i el pas d’aquesta a assignatura “maria” i no avaluable per entrar a la universitat. L’utilitarisme guanya la partida, però la superestructura d’estat que és l’imaginari col·lectiu, que descansa també sobre la literatura pròpia, anirà coixa i hauríem de saber que tot plegat va d’imaginaris col·lectius; sempre hi ha anat i a tot arreu.

MONTORO I WERT, UNA MENTIDA DITA MIL VEGADES JA NO ES CONVERTEIX EN UNA VERITAT

La mentida com a arma política fa que haguem de sentir personatges com el ministre Montoro i el ministre Wert afirmant, el primer, que els sous no han baixat, i el segon, que la nova llei espanyola d’ensenyament que du el seu cognom no atempta contra la llei catalana d’immersió lingüística. A veure, senyor Montoro, en aquest país hem passat de negociar puges en els sous a negociar fins on arriben les retallades, i és capaç de dir, sense immutar-se des de la trona parlamentària, que els sous no han baixat? Però de quina pasta està fet, vostè? De veritat que encara pensa que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat? Però és que vostè creu que la gent som tontos? Demani perdó, senyor Montoro, o plegui, perquè no és mereixedor, per més majoria absoluta que tingui, d’ocupar el càrrec. Els sous d’alguns dels seus camarades potser no, que no han baixat; el d’algun, que acumula càrrecs dia sí i dia també, segur que ha pujat; potser es fixa en el seu entorn per fer afirmacions tan insultants. I vostè, senyor Wert, es pensa que els catalans no sabem de quin peu calcen vostès i el seu laboratori de la FAES? Es pensa que no sabem que volen convertir la llengua i cultura catalanes en residuals? No ens ve de nou i ja els coneixem per més que es disfressin. Que no veuen que se’ls veu el llautó amb això del trilingüisme? Per què ens hem de creure que vostès, que tenen una llengua en competència amb l’anglès, ara volen afavorir-lo? El trilingüisme els serveix per arraconar encara més el català. A les Balears en saben alguna cosa, d’això, i al País Valencià encara en saben més, allà sí que han provocat la política de terra cremada fins al punt que molta de la seva gent s’estimen més ser els proveïdors de sol i platja de l’interior, especialment de Madrid, que no pas mantenir la fidelitat a la seva cultura. Potser allà ho aconseguiran, aquí ja els dic que no. Diguin al senyor Aznar que no ens dividiran.