LES CINC ESTRUCTURES D’ESTAT SÓN ARA L’ENEMIC A ABATRE

Fa temps que hom esmenta el concepte estructures d’estat, tant que ja forma part de l’imaginari col·lectiu.Si hi ha estructura d’estat és que es pot fer una feina com si es tractés d’un ens polític independent. Els independentistes quan pronuncien l’expressió expressen un desig pel sí, i la volen fer créixer; els unionistes expressen un desig pel no i parlen com a màxim de descentralització, i fa un temps amb la boca petita, i, des de fa uns mesos sense cap vergonya, en reneguen perquè diuen que s’afebleix l’estat, que el volen centralista.Allò que hi ha darrere l’expressió està identificat i uns s’hi aferren i els altres s’hi han embocat per tenir-ho sota control, si no eliminar-ho. Així s’identifiquen cinc estructures d’estat principals per les quals val la pena usar totes les defenses o totes les ofensives: el Parlament, els Mossos d’Esquadra, els mitjans públics de comunicació, l’escola i la llengua. El Parlament de Catalunya ja fa temps que ha perdut la seva capacitat legislativa a mans d’un sistema judicial usat sense pudor pels que no tenen els vots però tenen la força de l’Estat. Els Mossos d’Esquadra obeeixen les lleis i els mandats estatals que són suprems, i ara pel 155 depenen directament del ministre de l’Interior, aquell que, amb les imatges de l’1 d’octubre al davant, les nega. Pel que fa als mitjans de comunicació públics, el dogal es diu lleis fiscals fetes a mida de l’Estat per convertir-los en residuals per la via de la inanició econòmica. A l’escola de la immersió lingüística se la culpabilitza d’adoctrinar (¿cree el ladrón que todos son de sucondición?), de fer catalanets en un estat que això és vist com una ofensa a la unitat pàtria. I de la llengua, què se’n pot dir? És el que més molesta Espanya des de sempre.

VOLEN SENTIR-SE HEGEMÒNICS ARREU I SEMPRE

Diuen que Aristòtil va dir que aquell que supera les seves pors esdevé veritablement lliure. Aquests mesos s’ha popularitzat la frase: les nostres pors, la seva victòria. Com s’evidencia una vegada i una altra, a allò que van dir els pensadors clàssics no cal afegir gran cosa més. També des de fa un temps, més que uns mesos es tracta ja d’uns quants anys, el lloc on s’haurien d’esvair les pors,  on es creen seguretats o se n’hi haurien de crear, allà on l’ésser humà encara mancat de respostes se socialitza fora del nucli  familiar: l’escola, i en el nostre cas l’escola catalana, és objecte d’atacs per part d’una porció molt definida de la societat fins a convertir-la als ulls de milions de ciutadans espanyols en el gresol d’insolidaritats pàtries. Aquests dies es viu un repunt perillós d’una campanya que començà adreçada directament contra la llengua catalana i que ja s’ha ampliat enormement sota el mot adoctrinament. El professorat ha començat a experimentar el sentiment de por i ha començat, en alguns casos no pas menors ni anecdòtics, a practicar l’autocensura quan es tracta de parlar de l’actualitat catalana. L’autocensura és la més pràctica de les censures, al poder només li cal recordar que és allà per dictar què es pot dir, pensar i fer i què és allò que no toca; el poder, convé recordar-ho, posseeix els instruments pertinents de coacció sobre persones i béns, de fet, això el defineix. L’escola catalana, que per definició és inclusiva (s’entén d’alguna altra manera una escola?), és una llaminadura per a aquells que no hi ha manera que acceptin la diversitat cultural dins les seves fronteres; estan disposats a perdre coneixement (què és, si no, la diversitat?) a canvi de sentir-se hegemònics arreu i sempre.

La mainada catalana, objecte de desig de l’uniformisme

Ara toca la mainada; no els cal ni una excusa per entrar a destrossar el sistema educatiu català i, no contents amb això, també voldran intervenir en la vida familiar, en les relacions entre pares i fills. Esparta treia els púbers de la custòdia de les famílies i els lliurava a l’Estat per a què n’esdevinguessin els guardians. Els règims totalitaris han vist en l’enquadrament dels seus infants i joves una de les maneres per perpetuar-se en el futur i a l’hora lligar de peus i mans els progenitors; hi ha casos en què els donen uniformes i consignes, en altres els converteixen en delators dels seus entorns, les maneres de control són diverses... En tots, la ideologia estatal s’apropia els individus. És obvi que qüestionar està prohibit i es castiga qualsevol manifestació de desacord. A Espanya en vam viure unes èpoques llargues i fosques d’aquestes pràctiques. En un temps va ser el feudalisme, en un altre el caciquisme camperol i el fabril, impregnant-ho tot i de manera transversal i immutable en el temps la ideologia catòlica, modernament el franquisme i el seu Glorioso Movimiento Nacional que en el cas que ens ocupa cristal·litzà en el Frente de Juventudes i la Formación del Espíritu Nacional com a assignatura escolar obligatòria. Quaranta anys després i amb la història sacsejada pel moviment independentista català, ha tornat a sortir el desig del control de la mainada: escoles i docents són posats en el punt de mira dels que decideixen què es pot dir i fer i què no. L’escola catalana és, malgrat molts malgrats, un model d’èxit d’integració social i això és el que fot: que una Fàtima, un Vladímir o un Moctar en participin. Els infants i els joves catalans són objecte de desig d’aquells que enyoren unitats i uniformitats.