Vam ser a
Eslovènia l’estiu del 1992, un any després que fos proclamada la independència;
la guerra dels Balcans era molt a prop de la nostra ruta, a Croàcia; entràvem
per Trieste. A la frontera ens van canviar marcs alemanys per una moneda de la
qual no havíem sentit mai a parlar: el tolari. Primer vam ser a Postoina, l’Eslovènia
que havia estat sota influència italiana, i després a la zona de Bled,
l’Eslovènia més teutona; un paisatge meravellós i on el mariscal-dictador Josip
Broz “Tito” tenia residència oficial d’estiu; de fet Tito va morir no massa
lluny, a la capital, Liubliana, el maig de 1980. Aquell juliol del 1992, encara
es podien resseguir les marques del tancs serbis a la carretera que du de
Postojna al magnífic castell de Predjama. Vam fer estada al càmping Pivka que
pren el nom del riu responsable de la formació de les magnífiques coves
visitables de la zona. Unes instal·lacions, les d’aquest càmping, tan
magnífiques com buides de visitants. Un producte de la megalomania del comunisme
iugoslau, més preses de llum que no pas places de càmping, uns bungalows que
ben poques vegades havien rebut estadants i tot un restaurant per a nosaltres
quatre sols; això sí, amb una carn magnífica de la qual derivaven unes
escalopes boníssimes i a bon preu. A Postoina hi havia un supermercat hereu de
la planificació comunista amb els prestatges més buits que no pas plens i amb
productes provinents de l’Europa de l’Est, recordo unes conserves hongareses i
unes dependentes avorrides i guarnides amb bates de color gris passat; també hi
havia un modern Spar, acabat d’inaugurar, amb els productes que ens eren
familiars, ben il·luminat i dependentes, diguem-ne, a la capitalista manera.
L’única autopista
era cap a Liubliana i en els peatges, uns treballadors molt joves, et
donaven un tiquet a mà del tipus de les
entrades dels nostres cinemes dels anys seixanta, aquelles que anaven en un
talonari numerat i encunyat. Recordo una escena deliciosa en què uns
treballadors de l’autopista duien unes safates amb cafè i pastes per als seus
companys que estaven als peatges. A Liubliana feien una festa a la plaça de
l’Ajuntament, pel que vam veure l’organitzava la Ràdio Televisió Austríaca i
passava en llengua alemanya que els presents seguien sense cap dificultat. Alemanya
va ser la gran valedora de la independència eslovena; qui té un amic, té un
tresor. Vam estacionar el cotxe a tocar del teatre de l’Òpera. La Liubliana
històrica és una bombonera.
Vam seguir cap a
Bled: llac dels Alps amb illa al mig i església, muntanyes dels Alps i castell;
una meravella. La imatge somniada per aquells que venint de la mediterrània
imaginem aquesta Europa de cims alterosos. Tot i haver passat només un any de
l’entrada d’Eslovènia en el llistat de les nacions-estat independents, l’ambient
era normal, ni rastre del breu enfrontament amb l’exèrcit iugoslau, bàsicament
serbi, i que va causar una seixantena de morts entre els dos bàndols. Eslovènia
no vagava per l’espai sideral ni es fotia de gana, simplement vivia, començava.
I ara em ve a la memòria aquella pintada de fa uns anys, de quan l’Estatut del
2006 ja esverava a Espanya: “Barcelona, recuerda Sarajevo”. L’autor de la frase
s’identificava clarament amb els atacants serbis, amb aquells franctiradors que
des dels turons propers a la ciutat “caçaven” aleatòriament gent que passava
pels carrers i les places de la que un dia va ser fins i tot ciutat olímpica.
