ELS GOVERNS NOMÉS ESTIMEN A AQUELLS QUE ELS PROTEGEIXEN A ELLS

Cal que protegim la gent que té cura de la nostra salut. Cal que protegim la gent que té cura de la docència dels nostres infants, adolescents i joves. Cal que protegim els bombers. Cal que protegim la gent dels serveis socials. Cal que protegim la gent que ens vetlla la vida, la vida bona; aquesta gent són els nostres herois. Segur que tots en tenim d’herois d’aquesta mena en el nostre llistat de persones a qui abraçaries ben fort; són la gent que ens han tret d’un mal tràngol, que ens han obert una finestra, a vegades una finestreta suficient per on s’ha colat un vendaval que ens ha airejat i que ens ha dut una alternativa, una solució, una esperança; que potser fins i tot ens ha salvat la vida; que ens ha donat l’oportunitat per tornar-nos-hi a arrapar.

El govern, aquest ens que voldríem a prop i que sempre o gairebé veiem tan llunyà, hauria de voler-la aquesta protecció. Els governs haurien de ser agents molt actius per proporcionar aquestes proteccions. Però els governs només estimen a aquells que els protegeixen a ells; els governs i aquest ens opac que en diuen estat no estimen, fan servir, utilitzen i si alces el dit, ni que sigui el dit xic, s’enfaden i t’ensenyen, en el millor dels casos, la sola de la bota.

Aquests dies, els professionals que ens vetllen han sortit al carrer perquè només ocupant places i vials són mereixedors de l’atenció dels poder públics, dels noticiaris i de les portades de la premsa impresa. Sortir al carrer, fer soroll i deixar  els ambulatoris, les casernes i les oficines buits. El brogit de la protesta i a l’hora el silenci a les aules i a les consultes. Malestar que es cova durant mesos, durant anys en l’ànim i l’ànima d’aquells i d’aquelles que ens vetllen. Quin mal negoci que ens fem a nosaltres mateixos.

MALGRAT EL ‘PRESSING’ PREMSA, ENCARA SOM AQUÍ

_{Quan algú se m’encara i m’exigeix que sigui objectiu, el que em diu realment és que he de fotografiar o he d’escriure allò que ell vol que sigui explicat d’acord amb el relat que ell fa de les coses; que la seva veritat sigui elevada a un universal. L’ésser humà, espècie covarda i conservadora perquè és coneixedora de les seves fragilitats que amaga rere postures de milhomes, s’acarnissa amb les baules més febles de la seva condició; les classes socials detentores del poder ho saben fer molt bé, això. I el detentor del poder, qui és? Respecte al nostre ofici d’informadors, el poder és tothom menys els periodistes. No s’ho creguin pas que la premsa és el quart poder. La premsa que és poder és aquella que ja és part del poder, així sense adjectius perquè al poder debò no li cal qualificatius, en té prou de ser ell mateix. Il·lusos els companys de professió que es creuen poder; el dia que convé a aquest: cop de ploma i en el seu lloc un altre. Tothom s’hi veu amb cor, dretes i esquerres, centres i radicalitats, a entorpir la funció de l’informador, que és bàsicament donar eines a públic perquè aquest elabori el seu propi discurs; ei, això quan s’exerceix la feina amb honestedat, que és l’única arma de què disposem. La dita afirma que s’atrapa abans un mentider que un coix, doncs això mateix. Tot plegat ve a tomb de les darreres i sovintejades agressions a periodistes per part de manifestants i de policies. No són noves i no són exclusivitat de la vida barcelonina; dimecres el fotoperiodista Jordi Borràs era amenaçat de mort des de files feixistes i dijous mateix es va agredir els reporters de TV3 a la Universitat de Lleida quan cobrien l’ocupació del rectorat; i a Manresa, lloc petit on som dos gats a fer carrer, fa anys que es produeix el 'pressing' premsa. Però encara som aquí.}

ENTENC ELS QUE NO ENTENEN DE QUÈ VA AIXÒ DEL PERIODISME

Com som els mitjans de comunicació, eh? Mira que se’n fan i se’n diuen, de coses. Mira que n’hi ha de gent nostrada situada en els llocs més diversos que fan les feines més diverses, algunes d’elles d’importància cabdal per a la nostra salut, per a la nostra butxaca, per a la nostra alegria, i mira tu, Manresa acapara els informatius nacionals i fins i tot de l’estranger per la proposta del grup municipal de la CUP sobre la promoció de sistemes alternatius i no pas nous, aquesta sí que és bona! a les compreses per a la menstruació que embussen canonades, clavegueres, plantes depuradores d’aigües i que omplen les xarxes dels pescadors de residus indestructibles; imaginin-se com deixen els fons marins les compreses que es llencen als vàters! Davant la preeminència en el tractament periodístic del tema, m’ha vingut al cap els esforços que han de fer els gestors de la promoció de la ciutat per no tenir, moltes vegades, ni la desena part del ressò que ha tingut la proposta de la CUP manresana. Potser sí, però no recordo que l’Any Ignasià hagi obert cap informatiu de televisió; ni el magnífic correfoc de la festa major d’estiu; ni, per descomptat, la Llum o la Fira Mediterrània, de la qual, quan se’n parla, es fa amb la boca petita, no com el Mercat de Música Viva de Vic, que deu tenir molts amics i ben situats en els mitjans barcelonins de l’especialitat. I com costava que el certamen de cinema negre interessés més enllà de les fronteres mediàtiques locals! Com és la premsa, oi? Vés a saber per on sortiran. Ah! I només falta que un mitjà gran s’apropiï del tema perquè la resta hi vagi al darrere o que els digitals comencin el ball a Twitter. Que n’aixeca, de temes, la premsa local que no mereixen ni una línia dels grans! I mira que si hi ha una cosa que encanta el periodisme actual és copiar. És fàcil i barat.

PUBLICAT EL 14/09/1993. SIN NOVEDAD EN EL FRENTE

Alfonso Guerra és l’apòstol de la igualtat. Dins el PSOE s’ha quedat sense altaveus i ara es dedica a la peregrinació pels pobles, a fer mítings davant de dues-centes persones en la intimitat d’uns actes que recorden més «los actos de desagravio» que no pas la feina pròpia d’un polític. Guerra pretén ser la veu dels desheretats, «descamisaos» diu ell, tot i que en això té molta competència: Izquierda Unida, Partido Andalucista i fins i tot el Partido Popular. Pera Guerra, és inconcebible un món amb desigualtats, ell és e! modern Robin Hood, que vol prendre els béns als rics i donar-los als pobres. Als pobres, els vol «donar», que sempre és més fàcil que no pas ensenyar-los a generar riquesa. Mentre dóna als pobres se sent realitzat. Potser no se n’adona, però fa com la gent de dretes de debò, aquella que ell blasma com ningú: fa caritat. I potser no se n’adona, però el donar i/o la caritat perpetuen les desigualtats. Per a Guerra, no és concebible que determinades «regiones», diu ell, tinguin més recursos que d’altres. A Astúries va dir que cap «región» no es podia situar per sobre de cap altra. Ho va dir a Astúries aprofitant la inquietud que ha generat en la gent del nord peninsular el tancament de l‘aixeta dels pressupostos de l’estat que alimentava artificialment una indústria obsoleta. Que l’alimentava amb els diners dels suposadament afavorits, per altra banda. Però Guerra aprofita el seu show per apuntar més amunt. Guerra no està preocupat a causa dels rics. Guerra està preocupat perquè al PSOE no li caigui la lletra E d’Espanya. I és amb aquesta argumentació que se li veu el llautó. Guerra fa com tots els polítics populistes: explota les necessitats immediates de la gent per adobar els seus propis postulats politics. Els diu: si passeu privacions és per culpa dels que no en passen. I els que no en passen són els catalans, que ara, a més a més, volen un percentatge del que els seus treballadors, botiguers o negociants generen amb el seu treball. Ah! els bascos i els navarresos, que ho recapten tot, no en són, d’insolidaris. Els insolidaris són els catalans, que a més a més s’entesten a parlar una llengua que no és la castellana, cosa que els bascos i navarresos han deixat de fer majoritàriament ja fa anys. Les formes i els arguments que utilitza Alfonso Guerra i els seus acòlits tenen regust de Radovan Karadzic, el líder de les milícies sèrbies de Bòsnia. Només li falta dir que Espanya és allà on hi enterrat un espanyol, talment com afirmen els serbis quan diuen que Sèrbia és allà on hi ha enterrat un serbi. Ara faltaria saber si Alfonso Guerra també acarona la idea de fer servir els tancs de l’exèrcit espanyol contra aquests rics que, dolents i embrutits, segons una bona part de la premsa madrilenya i de províncies, volen desfer l’estat espanyol a base de quinzes per cent. 14-09-1993

SEMBLA QUE ELS ESPANYOLS, ELS FRANCESOS I ELS ALEMANYS VIATGEN POC

 

Recentment el príncep hereu de la casa de Borbó i futur cap d'Estat d'Espanya celebrava la fortalesa de la llengua espanyola a l'estat nord-americà de Florida. Aquest dimecres era notícia a la premsa francesa que l'organisme encarregat de vetllar per la presència de la llengua de Molière a la publicitat (ARPP) havia renyat 42 campanyes publicitàries perquè usaven a França la llengua de Shakespeare i en una altra, el cas de Desigual, la llengua de Cervantes. El mateix dimecres la premsa alemanya es feia ressò del pacte entre socialdemòcrates i democratacristians pel qual es pressionarà la UE perquè s'equipari l'alemany en importància al francès i a l'anglès, que són les dues llengües preeminents en les institucions europees. La premsa alemanya explica que és una iniciativa de l’SPD i que a la Merkel ja li va bé el rampell xovinista de la neoesquerra teutònica. També explica la premsa que a Alemanya estan preocupats pel retrocés de l'estudi de la llengua de Goethe a Holanda i als països escandinaus a causa de la seva progressiva substitució per l'anglès com a primera llengua vehicular en les seves relacions internacionals. Tornant a França, algunes de les empreses amonestades ja han criticat obertament les ingerències lingüístiques i les han qualificades de rampells identitaris. Es veu que només viatjant no n'hi ha prou per guarir-se del nacionalisme. I encara hi ha qui acusa els forassenyats catalans d'intransigents perquè lluiten amb llances contra els molins de la uniformitat lingüística espanyola, francesa (no oblidem Catalunya Nord) o italiana (hola, Alguer). Ah, clar, que els altres són estat! Ho veuen per què nosaltres també volem el nostre d'estat? El volem exactament pel mateix que ells, per caminar pel sender de la història amb nom propi i perquè és la nostra obligació amb les generacions que ens han precedit o com dirien en espanyol: «porqué es de bién nacidos».