L’ACTUALITAT DE JOSEP MARIA PLANES, MORT EL 1936 PER ESCRIURE

"Els defensors de l’ordre que, en un moment de follia, obren la resclosa de totes les exaltacions, de totes les violències". Qui va escriure això un 18 de juliol del 1936 va ser el periodista manresà Josep Maria Planes, i ho va publicar a la Publicitat l’endemà. Aquest text, que és part d’un article d’opinió més llarg, el podreu llegir en l’exposició que s’ha obert al Casino de Manresa; una exposició modesta però contundent de continguts. Josep Maria Planes va ser ajusticiat el 24 d’agost en un voral de la Rabassada per un escamot proper a la FAI, organització que Planes, en diferents articles periodístics, havia relacionat amb el pistolerisme que havia assolat Barcelona. Llegiu el text íntegre i veureu que, un cop més, aquesta vegades des d’un extrem autoanomenat internacionalista, es va matar un ciutadà defensor de les llibertats, un liberal en l’estricte sentit del mot, però bàsicament un català, talment com des de l’altre bàndol, el dels insurgents nacionalcatòlics, també van occir, entre molts altres, un altre català i catòlic convençut, Manuel Carrasco i Formiguera, diputat d’UDC i defensor acèrrim de les llibertats de Catalunya davant la marabunta del nacionalisme espanyol com a diputat a Madrid; tan acèrrim que el mateix Lluís Companys el va expulsar per radical del grup català que negociava l’estatut del 1932. L’exposició dedicada a la memòria de Planes ens posa un mirall al davant gràcies als seus texts d’una rabiosa actualitat. Insisteixo, llegiu aquest text, és el del darrer plafó, i ja em direu si és que no hi veieu paral·lelismes. Canvieu «dictadura de los señoritos» per la «democràcia de los señoritos» o «la dictadura anticatalana» per «democracia anticatalana» del penúltim paràgraf i ja m’ho direu.

Senyor ministre, està convidat a explicar-me com m’han ensarronat.

Crec fermament que per entendre o intentar entendre les conductes humanes, per cercar solucions als conflictes, és del tot indispensable partir d’una anàlisi el més encertada possible. Sense una bona diagnosi mai no hi haurà un remei adient; l’autoengany en resta exclòs i també les inexactituds i encara més les mentides. Regió7 recollia a “L’estirabot” una frase del ministre d’Afers Exteriors d’Espanya, García Margallo, en què deia que s’hauria de parlar amb els catalans per fer-nos veure que vivim enganyats. El ministre s’equivoca en la diagnosi. Ell i molts altres polítics de tots els colors, des de les diverses intensitats de vermell al blau, passant pel rosa i el taronja, mantenen que el mal no ve d’Almansa i de tres-cents anys de política anticatalana sostinguda sinó d’una ensarronada de quatre desaprensius polítics catalans moderns clavats a les cadires del poder autonòmic (poder i autonòmic és una contradicció). Un bon mètode d’anàlisi l’hauria dut a la conclusió que és la gent qui ha empès els polítics des del 2010 i des que un pinxo anomenat Alfonso Guerra va presumir d’haver «cepillado» l’Estatut. El mot «cepillarse» en castellà també vol dir deixar una cosa en no-res. Si el senyor ministre vol parlar amb els dos milions de catalans un per un que surten al carrer cada Onze de Setembre i amb els que no surten però que comparteixen anhels, se li gira feina. Personalment no crec que em convenci que són invents d'ara les agressions reals a la llengua, a la cultura, a les comunicacions, a l’economia, al territori, a les persones; els incompliments pressupostaris; les amenaces de civils i militars; les lleis fetes a mida per justificar les polítiques contra tot allò que s’adjectivitzi com a català. Si vol començar per mi, ja ho sap, però picarà pedra, perquè fa 58 anys que estic alliçonat. No em ve d’ara; no ens ve d’ara.