L’ACTUALITAT DE JOSEP MARIA PLANES, MORT EL 1936 PER ESCRIURE

"Els defensors de l’ordre que, en un moment de follia, obren la resclosa de totes les exaltacions, de totes les violències". Qui va escriure això un 18 de juliol del 1936 va ser el periodista manresà Josep Maria Planes, i ho va publicar a la Publicitat l’endemà. Aquest text, que és part d’un article d’opinió més llarg, el podreu llegir en l’exposició que s’ha obert al Casino de Manresa; una exposició modesta però contundent de continguts. Josep Maria Planes va ser ajusticiat el 24 d’agost en un voral de la Rabassada per un escamot proper a la FAI, organització que Planes, en diferents articles periodístics, havia relacionat amb el pistolerisme que havia assolat Barcelona. Llegiu el text íntegre i veureu que, un cop més, aquesta vegades des d’un extrem autoanomenat internacionalista, es va matar un ciutadà defensor de les llibertats, un liberal en l’estricte sentit del mot, però bàsicament un català, talment com des de l’altre bàndol, el dels insurgents nacionalcatòlics, també van occir, entre molts altres, un altre català i catòlic convençut, Manuel Carrasco i Formiguera, diputat d’UDC i defensor acèrrim de les llibertats de Catalunya davant la marabunta del nacionalisme espanyol com a diputat a Madrid; tan acèrrim que el mateix Lluís Companys el va expulsar per radical del grup català que negociava l’estatut del 1932. L’exposició dedicada a la memòria de Planes ens posa un mirall al davant gràcies als seus texts d’una rabiosa actualitat. Insisteixo, llegiu aquest text, és el del darrer plafó, i ja em direu si és que no hi veieu paral·lelismes. Canvieu «dictadura de los señoritos» per la «democràcia de los señoritos» o «la dictadura anticatalana» per «democracia anticatalana» del penúltim paràgraf i ja m’ho direu.

AUXILIAR DES DE LA RAÓ, AMB EL COR CALENT PERÒ AMB EL CAP FRED

En un estat de benestar residual, això és liberal, les entitats no governamentals són les cridades a tenir cura en exclusiva dels ciutadans més desafavorits quan la resta de mecanismes socials fallen. En un estat del benestar socialdemòcrata el lloc reservat a la caritat és residual. I en la societat del benestar europeu, a mig camí de l’un i de l’altre i on la moral catòlica té un gran pes, la família i especialment les dones i les entitats del tercer sector arriben allà on no ho fa l’acció pública. A Catalunya estem en aquest tercer grup, amb una deriva des de fa algun temps cap al primer. Càritas de Manresa ha llançat un eixordador crit d’alerta que té la virtut de no buscar la llagrimeta sinó de posar sobre la taula una realitat social punyent i una deficiència organitzativa clamorosa que dificulta poder afrontar la situació amb certes garanties d’èxit. En poques paraules: molta gent fa moltes coses però... És molt propi de la nostra societat la duplicitat, la triplicitat i el desgavell. Afrontar la crisi social requereix molta escalfor al cor però, sobretot, molta fredor al cap. En una ciutat com Manresa, qui hagi de liderar l’atenció als desafavorits, ¿l’Ajuntament potser?, ho ha de fer comptant amb tothom però proporcionant una visió global de la jugada fiable. Una foto de la situació és el que demana el president de Càritas, Jaume Espinal. Això és essencial per ser eficaços i per evitar la picaresca; ja ho sabeu: això de la condició humana que no marxa ni amb fum de sabatots. La picaresca deslegitima la bona feina als ulls del ciutadà. Em sembla una magnífica idea lligar ajuda a canvi de compromís, de feina. De franc no hi pot haver res. Sabem les xifres, la quantitat d’auxili, però desconeixem la qualitat del receptor. Per cert, tinc una debilitat pels problemes dels avis i de la mainada. Què en sabem? Agrairé una comunicació, ja tenen el meu correu electrònic.

HAVER DE FER VIDA A LA BOTIGA PER FER CALAIX. QUIN FUTUR MÉS POC GALDÓS

Fer calaix. Tota la teoria econòmica elaborada al llarg de la història es resumeix en aquesta expressió. Un cop s’ha comptat el capital que conté el calaix, comença el restar de les despeses fixes que comporta obrir la porta cada dia, allò que s’ha de pagar al proveïdor, els sous dels que fan rutllar el negoci i les factures sobrevingudes, que sempre n’hi ha alguna al llarg de l’exercici comptable. Si es fa calaix, el negoci sura i fins i tot pot anar bé. Si no es fa calaix i aquesta situació es perllonga en el temps, el negoci va de mal borràs i caldrà abaixar la persiana, una altra expressió breu que explica tot un món. En aquests temps convulsos, de persianes se n’han abaixat moltes perquè s’han deixat de fer molts calaixos. Ara, com aquell nàufrag que s’arrapa als taulons que suren de la barca desfeta amb l’esperança d’arribar a bon port, molts caps pensants de la cosa econòmica assenyalen com a camí a seguir per a què el comerç tibi de la recuperació això que ja fan els comerciants xinesos, pakistanesos i magribins: obrir sempre; fer vida a la botiga, vaja! Aparadors oberts com a reclam per fer més calaix. S’adrecen així a aquesta massa informe que es diu públic o client, a veure si entrant pels ulls, buiden una mica més la cartera. El problema a resoldre, però, i ha quedat demostrat en aquesta campanya de rebaixes, és que ja no queda gaire diner per desviar cap a despeses que no siguin les essencials. És el que passa quan una determinada concepció del capitalisme liberal es carrega la classe mitjana. L’estat del benestar era un pacte entre els rics i la resta de la població pel qual a aquesta se la proveïa d’unes comoditats, que es pagava ella mateixa via impostos i rendiments del treball, no es pensin!, a partir d’una caixa comuna, i això els permetia disposar de recursos addicionals per gastar sumptuàriament, cosa que fa anar la roda del consum i de la producció que l’abasteix. En el pecat hi ha la penitència.