L’ACTUALITAT DE JOSEP MARIA PLANES, MORT EL 1936 PER ESCRIURE

"Els defensors de l’ordre que, en un moment de follia, obren la resclosa de totes les exaltacions, de totes les violències". Qui va escriure això un 18 de juliol del 1936 va ser el periodista manresà Josep Maria Planes, i ho va publicar a la Publicitat l’endemà. Aquest text, que és part d’un article d’opinió més llarg, el podreu llegir en l’exposició que s’ha obert al Casino de Manresa; una exposició modesta però contundent de continguts. Josep Maria Planes va ser ajusticiat el 24 d’agost en un voral de la Rabassada per un escamot proper a la FAI, organització que Planes, en diferents articles periodístics, havia relacionat amb el pistolerisme que havia assolat Barcelona. Llegiu el text íntegre i veureu que, un cop més, aquesta vegades des d’un extrem autoanomenat internacionalista, es va matar un ciutadà defensor de les llibertats, un liberal en l’estricte sentit del mot, però bàsicament un català, talment com des de l’altre bàndol, el dels insurgents nacionalcatòlics, també van occir, entre molts altres, un altre català i catòlic convençut, Manuel Carrasco i Formiguera, diputat d’UDC i defensor acèrrim de les llibertats de Catalunya davant la marabunta del nacionalisme espanyol com a diputat a Madrid; tan acèrrim que el mateix Lluís Companys el va expulsar per radical del grup català que negociava l’estatut del 1932. L’exposició dedicada a la memòria de Planes ens posa un mirall al davant gràcies als seus texts d’una rabiosa actualitat. Insisteixo, llegiu aquest text, és el del darrer plafó, i ja em direu si és que no hi veieu paral·lelismes. Canvieu «dictadura de los señoritos» per la «democràcia de los señoritos» o «la dictadura anticatalana» per «democracia anticatalana» del penúltim paràgraf i ja m’ho direu.

L'OU DE LA SERP ES DIU CIUTADANS

El dia 5 de novembre del 2006 escrivia en aquest diari una opinió titulada «L’ou es diu Ciutadans» i hi deia que l’aliment de l’incipient partit era la mentida repetida mil vegades per tota la premsa espanyola que a Catalunya la llengua castellana estava en perill de desaparèixer per la pressió del català. També subratllava que només era qüestió de temps que l’ou esclatés i que emparat-se en el discurs buit de la ciutadania del món el que amagava en realitat era el nacionalisme espanyol de sempre: agressiu i intolerant. En aquell moment Ciutadans va obtenir els tres primers diputats de la seva història, i ho feia a Catalunya tant gràcies a mitjans de comunicació vehiculadors de la ideologia pàtria espanyola com en començar a recollir un substrat, tant existent com a vegades volgudament ignorat, d’una espanyolitat popular resident a Catalunya i poc procliu a incorporar-se al país d’acollida. Nou anys després, aquells Ciutadans, ara reconvertits en Ciudadanos, campen per tot Espanya. El nacionalisme espanyol ha trobat en aquesta formació, i especialment en el seu cap de files, Albert Rivera, un recanvi a la caspositat del PP i als dubtes que els genera un PSOE obsedit a fer-se perdonar pecats. És una espanyolitat, la de Rivera, no exempta de tocs falangistes que una lectura d’alguns dels discursos de José Antonio Primo de Rivera situaria al seu lloc exacte. L’ascens de Ciudadanos també s’explica des d’un punt de vista de les pràctiques econòmiques. El poder ha fet una compra de futurs pensant que aquestes inversions li donaran uns rèdits sucosos que bàsicament haurien de consistir en la perpetuació del seu discurs, que havia perdut pistonada atesa la carcúndia dels aliats clàssics. El poder espanyol ha adoptat Albert Rivera perquè sembla més modern, però aquests dies ha començat a ensenyar la poteta. Passin i vegin.

SI VOLEN FER BALLAR LES XIFRES, JA PODEM COMENÇAR

Allò que defineix l’acció política és la recerca de les millors solucions per al nombre més gran possible de gent. Tothom està capacitat per a la política entesa així? No, els sectaris n’estan incapacitats. I n’estan exclosos? Doncs tampoc, encara més, en són molts en els rengles de les organitzacions polítiques. Tot s’hi val, especialment la tergiversació i el dubte (no com a mètode per falsar una veritat sinó per ensorrar prestigis). La memòria és fràgil, però ara, de la mà de les noves tecnologies, l’emissió dels missatges i la gestió de les fonts d’informació ja no és monopoli dels poders. L’emissor ja no és únic sinó múltiple. Això permet riure’s d’arguments com els que aquesta setmana ha airejat l’unionisme espanyol de dretes i d’esquerres sobre el nombre de vots del 9-N. Si partim, per coherència discursiva, de la desqualificació dels 2,3 milions de votants, dels quals més d’1,9 a favor del sí-sí, perquè els catalans són 7 milions, estem obligats també a fer revisionisme d’algunes xifres de la història contemporània: Martin Luther King va reunir 200.000 persones el 28 d’agost del 1963 on pronuncià el «I have a dream», conclusió segons els politòlegs i opinadors espanyolistes: la majoria de nord-americans eren racistes. El PP «només» va reunir 4 milions de signatures a tot l’estat contra l’Estatut de Catalunya, per tant, la majoria d’espanyols aprovaven l’Estatut. El referèndum sobre l’OTAN s’aprovà amb 9 milions de vots d’una massa electoral de 29 milions, ergo la majoria hi estava en contra. Diumenge passat 100.000 persones van festejar a Berlín els 25 anys de la caiguda del mur, per tant, la majoria de berlinesos eren favorables a mantenir la ciutat dividida. El PP governa amb 10,8 milions de vots sobre 47 milions d’espanyols, per tant, la majoria no el vol. Què, senyors/res, fem ballar les xifres?