SE’LS VEU TANT EL LLAUTÓ QUE SEMBLA MENTIDA

Les revolucions dels nostres avis fan aigües. Alguna cosa molt semblant a la desregulació social i econòmica s’ha apoderat de les relacions laborals. Llegim aquests dies que al 62% del jovent se li ofereixen contractes de treball inferiors a un mes de durada. Això és molt igual a aquelles imatges de l’Espanya dels cacics, que no pas empresaris, en què cada dia els patrons seleccionaven el personal que necessitaven, els carregaven al camió i, apa, cap al tros, mentre també cada dia uns quants es quedaven amb una mà al davant i una altra al darrere. Els discursos del poder econòmic, l’únic poder de debò, disfressen aquesta realitat omplint-se la boca d’emprenedoria, d’innovació o de competitivitat. Els discursos del poder reclamen molta formació, més formació, i mai hi havia hagut una generació de joves tan formada com l’actual. Una formació, però, que paguen les famílies i que se n’aprofitarà el que dóna feina a 600 euros el mes. L’esquerda social entre els que disposen i els que no s’eixampla i és llavor per a les radicalitzacions i, em sembla, que ja en comencem a notar les conseqüències amb el creixement dels nous feixismes a Europa. Els poders insisteixen a aplicar les mesures que van dur a les ensulsiades del segle XX; incapaços de renovar-se intel·lectualment, descarreguen tot el pes dels seus interessos en la majoria de la població, que convenientment alliçonada ho trobarà allò més natural de món. Deu ser per això que els poders eliminen les humanitats dels currículums escolars i hi introdueixen cursos de banca ja a l’ESO, no fos cas que a les aules s’ensenyés a pensar, a mirar darrere el vel dels discurs oficial repetit una i mil vegades per una legió d’acòlits distribuïts convenientment en tots els nivells per aconseguir l’efecte.

AUXILIAR DES DE LA RAÓ, AMB EL COR CALENT PERÒ AMB EL CAP FRED

En un estat de benestar residual, això és liberal, les entitats no governamentals són les cridades a tenir cura en exclusiva dels ciutadans més desafavorits quan la resta de mecanismes socials fallen. En un estat del benestar socialdemòcrata el lloc reservat a la caritat és residual. I en la societat del benestar europeu, a mig camí de l’un i de l’altre i on la moral catòlica té un gran pes, la família i especialment les dones i les entitats del tercer sector arriben allà on no ho fa l’acció pública. A Catalunya estem en aquest tercer grup, amb una deriva des de fa algun temps cap al primer. Càritas de Manresa ha llançat un eixordador crit d’alerta que té la virtut de no buscar la llagrimeta sinó de posar sobre la taula una realitat social punyent i una deficiència organitzativa clamorosa que dificulta poder afrontar la situació amb certes garanties d’èxit. En poques paraules: molta gent fa moltes coses però... És molt propi de la nostra societat la duplicitat, la triplicitat i el desgavell. Afrontar la crisi social requereix molta escalfor al cor però, sobretot, molta fredor al cap. En una ciutat com Manresa, qui hagi de liderar l’atenció als desafavorits, ¿l’Ajuntament potser?, ho ha de fer comptant amb tothom però proporcionant una visió global de la jugada fiable. Una foto de la situació és el que demana el president de Càritas, Jaume Espinal. Això és essencial per ser eficaços i per evitar la picaresca; ja ho sabeu: això de la condició humana que no marxa ni amb fum de sabatots. La picaresca deslegitima la bona feina als ulls del ciutadà. Em sembla una magnífica idea lligar ajuda a canvi de compromís, de feina. De franc no hi pot haver res. Sabem les xifres, la quantitat d’auxili, però desconeixem la qualitat del receptor. Per cert, tinc una debilitat pels problemes dels avis i de la mainada. Què en sabem? Agrairé una comunicació, ja tenen el meu correu electrònic.