SE’LS VEU TANT EL LLAUTÓ QUE SEMBLA MENTIDA

Les revolucions dels nostres avis fan aigües. Alguna cosa molt semblant a la desregulació social i econòmica s’ha apoderat de les relacions laborals. Llegim aquests dies que al 62% del jovent se li ofereixen contractes de treball inferiors a un mes de durada. Això és molt igual a aquelles imatges de l’Espanya dels cacics, que no pas empresaris, en què cada dia els patrons seleccionaven el personal que necessitaven, els carregaven al camió i, apa, cap al tros, mentre també cada dia uns quants es quedaven amb una mà al davant i una altra al darrere. Els discursos del poder econòmic, l’únic poder de debò, disfressen aquesta realitat omplint-se la boca d’emprenedoria, d’innovació o de competitivitat. Els discursos del poder reclamen molta formació, més formació, i mai hi havia hagut una generació de joves tan formada com l’actual. Una formació, però, que paguen les famílies i que se n’aprofitarà el que dóna feina a 600 euros el mes. L’esquerda social entre els que disposen i els que no s’eixampla i és llavor per a les radicalitzacions i, em sembla, que ja en comencem a notar les conseqüències amb el creixement dels nous feixismes a Europa. Els poders insisteixen a aplicar les mesures que van dur a les ensulsiades del segle XX; incapaços de renovar-se intel·lectualment, descarreguen tot el pes dels seus interessos en la majoria de la població, que convenientment alliçonada ho trobarà allò més natural de món. Deu ser per això que els poders eliminen les humanitats dels currículums escolars i hi introdueixen cursos de banca ja a l’ESO, no fos cas que a les aules s’ensenyés a pensar, a mirar darrere el vel dels discurs oficial repetit una i mil vegades per una legió d’acòlits distribuïts convenientment en tots els nivells per aconseguir l’efecte.

TINC SETZE COGNOMS CATALANS. I QUÈ?

Aquest és el meu camí: Redó, Martí, Samper, Piqué, Tort, Manresa, Miserachs, Obiols, Manyé, Lluquet,Rebull, Pallarès, Tarrida, Fontanals, Bernades, Vergés. I què? Em dóna més matrícula de catalanitat que no pas si tingués setze cognoms castellans, o barrejats amb cognoms bascos, gallecs, francesos, italians, de l’Atles marroquí, suecs, anglesos, alemanys...? No! Perquè la catalanitat, senyors que ens volen dividir entre catalans d’origen i catalans amb altres orígens, és un sentiment; encara més, la majoria de franquistes del meu poble tenien cognoms catalans, ja veuen si en van, de mal informats, o si en tenen, de mala fe. Però no contents amb això, volen contraposar ciutadans treballadors a ciutadans rendistes; els primers són els catalans amb altres orígens i els segons els que com jo tenen una filera de cognoms inequívocament catalans. Què passa? Que només són treballadors els que han vingut de Las Hurdes, de Campo de Criptana, de Mojácar, del Rubio,de Badajoz...? 

La meva àvia materna, filla d’Horta de Sant Joan (comarca de la Terra Alta) als quatre anys ja collia olives amb els freds de novembre i desembre; va emigrar en un periple d’anys que la va dur des de l’Hospitalet de l’Infant on als catorze anys servia en una casa fins a Monistrol de Montserrat passant per Barcelona. A Monistrol, amb dues filles petites i l’home desterrat per republicà, feia el jornal de la fàbrica i anava a l’hort i al secà, i dos dies per setmana a recollir llenya al bosc de can Tobella. Els avis treballaven la terra i a la fàbrica i el meu avi patern va aprendre l’esperanto en els nuclis anarquistes de començament del segle XX a Barcelona convençut d’això de la fraternitat universal. I tinc setze cognoms catalans però a casa hem treballat tota la vida, jo des dels catorze anys i en faré cinquanta-set.  Els de casa, abans que arribés el tren dit «El Sevillano» des del sud d’Espanya curull d’exiliats econòmics o de represaliats pel franquisme, ja hi eren a la classe obrera de Catalunya. Així que, als catalans «de pura cepa» també ens hi ha de comptar. Però per al discurs unionista de dretes i d’esquerres només hi va haver una èpica; com sempre, ens volen amagar la nostra història.