AVUI DRETES I ESQUERRES RIVALITZEN EN POPULISME

No ho penso fer, hi he estat a punt, però no s’ho mereixen; no es mereixen que els deixem estar per avorriment, és allò que ells voldrien; he estat a punt d’enviar-los a pastar fang, a Millet i Montull i el 3 per cent, i als casos de tots els altres, de tots, i les portes giratòries que els esquitxen. He estat a punt d’enviar a dida tots els que miraven cap a una altra banda, que ha estat la majoria de la gent quan les vaques eren grasses; sí, sí, vostè que, per exemple, callava davant els grans sous que permetien a un marrec de divuit anys comprar un cotxe de director de fàbrica sense ni saber fer l’o amb un canut. I ja no em pregunto on havia fallat perquè treballant des dels catorze anys no havia pogut estalviar per tenir un apartament a la platja o una casa adossada a la Cerdanya, o no haver anat ni a Playa Bávaro, a Punta Cana ni en creuer de luxe d’aquells de sopar amb el capità gràcies a la sobrevaloració de la hipoteca del pis. He estat a punt d’enviar-ho a la bassa tot plegat si no fos perquè d’aquella disbauxa en paguem la penitència tots, els que es van endeutar fins a les celles i els que vam fer números. De la culpa dels inconscients ara n’hem sortit esquitxats els que llegíem entre línies, els que ja escrivíem sobre el pa d’avui i la gana de demà. I sí, parlo en primera persona. I ara que acumulem uns anys de penúria, ara que enyorem els temps passats, ara ressorgeixen els populismes que prometen el retorn al paradís del manà inesgotable. El populisme és la recepta d’allò fàcil, és el tenim dret a... i sense discussió. El populisme és la creença en la igualtat però una igualtat que sempre deixa fora l’altre; que no té res d’humanista i té molta mala llet. Avui dretes i esquerres rivalitzen en populisme. El populisme mata el dubte, el populisme no és civilització.

SI VOLEN FER BALLAR LES XIFRES, JA PODEM COMENÇAR

Allò que defineix l’acció política és la recerca de les millors solucions per al nombre més gran possible de gent. Tothom està capacitat per a la política entesa així? No, els sectaris n’estan incapacitats. I n’estan exclosos? Doncs tampoc, encara més, en són molts en els rengles de les organitzacions polítiques. Tot s’hi val, especialment la tergiversació i el dubte (no com a mètode per falsar una veritat sinó per ensorrar prestigis). La memòria és fràgil, però ara, de la mà de les noves tecnologies, l’emissió dels missatges i la gestió de les fonts d’informació ja no és monopoli dels poders. L’emissor ja no és únic sinó múltiple. Això permet riure’s d’arguments com els que aquesta setmana ha airejat l’unionisme espanyol de dretes i d’esquerres sobre el nombre de vots del 9-N. Si partim, per coherència discursiva, de la desqualificació dels 2,3 milions de votants, dels quals més d’1,9 a favor del sí-sí, perquè els catalans són 7 milions, estem obligats també a fer revisionisme d’algunes xifres de la història contemporània: Martin Luther King va reunir 200.000 persones el 28 d’agost del 1963 on pronuncià el «I have a dream», conclusió segons els politòlegs i opinadors espanyolistes: la majoria de nord-americans eren racistes. El PP «només» va reunir 4 milions de signatures a tot l’estat contra l’Estatut de Catalunya, per tant, la majoria d’espanyols aprovaven l’Estatut. El referèndum sobre l’OTAN s’aprovà amb 9 milions de vots d’una massa electoral de 29 milions, ergo la majoria hi estava en contra. Diumenge passat 100.000 persones van festejar a Berlín els 25 anys de la caiguda del mur, per tant, la majoria de berlinesos eren favorables a mantenir la ciutat dividida. El PP governa amb 10,8 milions de vots sobre 47 milions d’espanyols, per tant, la majoria no el vol. Què, senyors/res, fem ballar les xifres?