DIUEN, DIUEN, DIUEN, PERÒ LA MADEIXA MAI NO ES DESCABDELLA

Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però dels equips de futbol que participen en el mundial que es juga a la no nacionalista Rússia en diuen seleccions nacionals. Al capdavant dels equips que participen hi van les mateixes banderes dels estats amb les quals desfilen els corresponents exèrcits; són les mateixes banderes que llueixen en els edificis oficials i que s’ensenyen a les escoles com un dels símbols més grans; pel seu qüestionament, en alguns indrets, fins i tot et podrien arruïnar la vida. Al davant del gruix de ben vestits que acompanyen els jugadors hi van també representants d’aquests estats i, probablement, un bon nombre de governants de pes passaran un dia o un altre pels camps de futbol on jugaran aquells que lluiran al pit la bandera nacional. Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però cada vegada que es produeix un esdeveniment d’aquesta mena, són els polítics de l’indret els que agafen les regnes de la cosa i poc els costa desprendre’s d’una milionada del diner ciutadà que ells gestionen i manar aixecar un munt d’escenaris on llueixin als ulls del món, diuen, les fortaleses pàtries. I diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. I també és en esdeveniments d’aquesta mena on se substancia que la banca sempre guanya, vull dir que els poders sempre guanyen i amaren del seu discurs la ciutadania que, davant el munt d’insatisfaccions humanes, cerca, com fa més vint segles, en el pa i el circ una mica d’alè, una mica d’il·lusió que faci més suportable la quotidianitat pesant i grisa. Els èxits i els fracassos de les seleccions nacionals, seran els èxits i fracassos de la col·lectivitat d’individus; però la madeixa mai no es descabdella.

INSEGURETAT AL PASSEIG DE PERE III? ALGUNA COSA NO ACABEM DE FER BÉ

Alguna cosa no acabem de fer bé a Manresa si el centre de la ciutat que és el tram del Passeig de Pere III comprès entre el teatre Conservatori i Crist Rei s’ha convertit en un indret insegur. Alguna cosa falla en la gestió de l’espai públic i de la seva preservació com a àgora ciutadana. Alguna cosa es cou en foc somort si grups de joves vestits a l’ús, vull dir, no pas estrafolaris ni malgirbats, protagonitzen aldarulls i actes violents. Alguna cosa no rutlla en la societat manresana si aquests actes que sotraguegen la convivència es viuen en silenci i resignació com s’ha posat en evidència quan des del diari Regió7 s’ha preguntat a botiguers i a tenedors de negocis de la zona. La coincidència que alguns d’aquests joves siguin d’origen forani tot i que possiblement nascuts i educats aquí, afegeix al tema un punt a tenir molt i molt present, ateses les circumstàncies en què ens anem instal·lant d’un creixent rebuig a l’altre. Tenim prou experiència per saber que és fàcil extrapolar a tota una comunitat els mals hàbits d’uns quants, més aviat pocs. La por no és bona companya per a la cordura que en tot moment ha de presidir la convivència entre diferents que ens volem iguals tot i les respectives alteritats. És obligació inexcusable dels rectors i dels vigilants de la cosa pública, aguditzar la feina per evitar que les costures socials no es descusin. El vestit social ha de ser prou còmode, prou balder, però prou segur com perquè serveixi per abrigar el nombre més gran possible de gent. En aquest principi descansa l’acció política. Els descosits en el vestit poden transformar-lo en un conjunt de parracs. Els parracs abriguen poc, no donen escalf suficient i et deixen a mercè de la intempèrie. Identificar les costures febles i recosir-les és més que una obligació, és una necessitat.

NO HI HAR ES QUE AJUDI MÉS AL BON DORMIR QUE L’HONRADESA

Què té l’obra pública que al seu voltant es coguin tants interessos? Doncs que mou molts diners i que és segur que tard o d’hora cobres; ei! Seguretat que tens si ets una empresa d’aquelles que mouen més diners que el pressupost d’una conselleria i que per tant et converteixes en financer d’aquell que t’encomana la feina i que ho fa perquè sap que li aguantaràs la bola. Si ets el que hi posa el camió o l’excavadora, aleshores vés amb compte no sigui que hagis de finançar el promotor o aquell que et subcontracta i un impagament et deixi amb el cul a l’aire. Fa uns vint-i-cinc anys, en les obres d’ampliació de la carretera de Copons, vaig fer una informació sobre uns petits empresaris propietaris d’excavadores i camions a qui havien arruïnat tant, a base d’impagats, que no tenien ni diners per recuperar la maquinària de l’obra. A la variant de Manresa, a l’alçada del Guix hi va romandre durant anys una excavadora que es va anar rovellant per un fet similar. Preguntat el director general de Carreteres de l’època per què feien adjudicacions a empreses que havien enganxat a petits industrials, la resposta va ser: és que ens aguanten les obres; un eufemisme que volia dir: és que m’aguanten les factures. L’obra pública i la política fan parella per necessitat. Aquesta relació alimenta moltes boques i molts silencis; alguns d’inconfessables per prudència i altres d’inconfessables per interès. Avui han pres volada aquestes relacions que afecten més o menys això que en diuen l’arc parlamentari i algun que s’ha quedat en extraparlamentari. Que lluny que queda aquell temps idíl·lic en què un alcalde demanava a la constructora d’una carretera que passava pel seu poble que li desviés algun camió de quitrà per arreglar un carrer! I que contents que estaven els veïns!

SI VOLEN FER BALLAR LES XIFRES, JA PODEM COMENÇAR

Allò que defineix l’acció política és la recerca de les millors solucions per al nombre més gran possible de gent. Tothom està capacitat per a la política entesa així? No, els sectaris n’estan incapacitats. I n’estan exclosos? Doncs tampoc, encara més, en són molts en els rengles de les organitzacions polítiques. Tot s’hi val, especialment la tergiversació i el dubte (no com a mètode per falsar una veritat sinó per ensorrar prestigis). La memòria és fràgil, però ara, de la mà de les noves tecnologies, l’emissió dels missatges i la gestió de les fonts d’informació ja no és monopoli dels poders. L’emissor ja no és únic sinó múltiple. Això permet riure’s d’arguments com els que aquesta setmana ha airejat l’unionisme espanyol de dretes i d’esquerres sobre el nombre de vots del 9-N. Si partim, per coherència discursiva, de la desqualificació dels 2,3 milions de votants, dels quals més d’1,9 a favor del sí-sí, perquè els catalans són 7 milions, estem obligats també a fer revisionisme d’algunes xifres de la història contemporània: Martin Luther King va reunir 200.000 persones el 28 d’agost del 1963 on pronuncià el «I have a dream», conclusió segons els politòlegs i opinadors espanyolistes: la majoria de nord-americans eren racistes. El PP «només» va reunir 4 milions de signatures a tot l’estat contra l’Estatut de Catalunya, per tant, la majoria d’espanyols aprovaven l’Estatut. El referèndum sobre l’OTAN s’aprovà amb 9 milions de vots d’una massa electoral de 29 milions, ergo la majoria hi estava en contra. Diumenge passat 100.000 persones van festejar a Berlín els 25 anys de la caiguda del mur, per tant, la majoria de berlinesos eren favorables a mantenir la ciutat dividida. El PP governa amb 10,8 milions de vots sobre 47 milions d’espanyols, per tant, la majoria no el vol. Què, senyors/res, fem ballar les xifres?