AVUI DRETES I ESQUERRES RIVALITZEN EN POPULISME

No ho penso fer, hi he estat a punt, però no s’ho mereixen; no es mereixen que els deixem estar per avorriment, és allò que ells voldrien; he estat a punt d’enviar-los a pastar fang, a Millet i Montull i el 3 per cent, i als casos de tots els altres, de tots, i les portes giratòries que els esquitxen. He estat a punt d’enviar a dida tots els que miraven cap a una altra banda, que ha estat la majoria de la gent quan les vaques eren grasses; sí, sí, vostè que, per exemple, callava davant els grans sous que permetien a un marrec de divuit anys comprar un cotxe de director de fàbrica sense ni saber fer l’o amb un canut. I ja no em pregunto on havia fallat perquè treballant des dels catorze anys no havia pogut estalviar per tenir un apartament a la platja o una casa adossada a la Cerdanya, o no haver anat ni a Playa Bávaro, a Punta Cana ni en creuer de luxe d’aquells de sopar amb el capità gràcies a la sobrevaloració de la hipoteca del pis. He estat a punt d’enviar-ho a la bassa tot plegat si no fos perquè d’aquella disbauxa en paguem la penitència tots, els que es van endeutar fins a les celles i els que vam fer números. De la culpa dels inconscients ara n’hem sortit esquitxats els que llegíem entre línies, els que ja escrivíem sobre el pa d’avui i la gana de demà. I sí, parlo en primera persona. I ara que acumulem uns anys de penúria, ara que enyorem els temps passats, ara ressorgeixen els populismes que prometen el retorn al paradís del manà inesgotable. El populisme és la recepta d’allò fàcil, és el tenim dret a... i sense discussió. El populisme és la creença en la igualtat però una igualtat que sempre deixa fora l’altre; que no té res d’humanista i té molta mala llet. Avui dretes i esquerres rivalitzen en populisme. El populisme mata el dubte, el populisme no és civilització.

SOBRE LA MAJORIA SILENCIOSA I LES CLASSES POPULARS

Les eleccions catalanes han desmuntat dos mites: el de la majoria silenciosa a qui no interessa el procés d’independència en un sentit o en un altre, en un tempo o en un altre, i que les anomenades classes populars són el pot de les essències de l’alliberament nacional.  El 77,7% de l’electorat ha anat a votar, la segona vegada des del postfranquisme que s’aconsegueix una xifra de votants tan important.  Aquesta vegada qui no ha votat és perquè realment no s’ha sentit interpel·lat, i a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no és comptat! L’afirmació que adjudica per ser a les classes populars (alguns en diuen treballadores) el paper, tantes vegades escoltat  i repetit com un mantra, de motors del progrés nacional català, també ha quedat desmentida: a Manresa el barri «popular» de la Balconada ha fet guanyador Ciudadanos (C’s), un partit gens d’esquerres, al Xup ha estat la segona força amb el 20,83 %, a la Font també segona força davant del PSC, i ha estat segona, encara que a molta distància de Junts pel Sí, però medalla de plata al cap i a la fi, a la Mion i a les Escodines.  A Barcelona, Ciudadanos (C’s) ha guanyat al popular Nou Barris i ho ha fet també a l’Hospitalet; indrets molt receptors dels viatgers i dels seus descendents del tren El Sevillano.

D’uns resultats electorals se’n poden fer múltiples lectures; una és que hi ha zones poblades per classes populars que a l’hora de triar la papereta també recorden la bandera que més els fa trempar i, per a molta gent, aquesta no és la quadribarrada, aquella que va estar prohibida quaranta anys amb el silenci còmplice també de molta classe popular. Així que, com que un mite és etimològicament una història, comença a ser hora també de modificar el raonament.

SENSE REGLES DE JOC NOVES, UNA ALTRA CATALUNYA ÉS UN IMPOSSIBLE

La Generalitat és una administració, no és un govern; no ho ha estat mai des del seu reinici. La Generalitat no té la capacitat recaptatòria pròpia d’un govern; és una administració intermèdia; una més. Ser govern és consubstancial a poder disposar d’una hisenda que forneixi dels diners que aquest govern distribuirà en funció de la seva concepció de la cosa pública i de les seves relacions amb la cosa privada. Quan en aquells anys remots de la redacció del primer estatut que havia de guiar la nostra reiniciada vida, els actors polítics que el van escriure van renunciar a la hisenda pròpia, van convertir la Generalitat en només una administració finalista i amb un marge de maniobra molt petit. No es va voler veure aleshores i s’ha continuat en el mateix to fins ara. No ho van voler veure ni les dretes ni les esquerres, avui tots en disputa de l’anomenat centre (aquestes darreres hores,Nuet de Sí que es Pot), i fins que la crisi i els escàndols (cap dels dos conceptes no ha passat encara a millor vida) no els han fet baixar del ruc, no han posat el crit al cel. Els governs espanyols en tot moment han governat Catalunya com ho han fet i fan en les altres regions espanyoles llevat del País Basc i de Navarra, a qui adjudiquen encara no sabem quins drets històrics que possiblement són la cortina que amaga altres concessions a causa d’altres fets; una fossilització que dretes i esquerres espanyoles defensen mentre rebutgen sistemàticament qualsevol «privilegi» per a Catalunya. Aquesta situació d’un govern que no disposa de l’entrada de diners i d’un Parlament a qui anul·len les lleis també l’haurien de tenir present aquells que asseguren sense envermellir que així una altra Catalunya és possible. Amb aquestes regles de joc,impossible! Encara que es canviïn prioritats, s’acaba topant amb la realitat de la caixa buida.

EN L’HORA DE LA VERITAT VEUREM QUI ÉS QUI I QUI FA QUÈ

Les dretes i les esquerres espanyoles sempre s’han posat d’acord, s’hi posen i s’hi posaran, en la defensa de la pàtria espanyola; com ha de ser. Les dretes i les esquerres catalanes n’han fet, en fan i sembla que en faran, de la defensa de la pàtria catalana, camp de discòrdia; com no hauria de ser. Encara més, fins i tot en les files de l’esquerra catalana no han mancat divisions en nom del puritanisme patri. El tu menys, ha funcionat manta vegades, tantes com ha dinamitat la formació de propostes potents. Ningú no ha dit que el pas de nació autonòmica a nació independent hagi de resultar fàcil; una altra cosa és que molts milers i milers de catalans s’ho prenguin amb aire festiu, però la processó va per dins. Sabem molt bé qui tenim davant: un tren potent, fet de diferents vagons, cadascun amb el seu color i uns ocupants amb interessos vitals diferents però ben asseguts, ara comandats per una locomotora amb la marca PP i un altre dia amb una altra amb la marca PSOE. Continuant amb el símil ferroviari, la locomotora que consumeix un combustible inacabable que es diu nacionalisme espanyol té al davant un trenet de fira, amb vagonets de coloraines, amb uns ocupants en permanent gatzara i amb una locomotora poc dimensionada que ara para, ara engega perquè el combustible anomenat nacionalisme català és menys consistent. En cas de topada, queda clar qui sortirà més masegat. Però és que la topada és inevitable perquè la via és única. N’hi ha alguns que s’ho miren des del paisatge i afirmen que la topada es pot evitar si un dels trens s’atura; però compte, perquè ningú no ens assegura que el gran tren ho faci i no ens passi per sobre enduent-s’ho tot. De fet, aquest pensament també s’ha convertit en combustible per no aturar-nos, ergo la sort està llançada.

DUES CLASSES D’EMIGRANTS, ELS DE LA CANTARELLA POLÍTICAMENT CORRECTE I ELS ALTRES

Jo sóc nét d’emigrants, i dispensin que escrigui en primera persona. Els meus avis materns van haver de deixar els seus pobles, la seva família, la seva gent. Van haver de deixar enrere els colors i les olors, els sons, els paisatges d’una terra aterrossada i de secà. A la meva àvia Angeleta la van posar a servir essent una nena; la meva àvia no va aprendre a llegir ni escriure tot i que va conèixer els números bàsics perquè no l’enredessin amb la setmanada a la fàbrica. Els avis materns van haver d’emigrar perquè als pobles on van néixer no quedava gran cosa per gratar i eren massa germans per viure del llaurar i de les cabres i van fer cap al tèxtil del Bages sud. De sang pagesa, els meus avis materns van conrear-hi també algunes peces de terra que aportaven mitja lliura de misèria a la família, just per omplir unes gerres d’olives i uns quants sacs d’ametlles. El meu besavi patern també va haver de marxar del poble que vorejava amb el gran riu i va anar a raure al mateix tèxtil. Pagesos i treballadors de fàbrica; doble jornal i els diumenges a la vinya; i tot el que podien atresorar era alguns cossis d’oli i la collita de temporada de l’hort. Nét i besnét d’emigrants que té una part del seu imaginari ancorat en aquells pobles perquè hi ha una veueta interior que diu: no ho oblidis, no ho oblidis. Emigrants als quals ningú no ha fet mai ni un museu de l’emigració, ni unes novel·les de «pijoaparte», ni pel·lícules sobre una èpica de maleta de cartró i mocador de fer farcells lligat a la punta d’un bastó. Emigrants per als quals no hi ha hagut discursos d’esquerres solidàries, ni abans ni ara. Emigrants que no han estat ni són moneda de canvi en discursos per a «descamisados». Però clar, els meus avis, que eren emigrants provinents del sud, ho eren del sud de Catalunya. ¿Catalans i emigrants? Doncs sí. Conèixer el drama de l’emigració interior és una assignatura pendent que té aquest país; una assignatura més.