QUAN S’ESTÀ SEGUR DE TENIR EL MELIC TAN RODÓ I PERFECTE

Si no vols que se sàpiga, no ho diguis i, encara menys, no ho escriguis. Allò que es diu, els vents s’ho poden endur; la paraula d’un contra la paraula d’un altre; però allò que s’escriu, escrit resta, encara que sigui en suport virtual. Quan allò escrit només s’escrivia en suport material, tenia moltíssima menys difusió, molta menys gent hi tenia accés; segons qui ho escrivia i on es guardava, l’accés era tan restringit que l’autor no havia de témer cap intromissió. També hi havia el principi de prudència. Avui el suport digital i el principi de la no prudència i fins i tot de la glòria efímera ha fet que molta gent abaixi la guàrdia i es deixi anar; que quedi retratada. Quina expressió més magnífica aquesta! Quedar retrat és quedar despullat davant el món. Un cop has quedat retratat, ja no pots amagar-te.Quedes retratat i pot ser que també es trenqui la gerra de la confiança; s’esmicola la credibilitat; quedes retrat i esdevens als ulls de tothom un altre, un impostor?, un que representava una cosa i n’era una altra? Com més amunt estiguis,quan caus, la patacada és més forta. Aquests dies hem quedat astorats (segur?) per la descoberta d’un munt de correus electrònics que són allà, en la virtualitat, escrits per alguns jutges i magistrats espanyols i vistos per molts més del gremi, en què es posa a parir els catalans que en la seva i deologia, en la seva visió del món, inclouen la independència del seu país i la seva incorporació a allò que en diuen el concert de les nacions. Són escrits, els que he pogut llegir, fets des de les vísceres i des de l’estereotip que és el refugi dels que no volen saber; sortir de l’estereotip obliga a esforçar-te a entendre l’altre però quan hom té el melic tan rodó i perfecte i també té la força, no li cal.

MALGRAT EL ‘PRESSING’ PREMSA, ENCARA SOM AQUÍ

_{Quan algú se m’encara i m’exigeix que sigui objectiu, el que em diu realment és que he de fotografiar o he d’escriure allò que ell vol que sigui explicat d’acord amb el relat que ell fa de les coses; que la seva veritat sigui elevada a un universal. L’ésser humà, espècie covarda i conservadora perquè és coneixedora de les seves fragilitats que amaga rere postures de milhomes, s’acarnissa amb les baules més febles de la seva condició; les classes socials detentores del poder ho saben fer molt bé, això. I el detentor del poder, qui és? Respecte al nostre ofici d’informadors, el poder és tothom menys els periodistes. No s’ho creguin pas que la premsa és el quart poder. La premsa que és poder és aquella que ja és part del poder, així sense adjectius perquè al poder debò no li cal qualificatius, en té prou de ser ell mateix. Il·lusos els companys de professió que es creuen poder; el dia que convé a aquest: cop de ploma i en el seu lloc un altre. Tothom s’hi veu amb cor, dretes i esquerres, centres i radicalitats, a entorpir la funció de l’informador, que és bàsicament donar eines a públic perquè aquest elabori el seu propi discurs; ei, això quan s’exerceix la feina amb honestedat, que és l’única arma de què disposem. La dita afirma que s’atrapa abans un mentider que un coix, doncs això mateix. Tot plegat ve a tomb de les darreres i sovintejades agressions a periodistes per part de manifestants i de policies. No són noves i no són exclusivitat de la vida barcelonina; dimecres el fotoperiodista Jordi Borràs era amenaçat de mort des de files feixistes i dijous mateix es va agredir els reporters de TV3 a la Universitat de Lleida quan cobrien l’ocupació del rectorat; i a Manresa, lloc petit on som dos gats a fer carrer, fa anys que es produeix el 'pressing' premsa. Però encara som aquí.}