I AMB EN PUJOL VAM PARLAR DE COSES D’ESTAR PER CASA

«Sento molt tot això que està passant». Aquesta frase dita per l’expresident Jordi Pujol a la sortida d’un dels recents escorcolls judicials és exemple de la situació personal en què es troba qui durant sis legislatures va regir la política catalana. Pujol aspirava, com tothom que tasta poder, a passar a la història com un prohom. Vaig parlar amb l’expresident el dia de l’acte solemne de la commemoració dels 125 anys de les Bases de Manresa. Amb Pujol ens coneixem de vista perquè, si ell fa molts anys que està en política, jo també en fa molts que faig de fotoperiodista; jo encara li dic president Pujol, ves. L’atzar va voler que protocol de l’Ajuntament el situés a un extrem de la primera fila de cadires de la dreta mirant la presidència de l’acte, a pocs pams de l’indret on em poso habitualment per fer les fotografies dels actes institucionals. El vaig saludar, i també ho van fer els exalcaldes Sanclimens i Camprubí i qui va ser regidor de l’Ajuntament per CDC, Pere Oms. Pujol estava sol. Vam parlar distesament, crec que va agrair que li donés conversa; alguns estaven pendents de la nostra xerrada i van córrer fotos de mòbil. Des que va confessar l’herència d’Andorra, a Pujol li han desaparegut molts amics, coneguts i saludats; els de conveniència, segur! Vam parlar de dos manresans il·lustres, l’arquitecte Oms i Ponsa i de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella amb sengles retrats pintats i penjats a una de les parets de la sala de plens, i de si l'havien remodelada perquè la recordava diferent. En un moment donat  va recordar que havia estat president vint-i-tres anys, i jo li vaig dir que tenia gravat el dia que va ser escollit pel pacte CDC-ERC, perquè jo aleshores feia la mili al ministeri de Defensa, al Palacio de Buenavista que és una xamfrà de la plaça de Cibeles, i que la seva elecció no havia agradat gens entre aquella gent que trobava impensable que a casa meva parléssim en català, que em deien que això del català era una invenció de Jordi Pujol i que al Parlament de Catalunya es parlava en català perquè així no els entenia la gent. I va començar l’acte.

MALGRAT EL ‘PRESSING’ PREMSA, ENCARA SOM AQUÍ

_{Quan algú se m’encara i m’exigeix que sigui objectiu, el que em diu realment és que he de fotografiar o he d’escriure allò que ell vol que sigui explicat d’acord amb el relat que ell fa de les coses; que la seva veritat sigui elevada a un universal. L’ésser humà, espècie covarda i conservadora perquè és coneixedora de les seves fragilitats que amaga rere postures de milhomes, s’acarnissa amb les baules més febles de la seva condició; les classes socials detentores del poder ho saben fer molt bé, això. I el detentor del poder, qui és? Respecte al nostre ofici d’informadors, el poder és tothom menys els periodistes. No s’ho creguin pas que la premsa és el quart poder. La premsa que és poder és aquella que ja és part del poder, així sense adjectius perquè al poder debò no li cal qualificatius, en té prou de ser ell mateix. Il·lusos els companys de professió que es creuen poder; el dia que convé a aquest: cop de ploma i en el seu lloc un altre. Tothom s’hi veu amb cor, dretes i esquerres, centres i radicalitats, a entorpir la funció de l’informador, que és bàsicament donar eines a públic perquè aquest elabori el seu propi discurs; ei, això quan s’exerceix la feina amb honestedat, que és l’única arma de què disposem. La dita afirma que s’atrapa abans un mentider que un coix, doncs això mateix. Tot plegat ve a tomb de les darreres i sovintejades agressions a periodistes per part de manifestants i de policies. No són noves i no són exclusivitat de la vida barcelonina; dimecres el fotoperiodista Jordi Borràs era amenaçat de mort des de files feixistes i dijous mateix es va agredir els reporters de TV3 a la Universitat de Lleida quan cobrien l’ocupació del rectorat; i a Manresa, lloc petit on som dos gats a fer carrer, fa anys que es produeix el 'pressing' premsa. Però encara som aquí.}

PER SI ENCARA NO TENIU CLAR DE QUÈ VA L’ÈXODE DELS SIRIANS

Ricard Garcia Vilanova. Recordeu el nom d’aquest fotoperiodista que des de l’interior de la guerra de Síria ha dut al món una brutal crònica gràfica de la terrible matança d’éssers humans que el règim d’Al-Assad, tolerat per occident, fa entre la població d’aquest estat agònic. És d’aquest horror de què s’escapen els milers de sirians que truquen a la porta d’Europa. És de la mort, de la tortura, de la pena per l’assassinat de familiars i d’amics, del desconcert, de la perplexitat. Ho ha fotografiat i ho ha filmat Garcia Vilanova com fa dos segles ho va dibuixar Francisco de Goya y Lucientes a “Los desastres de la guerra”. Res, o ben poc, no ha canviat en el si del comportament humà; en tenim tants exemples... i els tenim cada dia. Si els europeus es posen nerviosos perquè a la seva blanca terra arriben sense parar humans de pell més torrada, no és contra aquests que han d’adreçar les seves ires, no és contra els que fugen, que en justa llei i obligació malden per conservar la vida, sinó contra els governants propis, que miren cap a una altra banda i aixequen un discurs que ignora les orgies de mort i de sang protagonitzades per unes elits econòmiques, religioses i militars que no dubten a matar, a través de mil procediments, aquells que, potser, poden representar una amenaça per als seus interessos; interessos molt terrenals i gens celestials, no en dubteu pas d’això: sempre ha estat i és així quan s’aixeca la bandera de la religió i es fa caure l’espasa sobre el cap de l’altre. Si Europa no s’arrisca a posar fi a aquesta situació, no dubteu, europeus, que les llargues files vagant per les carreteres no s’aturaran. No hi ha tanca prou alta que ho pugui aturar. I en tot cas, la gent de l’ofici gràfic serà allà per explicar-ho. Podeu veure l’exposició a Barcelona, a La Virreina,fins al 18 d’octubre.

LA MITOMANIA, QUAN TOPA AMB LA CONDICIÓ HUMANA, ES CONVERTEIX EN DECEPCIÓ

La confessió de Jordi Pujol és ja part de la història de Catalunya. Afirmo que hi he reflexionat molt però des de la curiositat intel·lectual; no s’ha estripat res dins meu. Com que no he estat mai pujolista tot i reconèixer-li en públic i en privat les seves habilitats, tampoc no visc el cas com un drama; de fet, no sóc gens mitòman i el dia que Messi canviï d’aires tampoc no m’esquinçaré la camisa. He conegut el president Pujol tant des del vessant personal com des del professional. El primer va ser a través d’uns anys de militància convergent de la meva família; eren anys de brega a Monistrol de Montserrat, de pressions, de desgast personal, d’incomprensions per part dels uns (exfalangistes reciclats per obra i gràcia d’unes eleccions democràtiques (?) i dels altres (psuqueros envalentits i sociata-sindicalistes alguns eixits del sindicalisme vertical franquista). El meu pare en va ser un admirador de Pujol, fins que va esdevenir el cas Roca: l’enfrontament Pujol-Roca Junyent que va dur aquest a l’ostracisme polític. A casa eren roquistes com la majoria de l’agrupació local de Monistrol en contraposició a la majoria manresana que era pujolista. L’altre vessant del meu coneixement pujolià és la professional com a fotoperiodista. Puc relatar la història de Jordi Pujol des del 1980 a través de les imatges que he pres d’ell. Aquests dies en què una baixa laboral inoportuna m’ha deixat al voral, he tingut temps per repassar un bon grapat de fotografies. N’hi ha de tota mena: el Pujol imbatible de les distàncies curtes, el Pujol posat en situació al Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat, el Pujol casolà a Queralbs, el Pujol alliçonador, el Pujol abstret. Totes em dibuixaven el Jordi Pujol o això és el que em pensava; però me’n faltava una, la darrera, la que va eixir un divendres 25 de juliol en plena canícula estival que va socarrimar molta bona gent que sí que creu en els mites.

Foto: Salvador Redó