QUAN S’ESTÀ SEGUR DE TENIR EL MELIC TAN RODÓ I PERFECTE

Si no vols que se sàpiga, no ho diguis i, encara menys, no ho escriguis. Allò que es diu, els vents s’ho poden endur; la paraula d’un contra la paraula d’un altre; però allò que s’escriu, escrit resta, encara que sigui en suport virtual. Quan allò escrit només s’escrivia en suport material, tenia moltíssima menys difusió, molta menys gent hi tenia accés; segons qui ho escrivia i on es guardava, l’accés era tan restringit que l’autor no havia de témer cap intromissió. També hi havia el principi de prudència. Avui el suport digital i el principi de la no prudència i fins i tot de la glòria efímera ha fet que molta gent abaixi la guàrdia i es deixi anar; que quedi retratada. Quina expressió més magnífica aquesta! Quedar retrat és quedar despullat davant el món. Un cop has quedat retratat, ja no pots amagar-te.Quedes retratat i pot ser que també es trenqui la gerra de la confiança; s’esmicola la credibilitat; quedes retrat i esdevens als ulls de tothom un altre, un impostor?, un que representava una cosa i n’era una altra? Com més amunt estiguis,quan caus, la patacada és més forta. Aquests dies hem quedat astorats (segur?) per la descoberta d’un munt de correus electrònics que són allà, en la virtualitat, escrits per alguns jutges i magistrats espanyols i vistos per molts més del gremi, en què es posa a parir els catalans que en la seva i deologia, en la seva visió del món, inclouen la independència del seu país i la seva incorporació a allò que en diuen el concert de les nacions. Són escrits, els que he pogut llegir, fets des de les vísceres i des de l’estereotip que és el refugi dels que no volen saber; sortir de l’estereotip obliga a esforçar-te a entendre l’altre però quan hom té el melic tan rodó i perfecte i també té la força, no li cal.

INSEGURETAT AL PASSEIG DE PERE III? ALGUNA COSA NO ACABEM DE FER BÉ

Alguna cosa no acabem de fer bé a Manresa si el centre de la ciutat que és el tram del Passeig de Pere III comprès entre el teatre Conservatori i Crist Rei s’ha convertit en un indret insegur. Alguna cosa falla en la gestió de l’espai públic i de la seva preservació com a àgora ciutadana. Alguna cosa es cou en foc somort si grups de joves vestits a l’ús, vull dir, no pas estrafolaris ni malgirbats, protagonitzen aldarulls i actes violents. Alguna cosa no rutlla en la societat manresana si aquests actes que sotraguegen la convivència es viuen en silenci i resignació com s’ha posat en evidència quan des del diari Regió7 s’ha preguntat a botiguers i a tenedors de negocis de la zona. La coincidència que alguns d’aquests joves siguin d’origen forani tot i que possiblement nascuts i educats aquí, afegeix al tema un punt a tenir molt i molt present, ateses les circumstàncies en què ens anem instal·lant d’un creixent rebuig a l’altre. Tenim prou experiència per saber que és fàcil extrapolar a tota una comunitat els mals hàbits d’uns quants, més aviat pocs. La por no és bona companya per a la cordura que en tot moment ha de presidir la convivència entre diferents que ens volem iguals tot i les respectives alteritats. És obligació inexcusable dels rectors i dels vigilants de la cosa pública, aguditzar la feina per evitar que les costures socials no es descusin. El vestit social ha de ser prou còmode, prou balder, però prou segur com perquè serveixi per abrigar el nombre més gran possible de gent. En aquest principi descansa l’acció política. Els descosits en el vestit poden transformar-lo en un conjunt de parracs. Els parracs abriguen poc, no donen escalf suficient i et deixen a mercè de la intempèrie. Identificar les costures febles i recosir-les és més que una obligació, és una necessitat.