L’ESTAT DE CONFLICTE, COMBUSTIBLE PER ANAR AVANÇANT

El conflicte, el desacord, els punts de vista diferents, contraposats, són una part indestriable de la persona i, per tant, de les societats. També ho és la necessitat vital i majoritàriament viscuda com a tal de ser part de les idees majoritàries, de ser vistos com a membres cabals del discurs imperant; la dissensió, els dissidents provoquen inestabilitats i no hi ha res que sigui més rebutjable, que generi més anticossos que un atemptat a la tranquil·litat. Ves que vol aquest ara! Hem sentit a dir moltes vegades davant una opinió contrària. Aquesta necessitat de viure en el consens, en la placidesa, afavoreix el discurs persuasiu de la seva conveniència i és així també en les organitzacions polítiques; no hi ha res que enutgi més la persona política que la dissidència, també, malgrat les constants referències al contrast de parers; fals! Això s’escau també a l’hora de reflexionar sobre el món de les religions; aquí com que està en joc ni més ni menys que l’eternitat, les coses surten de mare amb una violència impròpia d’unes organitzacions que s’assenten en el discurs de la salvació, del fogonet interior, que anomenen ànima. Maquiavel va escriure que l’home modern està obligat a buscar còmplices i a enyorar els amics, i del filòsof Josep Olesti recullo que «el bon ordre polític no és la traducció en l’àmbit col·lectiu de la bona disposició de les ànimes, sinó de l’equilibri precari dels interessos particulars». En fi, dues visions sobre el comportament humà que avui Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot, que comparteixen estat de desassossec, farien bé de tenir presents si volen romandre i prosperar. L’estat de conflicte, de revisió i, és clar, l’acció posterior, és el combustible que fa avançar, no pas el que crema i ho redueix tot a cendres.

SI L’EUROPEA SOCIALDEMOCRÀCIA S’HO TORNA A CREURE, PODRÀ, SI NO... EL DESERT

Es diu i s’escriu que la ideologia és la fossilització de les idees. El mateix Marx era refractari a usar el mot marxisme perquè considerava que era una reducció del seu pensament. Però la ideologia és materialització necessària perquè les idees prenguin cos, deixin de ser brindis al sol i esdevinguin útils. La socialdemocràcia europea ha perdut la ideologia. Els capdavanters de l’estat del benestar s’han deixat engolir pel sistema en nom d’un possibilisme predicat des del sistema mateix que ha aconseguit que el seu discurs s’hagi acceptat com a propi fins i tot per les seves víctimes. Sense ideologia, sense un prendre partit diferent del neoliberalisme, la socialdemocràcia s’ha convertit en un record, i ¿qui vol viure dels records? Hi ha moltes nostàlgies en els records. Les nostàlgies són la porta a la tristesa. La socialdemocràcia és indispensable per a un sistema de vida que fugi dels ismes economicosocials. L’estat del benestar es fonamenta en l’aportació de la més gran base possible de cotitzacions del treball i en una bona i justa regulació del sistema impositiu, que possibiliten la redistribució de la riquesa mentre es manté el lícit enriquiment dels que ho saben fer. La socialdemocràcia no qüestiona la llibertat de mercat ni la propietat privada però assegura un bon accés de la població als serveis bàsics en sanitat, educació, cultura, lleure i habitatge. I és cap aquí que la socialdemocràcia ha de tornar a airejar el seu sentit, el seu estar en el món. Recuperar la ideologia, tornar-la a explicar i dir ben clar que un altre sistema social és possible. Un altre sistema que sense caure en ismes sigui capaç, perquè s’ho creu, de plantar cara amb força al cavall desbocat del benefici, de la individualitat, de l’apropiació de la societat per part dels llops amb pell de be. La socialdemocràcia s’ho ha de tornar a creure per tornar al món de vida, si no... el desert

QUÈ N’HEM DE FER DE TANT PATRIMONI MUNICIPAL A MANRESA?

Ara toca el torn a l’Anònima, que per als que no ho sàpiguen és el nom que els manresans donen a l’antiga empresa que els subministrà la primera electricitat. L’Anònima ocupa un gran espai a l’interior del que avui coneixem com el nucli antic de la ciutat. Els hereus de l’Anònima, la companyia Endesa, s’han traslladat als afores en una històrica instal·lació que han transformat en una novíssima seu. Tot el vell complex és una interessant mostra de la historia industrial: edificis de producció, habitatges per a treballadors i una gran xemeneia. Ara l’Anònima passarà a formar part del patrimoni municipal. Fa alguns anys, des dels sectors conscienciats culturalment d’aquest país, se sospirava dia sí i dia també perquè els ajuntaments fossin titulars d’equipaments; eren els anys de l’apagada cultural del règim franquista i dels seus acòlits a cada poble. L’adveniment del règim liberaldemocràtic possibilità que molts d’aquells ciutadans capdavanters de les entitats culturals entressin als ajuntaments i es van començar a fer realitat alguns dels vells somnis, i a poc a poc es començà a nodrir el país d’espais municipals per fer-hi coses: camps de futbol, piscines, poliesportius, biblioteques, i cal metge es convertí en el CAP. Magnífic! Però arriba l’hora de les vaques  magres  i la inèrcia tarda a aturar allò iniciat, i fan cap els endeutaments municipals; i això qui ho paga?, que hauria dit Josep Pla; i arriben les marxes enrere. Ah! Però a tot arreu? No, a Manresa no! I per això l’Ajuntament suma ara l’Anònima al patrimoni de tots. ¿Voleu dir que no ens cal un projecte realista de ciutat? Ser conscients del que som i cap on volem anar? Recorden l’auditori de Sant Francesc? I els Panyos? I els antics jutjats? I la sala Ciutat? I també la Plana de l’Om? Hi ha idees per a tot plegat? I encara més: hi ha diners?