L’ESTAT DE CONFLICTE, COMBUSTIBLE PER ANAR AVANÇANT

El conflicte, el desacord, els punts de vista diferents, contraposats, són una part indestriable de la persona i, per tant, de les societats. També ho és la necessitat vital i majoritàriament viscuda com a tal de ser part de les idees majoritàries, de ser vistos com a membres cabals del discurs imperant; la dissensió, els dissidents provoquen inestabilitats i no hi ha res que sigui més rebutjable, que generi més anticossos que un atemptat a la tranquil·litat. Ves que vol aquest ara! Hem sentit a dir moltes vegades davant una opinió contrària. Aquesta necessitat de viure en el consens, en la placidesa, afavoreix el discurs persuasiu de la seva conveniència i és així també en les organitzacions polítiques; no hi ha res que enutgi més la persona política que la dissidència, també, malgrat les constants referències al contrast de parers; fals! Això s’escau també a l’hora de reflexionar sobre el món de les religions; aquí com que està en joc ni més ni menys que l’eternitat, les coses surten de mare amb una violència impròpia d’unes organitzacions que s’assenten en el discurs de la salvació, del fogonet interior, que anomenen ànima. Maquiavel va escriure que l’home modern està obligat a buscar còmplices i a enyorar els amics, i del filòsof Josep Olesti recullo que «el bon ordre polític no és la traducció en l’àmbit col·lectiu de la bona disposició de les ànimes, sinó de l’equilibri precari dels interessos particulars». En fi, dues visions sobre el comportament humà que avui Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot, que comparteixen estat de desassossec, farien bé de tenir presents si volen romandre i prosperar. L’estat de conflicte, de revisió i, és clar, l’acció posterior, és el combustible que fa avançar, no pas el que crema i ho redueix tot a cendres.

INSEGURETAT AL PASSEIG DE PERE III? ALGUNA COSA NO ACABEM DE FER BÉ

Alguna cosa no acabem de fer bé a Manresa si el centre de la ciutat que és el tram del Passeig de Pere III comprès entre el teatre Conservatori i Crist Rei s’ha convertit en un indret insegur. Alguna cosa falla en la gestió de l’espai públic i de la seva preservació com a àgora ciutadana. Alguna cosa es cou en foc somort si grups de joves vestits a l’ús, vull dir, no pas estrafolaris ni malgirbats, protagonitzen aldarulls i actes violents. Alguna cosa no rutlla en la societat manresana si aquests actes que sotraguegen la convivència es viuen en silenci i resignació com s’ha posat en evidència quan des del diari Regió7 s’ha preguntat a botiguers i a tenedors de negocis de la zona. La coincidència que alguns d’aquests joves siguin d’origen forani tot i que possiblement nascuts i educats aquí, afegeix al tema un punt a tenir molt i molt present, ateses les circumstàncies en què ens anem instal·lant d’un creixent rebuig a l’altre. Tenim prou experiència per saber que és fàcil extrapolar a tota una comunitat els mals hàbits d’uns quants, més aviat pocs. La por no és bona companya per a la cordura que en tot moment ha de presidir la convivència entre diferents que ens volem iguals tot i les respectives alteritats. És obligació inexcusable dels rectors i dels vigilants de la cosa pública, aguditzar la feina per evitar que les costures socials no es descusin. El vestit social ha de ser prou còmode, prou balder, però prou segur com perquè serveixi per abrigar el nombre més gran possible de gent. En aquest principi descansa l’acció política. Els descosits en el vestit poden transformar-lo en un conjunt de parracs. Els parracs abriguen poc, no donen escalf suficient i et deixen a mercè de la intempèrie. Identificar les costures febles i recosir-les és més que una obligació, és una necessitat.