I AMB EN PUJOL VAM PARLAR DE COSES D’ESTAR PER CASA

«Sento molt tot això que està passant». Aquesta frase dita per l’expresident Jordi Pujol a la sortida d’un dels recents escorcolls judicials és exemple de la situació personal en què es troba qui durant sis legislatures va regir la política catalana. Pujol aspirava, com tothom que tasta poder, a passar a la història com un prohom. Vaig parlar amb l’expresident el dia de l’acte solemne de la commemoració dels 125 anys de les Bases de Manresa. Amb Pujol ens coneixem de vista perquè, si ell fa molts anys que està en política, jo també en fa molts que faig de fotoperiodista; jo encara li dic president Pujol, ves. L’atzar va voler que protocol de l’Ajuntament el situés a un extrem de la primera fila de cadires de la dreta mirant la presidència de l’acte, a pocs pams de l’indret on em poso habitualment per fer les fotografies dels actes institucionals. El vaig saludar, i també ho van fer els exalcaldes Sanclimens i Camprubí i qui va ser regidor de l’Ajuntament per CDC, Pere Oms. Pujol estava sol. Vam parlar distesament, crec que va agrair que li donés conversa; alguns estaven pendents de la nostra xerrada i van córrer fotos de mòbil. Des que va confessar l’herència d’Andorra, a Pujol li han desaparegut molts amics, coneguts i saludats; els de conveniència, segur! Vam parlar de dos manresans il·lustres, l’arquitecte Oms i Ponsa i de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella amb sengles retrats pintats i penjats a una de les parets de la sala de plens, i de si l'havien remodelada perquè la recordava diferent. En un moment donat  va recordar que havia estat president vint-i-tres anys, i jo li vaig dir que tenia gravat el dia que va ser escollit pel pacte CDC-ERC, perquè jo aleshores feia la mili al ministeri de Defensa, al Palacio de Buenavista que és una xamfrà de la plaça de Cibeles, i que la seva elecció no havia agradat gens entre aquella gent que trobava impensable que a casa meva parléssim en català, que em deien que això del català era una invenció de Jordi Pujol i que al Parlament de Catalunya es parlava en català perquè així no els entenia la gent. I va començar l’acte.

L’ESTAT DE CONFLICTE, COMBUSTIBLE PER ANAR AVANÇANT

El conflicte, el desacord, els punts de vista diferents, contraposats, són una part indestriable de la persona i, per tant, de les societats. També ho és la necessitat vital i majoritàriament viscuda com a tal de ser part de les idees majoritàries, de ser vistos com a membres cabals del discurs imperant; la dissensió, els dissidents provoquen inestabilitats i no hi ha res que sigui més rebutjable, que generi més anticossos que un atemptat a la tranquil·litat. Ves que vol aquest ara! Hem sentit a dir moltes vegades davant una opinió contrària. Aquesta necessitat de viure en el consens, en la placidesa, afavoreix el discurs persuasiu de la seva conveniència i és així també en les organitzacions polítiques; no hi ha res que enutgi més la persona política que la dissidència, també, malgrat les constants referències al contrast de parers; fals! Això s’escau també a l’hora de reflexionar sobre el món de les religions; aquí com que està en joc ni més ni menys que l’eternitat, les coses surten de mare amb una violència impròpia d’unes organitzacions que s’assenten en el discurs de la salvació, del fogonet interior, que anomenen ànima. Maquiavel va escriure que l’home modern està obligat a buscar còmplices i a enyorar els amics, i del filòsof Josep Olesti recullo que «el bon ordre polític no és la traducció en l’àmbit col·lectiu de la bona disposició de les ànimes, sinó de l’equilibri precari dels interessos particulars». En fi, dues visions sobre el comportament humà que avui Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot, que comparteixen estat de desassossec, farien bé de tenir presents si volen romandre i prosperar. L’estat de conflicte, de revisió i, és clar, l’acció posterior, és el combustible que fa avançar, no pas el que crema i ho redueix tot a cendres.