SI L’EUROPEA SOCIALDEMOCRÀCIA S’HO TORNA A CREURE, PODRÀ, SI NO... EL DESERT

Es diu i s’escriu que la ideologia és la fossilització de les idees. El mateix Marx era refractari a usar el mot marxisme perquè considerava que era una reducció del seu pensament. Però la ideologia és materialització necessària perquè les idees prenguin cos, deixin de ser brindis al sol i esdevinguin útils. La socialdemocràcia europea ha perdut la ideologia. Els capdavanters de l’estat del benestar s’han deixat engolir pel sistema en nom d’un possibilisme predicat des del sistema mateix que ha aconseguit que el seu discurs s’hagi acceptat com a propi fins i tot per les seves víctimes. Sense ideologia, sense un prendre partit diferent del neoliberalisme, la socialdemocràcia s’ha convertit en un record, i ¿qui vol viure dels records? Hi ha moltes nostàlgies en els records. Les nostàlgies són la porta a la tristesa. La socialdemocràcia és indispensable per a un sistema de vida que fugi dels ismes economicosocials. L’estat del benestar es fonamenta en l’aportació de la més gran base possible de cotitzacions del treball i en una bona i justa regulació del sistema impositiu, que possibiliten la redistribució de la riquesa mentre es manté el lícit enriquiment dels que ho saben fer. La socialdemocràcia no qüestiona la llibertat de mercat ni la propietat privada però assegura un bon accés de la població als serveis bàsics en sanitat, educació, cultura, lleure i habitatge. I és cap aquí que la socialdemocràcia ha de tornar a airejar el seu sentit, el seu estar en el món. Recuperar la ideologia, tornar-la a explicar i dir ben clar que un altre sistema social és possible. Un altre sistema que sense caure en ismes sigui capaç, perquè s’ho creu, de plantar cara amb força al cavall desbocat del benefici, de la individualitat, de l’apropiació de la societat per part dels llops amb pell de be. La socialdemocràcia s’ho ha de tornar a creure per tornar al món de vida, si no... el desert

SENYORS DE L’FMI: SENSE DINERS A LA BUTXACA, LA GENT NO GASTAREM

Els experts de l’FMI, el govern mundial dels diners, recomanen al govern espanyol que apugi impostos i abaixi sous. És la seva recepta, diuen, per sortir de la crisi. Estudiar tant per arribar a la conclusió que tota família sap: ingressar més i gastar menys... malaguanyats tants esforços i tants cèntims familiars emprats a aconseguir un títol universitari. Si el consell és aquest, el govern em podria haver trucat a mi i preguntar-me, per exemple: «ei, Salvador, què hem de fer?». I jo els hauria respost: «si volen atresorar, cobrin més i paguin menys. Ara bé: si volen ser eficaços: redistribueixin millor, tapin les fuites dels rics que evadeixen diners i estalviïn en allò que, potser els infla l’ego però que no els dóna retorn ni en diners ni en espècies; espècies que poden ser, també per exemple: en intel·ligència que marxa a fora». Potser abans d’acabar tan llarg raonament ja m’haurien penjat el telèfon perquè la fórmula de l’FMI és més fàcil d’aplicar: es colla els de sempre i llestos. Fa uns dies llegia que els empresaris d’hostaleria de Lleida estaven nerviosos perquè el consum interior no repuntava, vaja, que no n’hi a prou a tenir gent els caps de setmana de dates assenyalades; perquè funcioni la cosa el calaix s’ha d’omplir poc o molt cada dia. A la vista dels primers i llegint els segons vaig pensar: què s’imaginaven aquests empresaris del turisme?, i què es pensen altres empresaris de la cosa supèrflua?, vull dir els que no fabriquen res d’allò que se’n diu primera necessitat? Si les famílies no tenen excedent econòmic, no gastaran en res que no els sigui d’estricta supervivència. Encara hi ha algú que creu que escanyant el personal a base de reduccions de sou i prestacions farà l’agost? L’estat del benestar té dues gràcies bàsiques: genera una bona dosi de seguretats personals i genera excedent a la butxaca que hom gasta en «altres» coses que fan moure tota l’economia.

HAVER DE FER VIDA A LA BOTIGA PER FER CALAIX. QUIN FUTUR MÉS POC GALDÓS

Fer calaix. Tota la teoria econòmica elaborada al llarg de la història es resumeix en aquesta expressió. Un cop s’ha comptat el capital que conté el calaix, comença el restar de les despeses fixes que comporta obrir la porta cada dia, allò que s’ha de pagar al proveïdor, els sous dels que fan rutllar el negoci i les factures sobrevingudes, que sempre n’hi ha alguna al llarg de l’exercici comptable. Si es fa calaix, el negoci sura i fins i tot pot anar bé. Si no es fa calaix i aquesta situació es perllonga en el temps, el negoci va de mal borràs i caldrà abaixar la persiana, una altra expressió breu que explica tot un món. En aquests temps convulsos, de persianes se n’han abaixat moltes perquè s’han deixat de fer molts calaixos. Ara, com aquell nàufrag que s’arrapa als taulons que suren de la barca desfeta amb l’esperança d’arribar a bon port, molts caps pensants de la cosa econòmica assenyalen com a camí a seguir per a què el comerç tibi de la recuperació això que ja fan els comerciants xinesos, pakistanesos i magribins: obrir sempre; fer vida a la botiga, vaja! Aparadors oberts com a reclam per fer més calaix. S’adrecen així a aquesta massa informe que es diu públic o client, a veure si entrant pels ulls, buiden una mica més la cartera. El problema a resoldre, però, i ha quedat demostrat en aquesta campanya de rebaixes, és que ja no queda gaire diner per desviar cap a despeses que no siguin les essencials. És el que passa quan una determinada concepció del capitalisme liberal es carrega la classe mitjana. L’estat del benestar era un pacte entre els rics i la resta de la població pel qual a aquesta se la proveïa d’unes comoditats, que es pagava ella mateixa via impostos i rendiments del treball, no es pensin!, a partir d’una caixa comuna, i això els permetia disposar de recursos addicionals per gastar sumptuàriament, cosa que fa anar la roda del consum i de la producció que l’abasteix. En el pecat hi ha la penitència.