PARLEN DE NEUTRALITAT PERÒ VOLEN DIR PROHIBIR

Diuen que l’espai públic ha de ser neutral però volen dir que ha de ser d’ells. Qui són ells? Ells són els que s’adjudiquen la interpretació de la neutralitat. Com interpreten aquesta neutralitat? Si ets afí, ets neutral. I quins són els interessos que hi ha darrera el vel del teatre anomenat neutralitat? Els que defensen la uniformitat de pensament que a Espanya vol dir Espanya. I quina Espanya? L’Espanya una,gran i per descomptat lliure. I l’Espanya una què vol dir? L’Espanya una vol dir la de pensament únic, la que mai no ha admès dins les seves fronteres cap altra visió del món que no sigui la forjada per la visió castellana. L’Espanya gran ja no sé què vol dir, gran de perímetre? Pels seus fets els coneixereu? És un desig de protagonisme? I l’Espanya lliure també se m’escapa; o és una reafirmació innecessària davant la resta del planeta que ja ho té per descomptat o és una afirmació que reposa en algun complex d’inferioritat. L’espai públic és del públic i el públic, mal pesi, és divers i per tant amb possibilitats expressives diverses. Si hem d’entronitzar la neutralitat, que vol dir l’asèpsia ideològica, entronitzem el silenci, la inexpressió. Preparin-se a fer callar les campanes de les esglésies perquè no tothom és catòlic, preparin-se a tancar espais religiosos perquè no tothom creu en déus protectors o castigadors; treguin totes les banderes, totes, perquè tampoc no hi ha unanimitats i prohibeixin les terrasses dels bars i la privatització dels estacionaments en superfície i les cercaviles i les desfilades militars, i que no vingui mai més cap Papa de Roma a dir missa al carrer; prohibeixin les processons de Setmana Santa, el piromusical de la Mercè, les celebracions dels títols esportius i els encierros dels Sanfermines, perquè hi ha molta gent a qui no agrada res d’això. Parlen de neutralitat però volen dir prohibir

LA DEMOCRÀCIA S’ASSENTA SOBRE LA POSSIBILITAT DE DISCREPAR

En la societat actual s’ha instal·lat l’expressió pública de la discrepància i això és bo. La democràcia s’assenta sobre la possibilitat que la discrepància no sigui un valor per ser castigat sinó al contrari, un valor per ser fomentat; només des del contrast de parers es pot arribar a un acord que satisfaci el nombre més gran de gent, que és el postulat principal de la praxi política, insisteixo, en democràcia. En la societat del moviment continu, en què ha minvat en molts graus el monopoli de la informació que tenien els mitjans de comunicació o els governs, la presència pública de discrepància és un fet quotidià, constant i generalitzat. És cert que la discrepància es pot expressar de maneres diverses; l’ideal és fer-ho de manera pacífica i argumentada. La violència no és la companya del desacord; la violència és l’expressió del totalitarisme sobre el terreny. En les societats democràtiques de debò, no pas en les que es fan trampes al solitari, ningú que discrepi per vies pacífiques hauria d’estar a mercè de les potes dels cavalls d’Àtila. Els poders, aquells que en democràcia els ciutadans cedim representativitat i també protecció, no tenen dret a sentir-se molestos pel discrepant ni a decretar-ne coerció. En democràcia, als poders se’ls diu servidors públics; servidor no és un mot pejoratiu, vol dir aquell que fa del servei a la cosa pública la seva feina i que ho fa lliurement; a ningú no l’obliguen fer-se funcionari, que ha acabat sent-ne sinònim. El bon servidor públic gaudeix del democràtic prestigi, quan hom percep que se n’ha fet mereixedor; qui no se sent prestigiat hauria de rumiar el perquè. Ah!, prestigi i submissió no tenen res a veure; ho dic perquè darrerament...

MANRESA NO TÉ QUI L’ESTIMI, NO ÉS UNA PRIORITAT PER AL PAÍS

Manresa no té qui l’estimi. No surt en els mapes de les coses importants del país i no és motiu d’interès. Manresa no interessa. És allà, va créixer i és una ciutat de setanta mil habitants. Si no hi fos, no passaria res. El país pot viure sense Manresa. Les delegacions territorials que hi va posar la Generalitat, alguna en un piset, podrien no ser-hi i la dinàmica administrativa general també marxaria. Els manresans tampoc no tenen qui els estimi, és clar. És cert que massa sovint no s’estimen ni ells mateixos; i amb tan desamor, crec que la ciutat es mor en el cor de la seva gent. Perquè al cor li has de donar els impulsos regularment, sinó el bategar es cansa i podria deixar de sentir-se imprescindible i morir-se del tot. Els fets i no pas les paraules és el que importa. Les coses fetes romanen i les paraules... les paraules se les endú el vent; donar la paraula sempre ha anat acompanyat d’una forta encaixa, d’un fet. La mostra més diàfana, més incontestable que Manresa no enamora és el sistema de transport públic, lent, anguniós, insegur, quan no és car, una estafa, vaja! El viatge de Manresa a la capital del país que ho és de la sanitat, de la cultura, del treball o de l’orgull patri, fins i tot, és de llarga durada. En això de les comunicacions, Manresa i la seva àrea d’influència està en mans de gent que no la tenen prioritzada. Manresa ha perdut pes en les institucions; des de fa molt temps que no hi ha convilatans al nucli dur i això també es fa notar; tot i que quan n’hi ha hagut, la veritat, tampoc n’hem tingut grans notícies; ei!, i si m’equivoco, corregiré. I així les coses, el ciutadà/ana, i encara més si és proactiu i propositu, s’anirà corsecant, impotent per canviar res. Pessimista? Realista!