Cal que protegim la
gent que té cura de la nostra salut. Cal que protegim la gent que té cura de la
docència dels nostres infants, adolescents i joves. Cal que protegim els
bombers. Cal que protegim la gent dels serveis socials. Cal que protegim la
gent que ens vetlla la vida, la vida bona; aquesta gent són els nostres herois.
Segur que tots en tenim d’herois d’aquesta mena en el nostre llistat de persones
a qui abraçaries ben fort; són la gent que ens han tret d’un mal tràngol, que
ens han obert una finestra, a vegades una finestreta suficient per on s’ha
colat un vendaval que ens ha airejat i que ens ha dut una alternativa, una
solució, una esperança; que potser fins i tot ens ha salvat la vida; que ens ha
donat l’oportunitat per tornar-nos-hi a arrapar.
El govern, aquest
ens que voldríem a prop i que sempre o gairebé veiem tan llunyà, hauria de
voler-la aquesta protecció. Els governs haurien de ser agents molt actius per
proporcionar aquestes proteccions. Però els governs només estimen a aquells que
els protegeixen a ells; els governs i aquest ens opac que en diuen estat no
estimen, fan servir, utilitzen i si alces el dit, ni que sigui el dit xic, s’enfaden
i t’ensenyen, en el millor dels casos, la sola de la bota.
Aquests dies, els
professionals que ens vetllen han sortit al carrer perquè només ocupant places
i vials són mereixedors de l’atenció dels poder públics, dels noticiaris i de les
portades de la premsa impresa. Sortir al carrer, fer soroll i deixar els ambulatoris, les casernes i les oficines
buits. El brogit de la protesta i a l’hora el silenci a les aules i a les
consultes. Malestar que es cova durant mesos, durant anys en l’ànim i l’ànima d’aquells
i d’aquelles que ens vetllen. Quin mal negoci que ens fem a nosaltres mateixos.
