ELS GOVERNS NOMÉS ESTIMEN A AQUELLS QUE ELS PROTEGEIXEN A ELLS

Cal que protegim la gent que té cura de la nostra salut. Cal que protegim la gent que té cura de la docència dels nostres infants, adolescents i joves. Cal que protegim els bombers. Cal que protegim la gent dels serveis socials. Cal que protegim la gent que ens vetlla la vida, la vida bona; aquesta gent són els nostres herois. Segur que tots en tenim d’herois d’aquesta mena en el nostre llistat de persones a qui abraçaries ben fort; són la gent que ens han tret d’un mal tràngol, que ens han obert una finestra, a vegades una finestreta suficient per on s’ha colat un vendaval que ens ha airejat i que ens ha dut una alternativa, una solució, una esperança; que potser fins i tot ens ha salvat la vida; que ens ha donat l’oportunitat per tornar-nos-hi a arrapar.

El govern, aquest ens que voldríem a prop i que sempre o gairebé veiem tan llunyà, hauria de voler-la aquesta protecció. Els governs haurien de ser agents molt actius per proporcionar aquestes proteccions. Però els governs només estimen a aquells que els protegeixen a ells; els governs i aquest ens opac que en diuen estat no estimen, fan servir, utilitzen i si alces el dit, ni que sigui el dit xic, s’enfaden i t’ensenyen, en el millor dels casos, la sola de la bota.

Aquests dies, els professionals que ens vetllen han sortit al carrer perquè només ocupant places i vials són mereixedors de l’atenció dels poder públics, dels noticiaris i de les portades de la premsa impresa. Sortir al carrer, fer soroll i deixar  els ambulatoris, les casernes i les oficines buits. El brogit de la protesta i a l’hora el silenci a les aules i a les consultes. Malestar que es cova durant mesos, durant anys en l’ànim i l’ànima d’aquells i d’aquelles que ens vetllen. Quin mal negoci que ens fem a nosaltres mateixos.

RESISTÈNCIA, GENT I HEROIS DE LA PÀTRIA EN QUI ENCARNAR-SE

La capacitat de resistència pot ser un bon motiu per a un estudi sociològic del procés. La capacitat de resistència dels partidaris de la república independent de Catalunya davant les múltiples ocasions de desànim causades des dels poders de l’Estat espanyol o des de les pròpies files, és el distintiu d’aquesta llarga campanya d’emancipació empesa des de la base i amb la base vigilant. Es diu que el procés el va començar la gent aquell ja reculat mes de juny del 2010 després de fer-se pública la sentència del Tribunal Constitucional que deixava l’Estatut del 2006 convertit en caricatura, i es diu que el procés l’acabarà la gent. Quan es diu la gent, hom fa referència a aquesta transversalitat social que surt una i una altra vegada al carrer com ho va fer la setmana al parc de la Ciutadella, seu del Parlament de Catalunya; com ho van fer l’altra per la constitució del Parlament; com ho fan cada dia per places de viles i ciutats recordant els empresonats i els exiliats a causa de la causa o que voten opcions independentistes en un nombre no desitjat pel poder. Però tots els moviments necessiten qui els encapçali; escapçats els caps s’acaba la cosa, es pensa des dels poders de l’Estat; de fet, s’ha verbalitzat així: «descabezado!». I és cert, els i les caps donen forma humana als anhels i potser és per això mateix que els presos i els exiliats s’han convertit, encara més, en l’encarnació dels anhels dels seus partidaris. Les societats necessiten herois en qui encarnar-se; totes les societats, totes; les imaginades pels universalistes també o potser encara en necessiten més, de referents, universals, això sí; per cert, quantes referències hi ha a herois de la pàtria en les societats no nacionalistes? A Espanya ja començaven, en el meu temps d’escolar adoctrinat en el nacionalcatolicisme i el falangisme, per Viriato i n’ha seguit una llista...