ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 2. EL FRANCÈS, LLENGUA FRANCA

A l’Alt Empordà costaner la llengua pràctica és el francès. A l'hostaleria t'hi atén tothom o gairebé tothom. El català hi és per defecte, vull dir que gairebé no hi és en primera instància i el castellà és la llengua preferida dels músics de les terrasses dels hotels de platja i mojitos, com si els estrangers els haguessin d’entendre, que no els entenen, i els canten cançons de la Marisol: Estando contigo. Balls d'envelat a trenc d'ona.

Parant l’orella, es veu bé que això del coneixement d’idiomes va per barris. Si el visitant prové d’un país petit o amb una llengua molt local, posem per exemple l’holandès, el danès o el grec, segur que dominaran poc o molt l’anglès. Si el visitant és d’una cultura, diguem-ne, potent perquè ha tingut un bon passat colonial com per exemple l’anglesa o la francesa, aleshores majoritàriament només usen la seva llengua. No cal dir si el passavolant és de cultura castellana, aleshores sobren comentaris; i si el cambrer o el venedor de bagatel·les és d’Espanya i el client és català, molt majoritàriament, l’atendrà en castellà, no baixarà del ruc, vaja; ei! I t’entenen, no es pensin, no els explico res que no hagi viscut.

També hi ha moments que il·lustren l’estat lingüístic de l’hostaleria estiuenca com aquella cambrera de fora d’Espanya, d’un país de l’est, que xampurrejava només el castellà, però que allà on no arribava el seu coneixement de l’idioma, hi arribava el seu ampli somriure que es transmutava, a vegades, en una sonora rialla il·lustrada amb unes dents blanquíssimes i ben posades, un exemple de la potència del llenguatge no verbal. En fi, tampoc a l’estiu, res de nou, això sí, cosetes que el govern i els seus enquestadors lingüístics haurien de saber per no donar una imatge idíl·lica de la realitat.

EL SEXE I CATALUNYA COMPARTEIXEN EL SOMRIUE

El sexe i Catalunya tenen una cosa en comú: se’ls vol amagats, que no se’n parli, però sempre són allà. El sexe i Catalunya comparteixen una segona cosa: són inevitables; el primer perquè sense acte sexual no hi ha reproducció (ni les reproduccions assistides s’escapen d’una certa dosi de sexe). Catalunya també ho és, d’inevitable, perquè és aquí, és realitat física, cultural i econòmica. La segona qualitat de Catalunya, la cultural, fa molta nosa, la física és inapel·lable i l’econòmica és essencial perquè genera molts calerons perquè d’altres vagin fent. Pel que fa al sexe, és tan present que ho és fins i tot per negació; els silencis que es projecten sobre seu el fan encara més real perquè només es fa veure que s’ignora una cosa quan del cert se sap que és. Pel que fa a Catalunya, si fa no fa el mateix. Aquests dies hem escoltat d’alguns líders polítics espanyols que el problema català no entrava a les negociacions per mirar de fer govern a Madrid; que bandejaven la realitat en què viu Catalunya perquè els és incòmoda i els entrebanca a l’hora de cercar acords tot i que les matemàtiques els facin impossibles (si, ja sé que les matemàtiques i la política a vegades tenen poc a veure). Pel sol fet de dir que no volen parlar de Catalunya, és quan queda més clar que estan condemnats a haver-ho de fer perquè veuen horroritzats que el problema català no se’ls desfà com un sucre sinó que roman allà; els silencis induïts poden esdevenir molt eixordadors. S’han esmerçat moltes energies de l’intel·lecte per dominar les pulsions sexuals i les pulsions catalanes al llarg dels temps en l’escenari espanyol, però unes i altres romanen omplint de sorolls els negacionismes. És tan tossuda, la realitat, a vegades! El sexe i la Catalunya d’avui comparteixen una tercera cosa: el somriure.