LES CINC ESTRUCTURES D’ESTAT SÓN ARA L’ENEMIC A ABATRE

Fa temps que hom esmenta el concepte estructures d’estat, tant que ja forma part de l’imaginari col·lectiu.Si hi ha estructura d’estat és que es pot fer una feina com si es tractés d’un ens polític independent. Els independentistes quan pronuncien l’expressió expressen un desig pel sí, i la volen fer créixer; els unionistes expressen un desig pel no i parlen com a màxim de descentralització, i fa un temps amb la boca petita, i, des de fa uns mesos sense cap vergonya, en reneguen perquè diuen que s’afebleix l’estat, que el volen centralista.Allò que hi ha darrere l’expressió està identificat i uns s’hi aferren i els altres s’hi han embocat per tenir-ho sota control, si no eliminar-ho. Així s’identifiquen cinc estructures d’estat principals per les quals val la pena usar totes les defenses o totes les ofensives: el Parlament, els Mossos d’Esquadra, els mitjans públics de comunicació, l’escola i la llengua. El Parlament de Catalunya ja fa temps que ha perdut la seva capacitat legislativa a mans d’un sistema judicial usat sense pudor pels que no tenen els vots però tenen la força de l’Estat. Els Mossos d’Esquadra obeeixen les lleis i els mandats estatals que són suprems, i ara pel 155 depenen directament del ministre de l’Interior, aquell que, amb les imatges de l’1 d’octubre al davant, les nega. Pel que fa als mitjans de comunicació públics, el dogal es diu lleis fiscals fetes a mida de l’Estat per convertir-los en residuals per la via de la inanició econòmica. A l’escola de la immersió lingüística se la culpabilitza d’adoctrinar (¿cree el ladrón que todos son de sucondición?), de fer catalanets en un estat que això és vist com una ofensa a la unitat pàtria. I de la llengua, què se’n pot dir? És el que més molesta Espanya des de sempre.

VOLEN SENTIR-SE HEGEMÒNICS ARREU I SEMPRE

Diuen que Aristòtil va dir que aquell que supera les seves pors esdevé veritablement lliure. Aquests mesos s’ha popularitzat la frase: les nostres pors, la seva victòria. Com s’evidencia una vegada i una altra, a allò que van dir els pensadors clàssics no cal afegir gran cosa més. També des de fa un temps, més que uns mesos es tracta ja d’uns quants anys, el lloc on s’haurien d’esvair les pors,  on es creen seguretats o se n’hi haurien de crear, allà on l’ésser humà encara mancat de respostes se socialitza fora del nucli  familiar: l’escola, i en el nostre cas l’escola catalana, és objecte d’atacs per part d’una porció molt definida de la societat fins a convertir-la als ulls de milions de ciutadans espanyols en el gresol d’insolidaritats pàtries. Aquests dies es viu un repunt perillós d’una campanya que començà adreçada directament contra la llengua catalana i que ja s’ha ampliat enormement sota el mot adoctrinament. El professorat ha començat a experimentar el sentiment de por i ha començat, en alguns casos no pas menors ni anecdòtics, a practicar l’autocensura quan es tracta de parlar de l’actualitat catalana. L’autocensura és la més pràctica de les censures, al poder només li cal recordar que és allà per dictar què es pot dir, pensar i fer i què és allò que no toca; el poder, convé recordar-ho, posseeix els instruments pertinents de coacció sobre persones i béns, de fet, això el defineix. L’escola catalana, que per definició és inclusiva (s’entén d’alguna altra manera una escola?), és una llaminadura per a aquells que no hi ha manera que acceptin la diversitat cultural dins les seves fronteres; estan disposats a perdre coneixement (què és, si no, la diversitat?) a canvi de sentir-se hegemònics arreu i sempre.

I VAN EDIFICAR UN IMAGINARI EN EL QUAL VEXAR ELS ERA PERMÈS

Han alimentat la bèstia, i mentre ho feien s’agradaven i pensaven que els de sempre, esporuguits un cop més, es mantindrien resignats, i així van edificar un imaginari en el qual els era permès vexar i insultar, i no n’havien de pagar cap preu. Però ha passat que, mentre es pensaven que vexaven i insultaven els veterans, els quatre de sempre,  s’havia congriat en silenci un brou espès en el si de moltes famílies que havien adoptat la manera de l’anar passant com a sistema de vida i que també se sentien vexades i insultades. I va passar que els veterans i els silenciosos es van trobar al carrer l’any deu per dir que ja n’hi havia prou, que ja no estaven disposats a riure les gràcies d’un senyor amb nom de guerra, que vivia dels diners públics de feia dècades, transformat en fuster i que presumia d’haver afinat amb un ribot les lleis que els veterans i els fins aleshores silenciosos havien aprovat i referendat seguint les lleis; que ja n’hi havia prou que quatre milions dels altres haguessin signat contra el seu país; que ja n’hi havia prou d’haver d’abonar a la caixa administrada pels altres un excés de diners que feien falta; que ja n’hi havia prou de riure’s de la seva llengua, i que ja n’hi havia prou de l’uniformisme imposat per la força.  I va passar que veterans i silenciosos, amb veus diferents, van coincidir en un sol cor i van dir prou! I les cares dels altres es van transformar, els rostres de perdonavides es van convertir en carotes d’horror. En què havien fallat? Si els havien dit que tot estava sota control! El conte explica que havien fallat en la diagnosi del silenci; havien interpretat l’anar passant com una actitud perenne, per a tota la vida, i no havien tingut present que la vida és evolució.

PODEM QUEDAR ALS «CULÚMPIUS» A «LES QUATRE I MITJA»

En aquest títol tenen una mostra del català que es parla (homenatge, és ironia, a aquells saberuts i no que es pensen que rebaixant el llistó de la llengua catalana aquesta obtindrà més adeptes i més fàcilment). No sé si la immersió lingüística ha expandit l’ús del català en les zones poblades majoritàriament per gent vinguda d’altres zones del món i pels seus descendents (recomano llegir els capítols dedicats als comportaments lingüístics dels immigrants espanyols a Catalunya del llibre “Els altres catalans”, de Francesc Candel, molt aclaridors). Però sí que sé, perquè ho visc diàriament, que la immersió lingüística no ha aconseguit estabilitzar la llengua catalana i assistim, oh paradoxa!, a un empobriment a còpia d’anar-hi afegint manlleus d’altres llengües, especialment i sobretot de la llengua castellana, cosa que fa dir a alguns que s’albira el naixement d’una llengua híbrida que anomenen catañol. Ara que els d’abans havíem aconseguit desterrar del nostre vocabulari l’aferrat bussón per la nostrada «bústia», ara substitueixen «t’he enxampat» pel t’he pillat, verb que s’estén al significat de: «ho entens?» quan s’usa el ho pilles? D’exemples d’aquest deteriorament n’hi ha molts, la llista s’allarga; la preeminència del món audiovisual per sobre de la premsa escrita hi ajuda perquè hi ha molts professionals (en el sentit que es guanyen la vida xerrant) que tenen una descurança per la llengua que usen coma eina de treball perfectament descriptible i en la banda del «necessita manifestament millorar», però són allà i les hi foten sense immutar-se. En el títol s’escriu «les quatre i mitja», en això de les hores, crec que la llengua catalana ha perdut el partit. Qui diu dos quarts de...? O, més encara, qui diu un quart i mig de...? I què es pot dir de l’acusada absència dels pronoms febles? I ara les coses ja no cauen, es cauen.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 2. EL FRANCÈS, LLENGUA FRANCA

A l’Alt Empordà costaner la llengua pràctica és el francès. A l'hostaleria t'hi atén tothom o gairebé tothom. El català hi és per defecte, vull dir que gairebé no hi és en primera instància i el castellà és la llengua preferida dels músics de les terrasses dels hotels de platja i mojitos, com si els estrangers els haguessin d’entendre, que no els entenen, i els canten cançons de la Marisol: Estando contigo. Balls d'envelat a trenc d'ona.

Parant l’orella, es veu bé que això del coneixement d’idiomes va per barris. Si el visitant prové d’un país petit o amb una llengua molt local, posem per exemple l’holandès, el danès o el grec, segur que dominaran poc o molt l’anglès. Si el visitant és d’una cultura, diguem-ne, potent perquè ha tingut un bon passat colonial com per exemple l’anglesa o la francesa, aleshores majoritàriament només usen la seva llengua. No cal dir si el passavolant és de cultura castellana, aleshores sobren comentaris; i si el cambrer o el venedor de bagatel·les és d’Espanya i el client és català, molt majoritàriament, l’atendrà en castellà, no baixarà del ruc, vaja; ei! I t’entenen, no es pensin, no els explico res que no hagi viscut.

També hi ha moments que il·lustren l’estat lingüístic de l’hostaleria estiuenca com aquella cambrera de fora d’Espanya, d’un país de l’est, que xampurrejava només el castellà, però que allà on no arribava el seu coneixement de l’idioma, hi arribava el seu ampli somriure que es transmutava, a vegades, en una sonora rialla il·lustrada amb unes dents blanquíssimes i ben posades, un exemple de la potència del llenguatge no verbal. En fi, tampoc a l’estiu, res de nou, això sí, cosetes que el govern i els seus enquestadors lingüístics haurien de saber per no donar una imatge idíl·lica de la realitat.

A PROPÒSIT DEL MANIFEST KOINÉ I DE LLUÍS RABELL I JUAN MARSÉ

El diputat al Parlament per Catalunya sí que es pot Lluís Rabell, i l’escriptor Juan Marsé tenen en comú que a vegades no llegeixen sobre allò que opinen o que, si ho llegeixen, a vegades, no ho entenen. Ambdós han coincidit a blasmar el manifest Koiné, signat per 250 lingüistes i gent de les lletres catalanes que alerten del mal estat del català. Rabell ha qualificat el document de racista  i Marsé, al final d’una entrevista sobre un nou llibre seu i en resposta a una pregunta entrada amb calçador, confon conèixer llengües amb el bilingüisme per «collons» (uso aquí l’expressió seva amb què acaba l’entrevista) a què està sotmès el catalanoparlant a vegades sota la invocació de la pàtria espanyola, altres en nom d’una pretesa llibertat individual i encara una tercera adjudicant el català a la burgesia explotadora i el castellà al proletariat explotat. El manifest Koiné fa un repàs de la història de la minorització de la llengua catalana sota els règims diversos, diagnostica la progressiva substitució lingüística a favor del castellà (han escoltat mai: txutxes, culumpius, les dotze i mitja, vale o buenu?) i denuncia les formacions polítiques interessades a perpetuar el bilingüisme. S’acusa els signants d’intransigents lingüístics perquè treballen a favor de la llengua catalana, talment com altres fan amb les seves altres llengües. Els convido a llegir el parà- graf que clou el manifest: «Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana coma eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal,  fa a la llengua». Han llegit prohibició del castellà? No? Doncs Rabell i Marsé sí.