El Llorenç Soldevila va publicar aquest text a la revista El Dit Gros de març de 1989. És una radiografia del moment en què es trobava la llengua catalana, arrossegada per un suposat bilingüisme natural que la duia, com estem comprovant ara mateix, a una marginalitat progressiva. Sense conèixer la llengua catalana es pot viure a Catalunya la mar de bé i no solament això, sinó que odiant la llengua del país es pot fins i tot prosperar en l’escala social.

Foto: Salvador Redó

DE LA COSTA ESTANT

DE LLENGÜES

L'altre dia, a un amic meu que sempre utilitza el català, li van fer una pregunta que el va sobtar. Cada dia va a un lloc públic i s'hi troba amb un jove uruguaià que fa deu anys que viu a Catalunya i encara no parla la llengua del país. El xicot en qüestió li demanà si no sabia parlar cap altra llengua que no fos el català. Puc assegurar-vos que la pregunta no va ser gens ni mica capciosa, fou feta amb tota la bona intenció del món. L'uruguaià estava sorprès per l'actitud monolingüe del meu amic. Li confessà que havia trobat una nova feina, molt més bona que la que exercia i s'havia decidit a parlar en català. En tot cas l'excepcionalitat d'aquest fet demostra que som ben lluny de ser en un país normalitzat, si més no lingüísticament. Mala peça tenim al teler mentre als Països Catalans es pugui viure sense necessitat de saber el català.

Sóc dels qui pensen que els nostres polítics es van equivocar en acceptar la imposició del bilingüisme, car com s'ha demostrat a d'altres indrets no ens portarà enlloc més que a un progressiu procés de substitució lingüística. El català, cada vegada més híbrid i corromput,  pot acabar per desaparèixer sobretot perquè no ens farà cap falta. Fixeu-vos-hi bé que els únics condemnats al bilingüisme som els naturals del país. En general, tots els nouvinguts de fa temps o d'ara mateix es mantenen en posicions clarament i predominantment monolingües, més o menys respectuoses i condescendents, però al cap i a la fi sense la més mínima voluntat d'integració. Com que els catalans sempre hem estat servils i per segons què molt de la màniga ampla, no permetem que s'esforcin a entendre el català, que ja no a parlar-lo, i els fem el «servei» de parlar-los sempre i en tot moment en espanyol. Així doncs, el català cada vegada serveix menys per  la relació quotidiana. Aquest estat de coses s'agreuja encara més entre les noves generacions. Només cal que algú  per comoditat o indiferència se'ns adreci en espanyol, que ja ens teniu a tots a veure qui fa més pràctiques en la llengua de l'interlocutor. Com podeu veure la bona educació la tenim tota quan es tracta de parlar llengües que no siguin la nostra, en canvi, als altres sembla ser que l'educació i el respecte per la terra que els acull encara han de descobrir-los. Algú argumentarà que és una actitud inconscient, bé, molt bé, però en tot cas no oblideu que amb tantes accions inconscients estem aviant la llengua a can pistraus. Potser cal que tots plegats prenguem vitamines de consciència lingüística i de catalanitat.

La substitució lingüística no és un fenomen nou. Fa anys que el vaig viure de prop a Terrassa i ara el visc a Mataró, ciutats totes dues amb grans índex d'immigració. Malgrat que els progressos de la normalització lingüística en determinades àrees són innegables, el català és cada cop més una llengua espontàniament menys parlada, més marginal, residual. I aquest fet arriba fins i tot a afectar greument pobles que fa uns anys tenien una salut lingüística ben sana. Parlem del cas de Monistrol. Quan vinc, m'agrada de passar pels carrers amb els pàmpols ben receptius i comprovar fins a quin punt m'erro quan m'imagino circulant per un poble de la Manxa o Andalusia. L'ànima em cau als peus quan sento nois i noies nascuts a Monistrol, fills de pares o mares monistrolencs que tan sols parlen en espanyol. Només cal que en un grup de 4 o 5 persones algú comenci a parlar en aquesta llengua que a la resta els falta temps per demostrar la seva competència en parlar-la. I així, des de la base més anònima, fem possible, cada dia, amb la nostra actitud passiva davant el bilingüisme que el català esdevingui una llengua innecessària, aviat pur objecte antropològic.

És cert que hi ha d’altres aspectes que ajuden a aquest procés com els rètols que en la via pública es mantenen en espanyol o bé l'obstinada tendència de passar paperets escrits en bilingüe, però allò que condemna cada dia de manera definitiva la nostra llengua és la nul·la voluntat de parlar-la amb tothom i en tot moment o situació. Tant de bo que molts uruguaians poguessin preguntar-nos a tu lector, al meu amic i a mi si només sabem el català, després de dies d'escoltar-nos. Voldria dir que a part d'entendre'ns perfectament estaríem fent trontollar el seu monolingüisme i, doncs, els faríem decantar a parlar també el català.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

AMB TANT SOROLL MOLESTEU MOLT, HO SABÍEU?

Duem un grapat de dies, setmanes i mesos immersos en la dialèctica de pati d'escola de preadolescents: "i tu més, elis, elis". Uns treuen la llengua i uns altres fan pam i pipa. Hi ha qui fa botifarra i qui envia a prendre pel sac amb el dit del mig. Tot molt alliçonador de fins on ha arribat el sectarisme partidista en aquest sorral, petit i esbullat, que és l'independentisme català.
Ara que si Perpinyà, que si Urquinaona, que si Cornellà i Sabadell o Vic i Manresa. Que si els barris industrials de la corona barcelonina, que si el rere país. Com que som tants i forts, ens permetem el luxe d'emprenyar i dividir. L'altre sempre s'equivoca, l'altre ha començat primer. Tampoc ajuda algunes bufonades de mal digerir, ni expressions gens afortunades. Com que som molts, podem deixar víctimes pel camí; és un luxe que ens podem permetre. Reviscola el mot carallot, que defineix aquell a qui sempre ensarronen; compte que pot arribar a ser un sentiment transversal. Ui, he dit el mot! el que atabala alguns guardians de les essències pures, aquells que mai no s'equivoquen, que presumeixen d'haver estat sempre igual, que miren de reüll noves incorporacions o que es pensen que són noves i potser els nous són ells. TRANSVERSAL.
Les xares socials, ferm partidari en sóc, afavoreixen aquest estat lamentable de coses, també. Tots hi caiem una dia o un altre o un dia sí i l'endemà també. I per això mateix, en la situació actual, després d'un octubre del 2017 en què vam tocar el cel amb les mans per caure de cop a terra, i avui no entraré en els perquè, cal més que mai que els actors polítics i els seus corifeus, sobretot aquests darrers, pleguin algunes veles i des del silenci monàstic, facin gruix amb aquells que treballen per enfortir el múscul social sense fer soroll. Si no pots millorar el silenci, calla! diuen que diu en proverbi, i hi afegeixo: treballa sense esperar res a canvi.

CATALUNYA CAP A LA CONSTITUCIÓ I A L’ESTATUT; HO DIU MARTA PASCAL

La casualitat ha fet que divendres passat coincidissin les declaracions de la dirigent del PDeCAT Marta Pascal, dient que dins l’Estatut i la Constiució és on s’ha de buscar la resolució de l’encaix de Catalunya, i la recepció a la Moncloa dels dirigents de SCC, que s’humitegen pensant que tenen amorrats procés i processistes. Pascal ha confirmat els temors expressats en la famosa piulada del president Puigdemont al conseller Comín: hi ha abandonament. Pascal recupera el discurs d’una part de CDC i d’UDC, però el Govern espanyol ja ha triat interlocutors, els que els afalaguen amb proclames d’unitat que vol dir uniformitat com l’entenen la majoria de ciutadans espanyols ben nascuts: uniformitat a la castellana, i sinó que els ho preguntin als asturians, que han demanat la cooficialitat del bable, o als aranesos, i que gràcies a aquesta Constitució, on hi cap la Catalunya pensada per Pascal, als primers els han dit que no i els han acusat de voler dividir i confondre, i als segons, que abans que l’aranès hi ha dues llengües per sobre: el castellà i el català. Curiosa aquesta preeminència esgrimida del català sobre l’aranès feta des de Madrid, precisament quan des de Catalunya el Parlament va legislar ben al contrari. I una d’última hora però que no es pas nova i si recorrent a l'hora de desviar l'atenció: des del PP es torna a parlar de crear dues línies d’ensenyament a Catalunya, una en català i una altra en castellà. El plantejament de Pascal introdueix una falca de proporcions importants en les esquerdes obertes entre les formacions polítiques independentistes.

PODEM QUEDAR ALS «CULÚMPIUS» A «LES QUATRE I MITJA»

En aquest títol tenen una mostra del català que es parla (homenatge, és ironia, a aquells saberuts i no que es pensen que rebaixant el llistó de la llengua catalana aquesta obtindrà més adeptes i més fàcilment). No sé si la immersió lingüística ha expandit l’ús del català en les zones poblades majoritàriament per gent vinguda d’altres zones del món i pels seus descendents (recomano llegir els capítols dedicats als comportaments lingüístics dels immigrants espanyols a Catalunya del llibre “Els altres catalans”, de Francesc Candel, molt aclaridors). Però sí que sé, perquè ho visc diàriament, que la immersió lingüística no ha aconseguit estabilitzar la llengua catalana i assistim, oh paradoxa!, a un empobriment a còpia d’anar-hi afegint manlleus d’altres llengües, especialment i sobretot de la llengua castellana, cosa que fa dir a alguns que s’albira el naixement d’una llengua híbrida que anomenen catañol. Ara que els d’abans havíem aconseguit desterrar del nostre vocabulari l’aferrat bussón per la nostrada «bústia», ara substitueixen «t’he enxampat» pel t’he pillat, verb que s’estén al significat de: «ho entens?» quan s’usa el ho pilles? D’exemples d’aquest deteriorament n’hi ha molts, la llista s’allarga; la preeminència del món audiovisual per sobre de la premsa escrita hi ajuda perquè hi ha molts professionals (en el sentit que es guanyen la vida xerrant) que tenen una descurança per la llengua que usen coma eina de treball perfectament descriptible i en la banda del «necessita manifestament millorar», però són allà i les hi foten sense immutar-se. En el títol s’escriu «les quatre i mitja», en això de les hores, crec que la llengua catalana ha perdut el partit. Qui diu dos quarts de...? O, més encara, qui diu un quart i mig de...? I què es pot dir de l’acusada absència dels pronoms febles? I ara les coses ja no cauen, es cauen.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 2. EL FRANCÈS, LLENGUA FRANCA

A l’Alt Empordà costaner la llengua pràctica és el francès. A l'hostaleria t'hi atén tothom o gairebé tothom. El català hi és per defecte, vull dir que gairebé no hi és en primera instància i el castellà és la llengua preferida dels músics de les terrasses dels hotels de platja i mojitos, com si els estrangers els haguessin d’entendre, que no els entenen, i els canten cançons de la Marisol: Estando contigo. Balls d'envelat a trenc d'ona.

Parant l’orella, es veu bé que això del coneixement d’idiomes va per barris. Si el visitant prové d’un país petit o amb una llengua molt local, posem per exemple l’holandès, el danès o el grec, segur que dominaran poc o molt l’anglès. Si el visitant és d’una cultura, diguem-ne, potent perquè ha tingut un bon passat colonial com per exemple l’anglesa o la francesa, aleshores majoritàriament només usen la seva llengua. No cal dir si el passavolant és de cultura castellana, aleshores sobren comentaris; i si el cambrer o el venedor de bagatel·les és d’Espanya i el client és català, molt majoritàriament, l’atendrà en castellà, no baixarà del ruc, vaja; ei! I t’entenen, no es pensin, no els explico res que no hagi viscut.

També hi ha moments que il·lustren l’estat lingüístic de l’hostaleria estiuenca com aquella cambrera de fora d’Espanya, d’un país de l’est, que xampurrejava només el castellà, però que allà on no arribava el seu coneixement de l’idioma, hi arribava el seu ampli somriure que es transmutava, a vegades, en una sonora rialla il·lustrada amb unes dents blanquíssimes i ben posades, un exemple de la potència del llenguatge no verbal. En fi, tampoc a l’estiu, res de nou, això sí, cosetes que el govern i els seus enquestadors lingüístics haurien de saber per no donar una imatge idíl·lica de la realitat.

L’ESPANTALL CATALÀ, RECURS TRANSVERSAL PER GUANYAR VOTS

A tots aquells que encara ens diuen que l’entesa amb Espanya és possible, els caldria escoltar el que diu la presidenta d’Andalusia. Aquesta preeminent dirigent dels socialistes espanyols s’ha apuntat des de fa temps a la línia habitual de treball del PP, i no només, i sacseja l’anticatalanisme cada vegada que vol arreplegar uns quants vots. És encisador (eufemisme) veure com els seus correligionaris a Catalunya no diuen ni piu, o que quan ho fan és amb la boca petita i per tant deuen creure que la senyora Susana Díaz té una gran part de raó quan afirma que la hisenda catalana prendrà els diners als andalusos. Aquest discurs és de la mateixa matriu que el de Pablo Iglesias en el seu primer i desafortunat míting a Catalunya, invocant el patriotisme extremeny per aturar el procés català amb la pretensió d’activar el Cavall de Troia que a Espanya creuen tenir ben posat aquí. I el cert és que el cavall troià hi és, a les  places de Catalunya. Enformen part aquells ciutadans catalans que viuen instal·lats en l’imaginari idealitzat del «pueblo» del qual van haver de sortir empesos per una misèria creada pel seu propi ecosistema social; també en formen part aquells ciutadans catalans instal·lats en l’autoodi d’arrels ben diverses i que en alguns casos té més a veure amb la butxaca personal que no pas amb l’amor a la pàtria comuna de tots els espanyols. Entenc el sentiment d’enyorança, puc entendre que algú se senti en una perpètua emigració, però si viuen aquí, no és d’intel·ligents vetllar pels propis interessos? Els mateixos treballadors d’Adif diuen que els reiterats incompliments pressupostaris de l’estat són una venjança contra Catalunya; que no veuen que aquests incompliments no afecten només els que es diuen Puig des de fa vuit generacions? Que no veuen que també afecta els García de vuit generacions i que en fa dues o tres que viuen aquí?

A PROPÒSIT DEL MANIFEST KOINÉ I DE LLUÍS RABELL I JUAN MARSÉ

El diputat al Parlament per Catalunya sí que es pot Lluís Rabell, i l’escriptor Juan Marsé tenen en comú que a vegades no llegeixen sobre allò que opinen o que, si ho llegeixen, a vegades, no ho entenen. Ambdós han coincidit a blasmar el manifest Koiné, signat per 250 lingüistes i gent de les lletres catalanes que alerten del mal estat del català. Rabell ha qualificat el document de racista  i Marsé, al final d’una entrevista sobre un nou llibre seu i en resposta a una pregunta entrada amb calçador, confon conèixer llengües amb el bilingüisme per «collons» (uso aquí l’expressió seva amb què acaba l’entrevista) a què està sotmès el catalanoparlant a vegades sota la invocació de la pàtria espanyola, altres en nom d’una pretesa llibertat individual i encara una tercera adjudicant el català a la burgesia explotadora i el castellà al proletariat explotat. El manifest Koiné fa un repàs de la història de la minorització de la llengua catalana sota els règims diversos, diagnostica la progressiva substitució lingüística a favor del castellà (han escoltat mai: txutxes, culumpius, les dotze i mitja, vale o buenu?) i denuncia les formacions polítiques interessades a perpetuar el bilingüisme. S’acusa els signants d’intransigents lingüístics perquè treballen a favor de la llengua catalana, talment com altres fan amb les seves altres llengües. Els convido a llegir el parà- graf que clou el manifest: «Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana coma eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal,  fa a la llengua». Han llegit prohibició del castellà? No? Doncs Rabell i Marsé sí.

HI HA MOLTES EMPENTES PER ACONSEGUIR EL CAP D’ARTUR MAS

Hi ha cua per adjudicar-se la caça i captura d’Artur Mas. Qui li ho havia de dir, a aquell polític, gendre desitjat de moltes impossibles sogres catalanes, que arribaria un dia en què passaria del «guapo!» a ser l’ase de tots els cops. No és feina d’aquest columnista defensar l’actual, encara, President de Catalunya i, per tant, començaré amb els retrets: la prepotència del seu conseller de Sanitat que li ha fet molt més mal del que està disposat a admetre, les segades d’herba sota els peus del fins fa pocs mesos soci Duran i Lleida amb votacions a Madrid al costat del PP perjudicials fins i tot per a l’administració catalana, gestió com a mínim erràtica i confusa en afers policials (dels quals tampoc no se n’escapen alguns dels caçadors de caps desfigurats ara en les files de la versió barcelonina de Podemos, malgrat que facin veure que l’etapa Saura no anava amb ells), una pèssima política comunicativa que s’ha confós en pagar a determinats mitjans més que no pas a explicar-se sense embuts o, per pega per a tots, uns afers relacionats amb recaptacions d’impostos revolucionaris que pesen com una llosa sobre ell i sobre el procés, etc. Però tampoc no seré un il·lús de pensar que la cacera es fa a fi de bé. És molt difícil que la CUP doni el seu braç a tòrcer. És complicat passar de mirar cap a una altra banda i a pocs metres quan es fan pintades a les seus de CDC a possibilitar la presidència de Mas per més abraçades del David Fernàndez que hi hagi, i no enreden ningú els que amb la mirada posada a Madrid entonen la versió catalana del «váyase senyor González» d’Aznar perquè troben que ells sí que ho farien bé, però, ostres! La majoria de catalans no els han votat ni de lluny. Així les coses, anem a noves eleccions i a reeditar el català emprenyat. Ei!, si és que l’Helena no diu, tot esmorzant, a l’Artur: noi, a casa tens feina.

CAÑIZARES, UN PRÍNCEP DE L’ESGLÉSIA QUE NEGA L’EVANGELI

Cañizares, el bisbe, no el porter ex del Real Madrid, torna a cavalcar. Enfundat, a vegades metafòricament i altres realment, en la capa pluvial cardenalícia perquè quedi clar que és un príncep de l’Església qui parla amb veu de tro, ha verbalitzat dues velles paraules que resumeixen la història explicada d’Espanya: invasió i separatisme (o unitat indissoluble). Fa pocs dies que va qualificar d’invasores les onades d’immigrants que truquen a les portes d’Europa empesos per la gana, pel terrorisme d’estat, pels negociants d’armes (algunes empreses estatals entre aquests); empesos perles irrefrenables ganes de viure. Va dir que la majoria no eren «trigo limpio» (s’ha d’escriure encastellà, això, perquè s’entengui la   les paraules).I nostre Senyor el va castigar posant-li l’endemà a la cara les fotografies d’infants morts ofegats mentre amb les seves famílies volien arribar a l’illa grega de Lesbos. Diu l’evangeli de Mateu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. -Llavors ells li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? -Ell els contestarà: -Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. -I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt. 25, 41-46). I pel que fa al separatisme, català, és clar!, doncs apa, que l’Església serà universal sempre que sigui espanyola. Res de nou sota el sol, malauradament.

L’ALT MPRESARIAT CASOLÀ MALDA PER SER PRESENT EN EL PROCÉS CATALÀ

Des de fa uns quants mesos es parla com si d’un nom propi es tractés de l’alt empresariat català. Són una gent que encapçalen organitzacions patronals que representen ells mateixos i els socis que els han votat. Defensen uns interessos determinats lligats a empreses que són importants perquè acostumen a moure molts diners. Fins aquí res a objectar, són part del sistema liberal democràtic en el qual estem situats, com ho són altres organitzacions que formen el cos social. En democràcies liberals desacomplexades en dirien lobbies o grups de pressió, en societats com la nostra sempre a punt per mirar-nos a cua d’ull es revesteixen d’una aurèola de desinterès, d’altruisme; una disfressa al cap i la fi per defensar el seu sistema de vida. L’alt empresariat català no vol gaire soroll si és que no el fa ell quan fa petar els elàstics. Ara s’han convertit en una mena d’Oracle de Delfos al qual es dirigeixen els capitostos polítics de dins i de fora de Catalunya a la recerca de consell. L’alt empresariat català es distingeix per la insistència a anar a contra corrent d’una gran part de la resta dels catalans i s’han imposat com a missió que no passi res, que no canviï res i, si ha de canviar alguna cosa, que aquesta no es mogui de l’esfera econòmica. Aquest petit segment de població i alguns dels polítics que els fan de corifeus són força culpables que Catalunya tingui una certa imatge de terra pessetera. És obvi que la butxaca ens importa molt, i la societat catalana s’ha cansat d’assistir perplexa al transvasament d’uns cabals que li són necessaris cap a altres indrets alguns representants dels quals van de sobrats i són poc agraïts. Però avui el que pesa a Catalunya és el sentiment d’exclusió, d’apartheid, de bóta al coll permanent, d’insult. L’alt empresariat casolà vol tenir el seu paper en un món en què són els xinesos els que inverteixen al port de Barcelona i els qatarians que compren els seus hotels.

AGENTS SECRETS CATALANS? SÍ, GRÀCIES. I QUE EN SIGUIN MOLTS I MOLT BONS!

 

Tanta telesèrie americana del nord acaba afectant el magí del personal. Tant espia, tant agent secret, tant policia bo i policia dolent, tantes agències de seguretat i tot de cop, en dues hores, espaterrats al sofà de casa i abans d’anar a dormir, no pot ser saludable. No ho pot ser perquè incorporem al nostre currículum mental uns models que ens acaben afectant les percepcions de les coses. En una societat líquida i postmoderna, dos mots que serveixen per a tot, les televisions s’han convertit en el territori a habitar per a milions de persones; un territori les fronteres del qual només són mentals i no pas físiques; escric només i no és pas poca cosa, perquè en un moment històric en què les paraules prenen significats ben poc tradicionals, el mot només també vol dir el món sencer; no és per tant un mot restrictiu com quan escrivíem a màquina i si volíem còpies havien d’usar paper de calcar. Les fronteres mentals poden abastar el globus terraqüi o només l’entorn immediat bandejant els altres límits des de la ignorància induïda o des de la mirada curta. Així doncs, ara que ja sabem que el Poder té clavegueres perquè ens ho expliquen les pel·lícules de després de sopar, ara hem «descobert» que aquests conductes per on circulen les aigües brutes de rentar les pròpies robes també poden existir a casa nostra. L’essència de l’espia és que ningú no sàpiga que el tens sinó és un espantaocells. Per això és curiós que el radicalisme lerrouxista establert a Catalunya proclami als quatre vents: no pot ser, no pot ser que el govern català pugui tenir agents secrets! Doncs mirin, espero i desitjo que sí que en tingui. La policia és un servei que el ciutadà ha delegat al govern en democràcia o que l’oligarquia usa en profit propi en dictadura; de fet, l’oligarquia també existeix en el sistema democràtic de partits. Ah!, però el problema és que l’agent secret sigui català. Se’ls veu tant el llautó a aquests protestataris.