LA CRISI TÉ UNA CARA BONA: LES ENTITATS LOCALS PRENEN PROTAGONISME

El redescobriment de les entitats per part de la societat de la qual són filles i d’elles per elles mateixes és la cara bona de la precarietat econòmica dels ajuntaments. La crisi ha obligat els responsables municipals de fires i de festes a cercar noves fórmules per no deixar els seus pobles, viles i ciutats sense festa major. No es pot encomanar el programa a un marxant d’espectacles perquè no hi ha calés. Això ha dut a una revalorització de l’oferta massa vegades somorta de les entitats locals. Allà on s’ha posat en pràctica s’ha evidenciat que, malgrat els anys de sordina aplicada a aquest moviment sociocultural a base de subvencions dirigistes o d’oblits massa sospitosos, havia romàs un foc latent que només ha hagut de necessitar una mica d’aire, una finestra oberta que remogués els tions incandescents que es negaven a convertir-se en cendres inertes. D’aquest reviscolament de les entitats en tenim exemples a Monistrol de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet, a Cardona, a Súria, al Pont de Vilomara, al Bruc, a Olesa de Montserrat, a Fals, a Navarcles, a Sallent, a Puig-reig, a Gironella, a Moià, a Bagà, a Navàs, a Manresa, a Santpedor, a l’Ametlla de Merola, a Avinyó... em deixo una pila de pobles, ja ho sé, és un fenomen que es generalitza. Què tenen en comú aquests indrets i altres? Doncs, que entitats i polítics locals han estat capaços de crear l’atmosfera adient per fer possible el naixement de plataformes d’entesa, al marge de les pròpies idiosincràsies, i tirar endavant celebracions en què la gent fos protagonista: actors, músics, regidors, instal·ladors, artesans... creadors, directors, dissenyadors d’un espectacle de poble a l’empara d’una tradició o creant-ne un de cap i de nou. I oh constatació! La gent està disposada a posar-hi el coll, a enfeinar-se i, el que és més important: a passar-s’ho bé treballant perquè els altres s’ho passin millor. En dono fe.

FEIA MOLTS I MOLTS ANYS QUE NO VEIA ALGÚ RECOLLIR BURILLES DEL TERRA

 

Amb poques hores de diferència i en dos indrets del que podríem acordar a anomenar centre de Manresa vaig veure dos homes de mitjana edat recollir burilles de tabac. No és la primera vegada que ho veig, però feia molts anys, i quan escric molts vull dir molts. Recollir burilles i furgar a l’interior d’un contenidor deu ser el penúltim esglaó social, dic penúltim perquè segur que encara hi ha algú més avall; sempre hi ha algú en pitjors condicions que hi sembla posat pel destí per alleugerir els desgraciats. Quan veig un captaire, no puc escapar de la pregunta que sempre m’assalta com un ressort que el cervell empeny cap a fora per cercar una explicació a la manca d’explicació: ¿com s’hi arriba, a haver de captar? Un captaire o una captaire ha estat nen o nena que ha tingut il·lusions, potser una família que l’ha estimat; podria ser que haguessin anat a rebre els Reis d’Orient, fet la primera comunió vestits de mariner ell o amb vestit de núvia menuda ella. Un captaire o una captaire, potser van estar enamorats algun dia; potser van fer plans: ara això, demà allò, demà passat allò altre. Per a un nen o una nena que de gran, que d’ancià, malviu per les cantonades, ¿quina ha estat la seva trajectòria vital? ¿Quan, allò que s’esperava de la vida, es va convertir en desesper? Una societat que instal·la sota un pont algú, és una societat fracassada com a conjunt. Avui l’economia elevada als altars és una fàbrica de captaires. ¿Què és si no aquell que menja dels bancs d’aliments o s’aixopluga de recollit per la caritat? Quan les vaques magres s’ensenyoreixen del paisatge, apareixen els recollidors de burilles de cigarretes, d’entrepans a les papereres, de menjar casolà als contenidors... es multipliquen les mans parades a la recerca de la xavalla i els ulls avergonyits del pidolaire. Paisatge humà que ens interpel·la per les cantonades dels nostres carrers.

NUCLI HISTÒRIC MANRESÀ. QUÈ FEM?

 

El debat sobre què fem al nucli històric de Manresa perquè no quedi al marge del pols de la ciutat ha de partir per força d’un pla d’usos; què s’hi vol fer i com, i amb quins recursos econòmics i legals se li pot donar el tomb. L’anar passant significa la condemna a mort.

Per resoldre un problema és indispensable partir d’una anàlisi correcta. Si no, l’error està servit; però no l’error de l’equació: prova-error, sinó l’error conseqüència de la incompetència. En el nucli històric, Manresa té mala peça al teler. El pas de la història amb incendis i destruccions l’ha convertit en poc arquitectònic. El nucli històric entès com a barri no és ni bonic ni amable. El nucli històric de Manresa és una acumulació de cases fetes a corre-cuita per allotjar-hi els manresans que les havien perdudes per causa de l’esmentada història en les successives maltempsades en què la soldadesca, sempre valenta amb la gent corrent, esmerçava l’estona torxa en mà a la crema de la ciutat. Aquí i allà hi ha restes del que havia estat l’acumulació dels urbanismes de mil anys d’història, però la imatge global és d’un tros de ciutat al qual s’ha escapat el temps. El nucli històric de Manresa no té prou atractius arquitectònics per posar-lo a primera fila d’una oferta turística que l’animi. És obvi que deixo al marge d’aquesta afirmació la basílica de la Seu, l’Ajuntament, el carrer del Balç (si aconseguim donar-li la forma definitiva), els antics jutjats i alguna construcció barroca. Però és que, siguem honestos, ni la ruta ignasiana per aquesta part de la ciutat no és bonica. ¿Voleu cosa més abandonada als ulls d’un visitant no tocat de manresanisme que el Pou de la Gallina, o tan poc agradable a la vista com la capella de Sant Ignasi Malalt, per més adobats que es facin al seu entorn? I encara gràcies que alguns veïns dediquen estones i diners al manteniment en algun d’aquests punts. Així les coses, més els canvis de costums dels ciutadans, ¿què s’hi pot fer per frenar la marxa cap a la degradació d’un barri que havia estat el naixement de la ciutat moderna i el rovell de l’ou del seu comerç? Doncs, la veritat, ben poca cosa si no marxem de la política de pedaços. «Qui dia passa els anys empeny» és la pitjor frase feta que es pot aplicar al nucli històric manresà. Mal temps ara per demanar valentia, perquè aquesta ha d’anar aparellada amb els diners si es vol reeixir. El concepte de cultura com a recurs pel qual es concep aquesta com una utilitat per regenerar barris degradats seria una línia a explorar. Aquest enfocament del tema ha donat èxit a Girona, a Besalú, al barri de la Ribera barceloní amb la construcció de la nova Filmoteca de Catalunya, a la Tarragona romana. ¿Podria Manresa aspirar a alguna cosa similar? Perquè res no tornarà a ser el que havia estat. Això, segur!

SEGONS RENFE, A PIXAR A LA VIA!

Amb els urinaris de l’estació de la Renfe de Manresa tancats al públic, a veure amb
quina autoritat l’agent de l’ídem multarà aquell o aquella que, empès per la
necessitat fisiològica, orini a recer del mur de l’estació o s’arrauleixi entre dos cotxes 

Mentre que l’Ajuntament de Manresa declara la guerra als incívics que orinen al carrer, la Renfe tanca els lavabos de  l’estació; a veure amb quina autoritat l’agent de l’ídem multarà aquell que, empès per la necessitat fisiològica, orini a recer dels seus murs. ¿Posarà urinaris transportables tipus festa major a disposició dels ciutadans, l’Ajuntament, a l’exterior de l’estació? O encara més: ¿obligarà Renfe a reobrir els pixadors, a l’empara de la llei del sentit comú i del benestar ciutadà? Parin compte que he escrit «aquell» i no «aquella», i és que les dones encara ho tenen pitjor per les raons òbvies que no s’escapen a cap de vostès. ¿La necessitada haurà d’arraulir-se entre dos cotxes amb la complicitat d’una espelma que vetlli per evitar ulls aliens? Tot plegat ens acosta més a l’època de quan els vàters de les estacions eren la putrefacció feta obra i on l’únic senyal de desinfecció era la penetrant pudor de Zotal que s’hi havia escampat,  que no pas a la societat del ben estar i del ben romandre a la qual ens pesàvem que pertanyíem, rics com érem. Els urinaris tancats de l’estació de la Renfe i de tantes altres estacions són el paradigma d’aquest estat de coses que ens  embolcalla, mortalla de la qual no ens podem desprendre ni amb fum de sabatots, que deien els avis de casa quan hom no podia treure’s de sobre un pesat. Els que hagin voltat una mica per França sabran que en cada poble hi ha uns urinaris públics. Cert que n’hi ha de tota mena i condició, però és un senyal que en el país veí algunes coses les tenen més pensades i assumides que no pas aquí. A veure, ¿quants urinaris públics hi ha repartits per Manresa? Ja sé que són més cars que els pipicans, però no deixa de tenir la seva gràcia la diferència d’interès manifestat per les cagarades dels gossos, amb un èxit ben descriptible, respecte de les necessitat fisiològiques dels manresans i visitants; per cert, de les defecacions dels gossos en són responsables els seus amos. En fi, sempre podem prendre un tallat en un bar i demanar pels seus serveis, o per la toilette si sou més fins. La ciutat de Manresa està massa aparellada als tòpics poc favorables; que si el fred, que si la humitat, que si el color gris; ja sabem que els tòpics agafen la part i ho converteixen en un tot, i ara, gràcies a la Renfe, correm el perill que ens associïn als problemes fisiològics És com si ja ho escoltés: Manresa? Vés-hi arregladet o porta xavalla per demanar un tallat al primer bar que trobis si vas fluix o fluixa! Que algú hi faci alguna cosa, no? Per cert, me’n vaig al bar que tinc pressa.

 

 

LA CAIXA DELS TRONS DE NAVARRO

 

Bascos i navarresos han teixit des de fa dècades les seves connexions amb el poder central hispànic de tots colors i mentre Catalunya anava de regeneracionista d’Espanya ells feien bancs com el Vizcaya o el Bilbao i marxaven a Madrid a fer córrer els diners
 
Pere Navarro ha destapat la caixa dels trons en demanar que es posi fi als privilegis de què gaudeixen el País Basc i Navarra amb el seu concert econòmic. Li’n plouen de tot arreu i les més dures des de les files de l’espanyolíssim PSOE, aquell a qui ell s’adreça cercant una federalisme que no treu el cap per enlloc. Des del socialisme espanyol tornaven a demanar que s’instal·li a Catalunya el PSOE al marge de PSC perquè aquest partit és deslleial amb el que pensa el socialisme majoritari que s’ha aixecat com un sol home a defensar bascos i navarresos després de presumir d’haver passat el ribot (el cepillo en llengua sevillana) a l’estatut català. Avui, i sense que serveixi de precedent, o sí, ja ho veurem, estic al costat de Pere Navarro perquè ha verbalitzat des de la trona allò que alguns hem dit des de fa temps amb moltíssima menys fortuna i que pensa molta gent en aquest país de les retallades. Mentre que des d’Espanya s’invoca la unitat de mercat, concepte econòmic depassat per la globalització que no entén de proteccionismes, bascos i navarresos tenen el seu propi sistema d’hisenda pel qual paguen a l’estat els serveis que els presta un cop han recollit els diners dels seus propis impostos, ben a l’inrevés que Catalunya, que ha de viure del que una Espanya morosa i desconfiada li vol pagar i en el moment que li sembla; la Generalitat és a hores d’ara una finestreta que paga si un tercer li dóna cèntims. En aquest sentit és menys que una diputació provincial, perquè a aquesta, com que obeeix a la lògica de les províncies, ningú no li discuteix res. La unitat de mercat no s’invoca quan hi ha territoris que només paguen i altres que només cobren; la unitat de mercat no s’invoca quan per a un pensionista català el cost de la vida a Catalunya és més elevat que per a altres pensionistes de l’estat espanyol; la unitat de mercat s’esberla quan es declaren boicots als productes catalans. I les lleis? No s’escriu que han de ser iguals per a tothom? Doncs els concerts bascos i navarresos que estan dins la Constitució són una contradicció in terminis perquè privilegien uns ciutadans respecte uns altres sense cap raó objectiva; per tant, no es tracta de solidaritat (que ens imposen), aquí es tracta d’aclarir que en un moment donat, uns privilegis mantinguts fins i tot pel franquisme es van tornar democràtics sota pressió d’uns interessos confessables uns i inconfessables uns altres mentre els polítics catalans de la tan lloada transició espantats per l’ombra dels sabres s’apuntaven a això que ara tenim.

FART JO, FART TOTHOM, I L’ÈTICA?

 

El criticat Maquiavel, que ho és tant pels que no l’han llegit com pels poders que s’hi veuen descoberts, deia que l’home modern estava condemnat a cercar còmplices i a enyorar els amics. El liberalisme desbocat ens condemna a l’egoisme com a taula de salvació

Una interpretació de la doctrina econòmica i social anomenada liberalisme assegura que el desenvolupament de les societats és directament proporcional a l’absència d’estat; de fet, els detentors d’aquesta interpretació s’afanyen a dir, en una flagrant contradicció, que l’estat hi ha de ser per assegurar la tranquil·litat interna i la defensa respecte d’agressions externes, així com per apuntalar les polítiques exteriors. En definitiva, el que volen dir els apòstols d’aquesta mena de liberalisme és que cal deixar fer i desfer a la iniciativa privada en tot i que l’estat hi és per protegir-la de gent de malviure i per condemnar al mal viure aquells de fora o de casa dels quals s’extreuen els recursos bàsics per què l’engranatge d’aital muntatge no s’aturi i es reprodueixi en una roda sense fi per a major glòria dels seus ideòlegs. Aquesta interpretació del liberalisme, que és la que serveix d’excusa a l’altre bàndol, aquell que vol l’estat a tot arreu, com si la inflació de funcionaris fos garantia de més equanimitat, queda molt lluny del liberalisme de John Stuart Mill, aquell que fonamentava la convivència humana en la tolerància. El liberalisme que Mill predicava era el respecte a les minories i evidenciava com aquestes podien ajudar al discurs majoritari per fer-lo més just i fins i tot, deia ell, per fer-lo avançar en la consecució de més benestar social. En nom d’un liberalisme, en un exercici més de prostitució dels mots, pràctica que s’ha fet habitual per no dir les coses pel seu nom, s’està desmantellant la societat de la solidaritat; fixin-se que no dic societat del benestar. La societat de la solidaritat no és la que practica la caritat per alliberar la consciència pecadora, sinó la que practica l’entesa, la comprensió, la que està disposada a escoltar l’altre encara que sigui minoritari. La societat de la interpretació del liberalisme que se’ns imposa a cop d’embargament d’habitatge, d’estafes bancàries, de veritats inqüestionables, d’enriquiments vergonyants amb els diners públics, i que ens recorda que l’estat hi és per detentar el monopoli de la violència s’està convertint en un camp de batalla en el qual es dirimeix la pervivència d’un gran concepte que pot esdevenir explosiu: l’ètica. Vist com va tot, i retornant a això de la perversió dels significats dels mots, probablement, el sistema també se l’apropiarà i acabarà per dir, parafrassejant Trasímac: que ètica és allò que el poder considera que és ètic.

 

LA PLANA DE L’OM, UNA FINESTRA QUE TANCA I UNA CIUTAT MENYS AIREJADA

 

La sala de la Plana de l’Om de Manresa és ja oficialment un local més on es poden fer coses. S’ha tancat definitivament aquella finestra a través de la qual la ciutat podia veure altres paisatges sobre els quals batien vents frescos que airejaven una mica el clos. Eren temps en què l’Obra Social de la Caixa de Manresa oferia a la seva societat el bo i millor de les propostes artístiques del moment, del moment passat i del moment futur. Escric aquest article i a tocar meu tinc alguns dels catàlegs magníficament editats d’algunes de les exposicions de producció pròpia o en col·laboració amb altres institucions. D’entre les primeres, les dedicades a l’obra de Laura Albéniz, a Montserrat Gudiol, a Estanislau Vilajosana, a Josep Vila Closes, a Joan Miró a través de la mirada del fotògraf cardoní Josep Planas-Montanyà, a Josep de Togores, a Josep Mestres Cabanes, a Antoni Clavé, a Àngel Millán, a Antoni Tàpies, a Hermen Anglada-Camarasa, i de les segones: la magnífica sobre Egipte i la dels gravats de Picasso. I la llista podria ser molt més llarga. Era un temps en què l’Obra Social de Caixa de Manresa era una veritable regidoria de Cultura en una època en què, amb més bona voluntat que encert, l’Ajuntament no passava de ser un programador de localismes, ei! Dit sigui amb tot el respecte que tot du feina. Ara, els nous propietaris, la Fundació Catalunya-La Pedrera, posen a disposició de la ciutat uns quants metres quadrats perquè la ciutat hi digui la seva. Però una Manresa que acaba d’assistir impertèrrita a l’enterrament del Fecinema; l’única iniciativa cultural autòctona capaç de traspassar les fronteres pròpies, sense cap festival ni d’estiu ni d’hivern que compti i sense política de producció cultural pròpia que depassi el localisme, generarà idees perquè la sala de la Plana de l’Om pugui tornar a ser una referència a dins i a fora de la ciutat?