UN TALP ÉS AQUELL QUE SERVEIX A L’ALTRE I FA VEURE TOT EL CONTRARI

En la realitat i en la ficció es dóna el nom de talp a la persona que representa un paper que n’emmascara un altre. Un talp viu a mercè de qui li permet ser-ne perquè si el descobreix, si evidencia la seva veritable naturalesa, el talp resta al descobert i caçat; el talp treballa per a l’altre. Mentre és útil, el talp pot arribar a viure com un rei. I si el talp, rosegat per la consciència o empès als lleons, decideix descobrir-se, aleshores tastarà nivells de repudi com mai no s’havia imaginat perquè un talp és un mentider i perquè Roma no paga traïdors. Uns i altres li llançaran a sobre tones de brutícia. Fora de la societat, condemnat a l’ostracisme, el talp viurà amb deshonor. A vegades el talp és només una font d’informació; en altres ocasions, el talp pot ser un fre, un escull que l’altre posa a la societat a la qual presumiblement el talp està servint. 

Aquests dies, i arran del ja anomenat cas del clan Pujol, hi ha moltes veus que asseguren que l’afer s’ha posat al descobert perquè Jordi Pujol i Soley havia deixat de ser útil en abraçar aquests darrers mesos la causa independentista. Això són veus potser interessades a embrutar una trajectòria o a torpedinar el procés sobiranista, potser. Però el que és cert, el que és clar a la vista de tothom, és que mentre Jordi Pujol i Soley es va mantenir dins els rengles del políticament convenient, va arribar a ser nomenat «español del año» pel diari històricament més anticatalanista dels que s’editen a Madrid: l’ABC. Mentre va ser útil a l’Espanya dels desmemoriats de dretes i d’esquerres, Pujol era rebut a les cancelleries de mig món com si fos algú a qui s’havia de posar catifa vermella. El que és cert, perquè sobre la taula hi ha les proves, és que el sistema heretat del franquisme, allò que s’ha anomenat la transició, ha estat un gran talp al servei de l’altre. I l’altre és el de «Una, Grande y Libre» o del «antes roja que rota».

LA LITERATURA DE BARCELONA

Literatura i geografia es donen la mà

en aquest volum dedicat a la capital

catalana, el tercer de la col·lecció

Geografia literària.

La Barcelona vella són 384 pàgines que assenten la literatura catalana que ha inspirat la ciutat. És una manera diferent de conèixer el cap i casal que descobreix a manera de documentadíssima guia tots els racons de la Barcelona de muralles endins. Aquest llibre es completarà amb el que està en procés d’elaboració sobre la Barcelona nova i el Barcelonès. La col·lecció Geografia literària, editada per pòrtic, és la magna obra concebuda pel monistrolenc Llorenç Soldevila, doctor en filologia catalana, com a colofó d’una de les seves activitats docents més prodigades i que ha creat escola: la que situa el paisatge dels països Catalans en relació amb la seva literatura. 

El volum Barcelona vella és dividit en cinc grans capítols: la Barceloneta, el Gòtic, la Rambla, el Raval i Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. A través de les propostes de lectura dels retalls literaris dels autors vinculats en aquests indrets, el lector descobrirà mirades insospitades i tindrà la possibilitat d’entendre més el què, el com i el perquè de, per exemple: Joan Salvat-Papasseit, Rusiñol, Jeroni Zanné, Àngel Guimerà, Brossa, Jaume Cabré, el Baró de Maldà, Josep Maria de Sagarra, Jacint Verdaguer, Montserrat Roig, Teresa Pàmies, Mercè Rodoreda, Maria Antònia Oliver i així fins a 170 autors. 

La Barcelona vella és feta de racons, de la places amb història nacional i de cantonades farcides d’històries personals. És una ciutat de carrerons de magnífics palaus i de cases de tàpia. És un urbanisme reposat i també de brogit permanent. És la Barcelona de les Rambles i de l’Orfeó Català; de la placeta medieval d’en Marcús i del MACBA. És la Barcelona del port i la del claustre de la catedral, la del bar Kentucky i la del museu d’Història de la Ciutat.

La Barcelona vella de Llorenç Soldevila és un llibre sòlid com els altres dos editats de la col·lecció, assentat sobre una feinada de recerca que només es pot fer des d’una gran capacitat de treball i des d’un elevadíssim coneixement de la literatura catalana. Les dues coses convergeixen en l’autor.

BARCELONA SEGONS ELS LITERATS

La Geografia Literària que comanda

el filòleg monistrolenc Llorenç

Soldevila ha cobert la cinquena

etapa de les nou que configuren el

seu projecte personal.

¿Què tenen en comú els barris barcelonins de la Bordeta, Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi i la dreta de l’Eixample? Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol de Montserrat, 1950) ens ho mostra en el cinquè llibre de la col·lecció de la geografia literària i el segon dedicat a la capital catalana: la literatura que ha convertit els indrets més insospitats de la ciutat en escenaris per ser llegits.

Que la literatura és la translació en paraules de les imatges i les vivències dels seus autors es fa cert quan hom es proposa, com fa Soldevila, revelar la imatge latent d’aquests relacions i posar-les a l’abast del lector com a resultat d’una encomiable feinada d’arqueòleg de les lletres.

En aquest cinquè volum titulat Barcelona nova, Soldevila fa desfilar dos centenars d’autors. Un tast d’aquesta llista ens du de Valentí Almirall, Joan Barril, Agustí Calvet (Gaziel), Narcís Comadira, Josep Maria Espinàs, Josep Maria Huertas Claveria, Joan Margarit, Francesc Matheu, Bernat Metge, Julià de Jòdar, Teresa Pàmies, Lluís Permanyer, Carles Riba, Montserrat Roig, Josep Maria de Segarra, Joan Salvat-Papasseit, Maurici Serrahima, Manuel Vázquez Montalbán, Jacint Verdaguer fins a Lluís Maria Xirinacs, entre altres.

L’àmplia selecció d’autors lligats al paisatge barceloní porta el lector a indrets tan poc literaris com la capella de l’Hospital Clínic, on proposa la lectura d’un fragment de Moon River de Llorenç Villatoro; a la Plaça d’Espanya on podem llegir un fragment de Vida privada,de Segarra, en què es narra la disbauxa econòmica de l’exposició universal del 1929 ben transportable als nostres dies, o al cementiri de Montjuïc, per resseguir les tombes de Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Joan Vinyoli, Apel·les Mestres, Josep Maria de Segarra, Josep Carner, Prat de la Riba, Jacint Verdaguer, Francesc Macià, Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo i Salvat-Papasseit i llegir-ne textos com el fragment de Poesies d’aquest darrer autor: «És tot fosc i jo al llit / i em rosega el pit / una bèstia avara» en què descriu amb una inigualable economia de mots la malaltia que l’havia de dur a la mort.

L’OPERARI A QUI S'IL·LUMINAVA EL ROSTRE DAVANT DEL DIPÒSIT D'UN VÀTER

Aquesta setmana he conegut un treballador content. És un exaturat jove que té un ofici relacionat amb arreglar coses de les cases; unes habilitats que la Providència em va negar des del néixer. Aquest jove es va quedar sense feina i després d’invertir en temps i gasolina va concloure que a Igualada i a Vic hi havia més possibilitats de trobar feina que no pas a Manresa i també més facilitats per obrir un negoci. Tossut, però, el jove treballador content ha decidit centrar la seva activitat a la capital del Bages, la seva ciutat, tot i que si convé agafa feines a l’altra punta de Catalunya. El jove treballador content m’ha canviat dues peces del dipòsit d’aigua del vàter. Vaja quina redundància!, l’aigua de l’aigua seria si traduíssim el mot anglès (escrit amb w) que els catalans hem adoptat per anomenar la comuna o la trona, que en deien els avis de casa. Hauríeu hagut de veure quines exclamacions de joia pronunciava aquest operari xiroi en comprovar que la nova aixeta tornava a obrir i a tancar el pas de l’aigua i quin «fantàstic!» quan va quedar clar que la bomba ajustava a la perfecció i ja no provocava pèrdues. Fins aquesta setmana no havia vist mai ningú a qui s’il·luminés el rostre davant del dipòsit d’aigua d’un vàter. Com a aturat, va viure el procés de passar d’encarregat de gent a tenir tot el temps de món mentre esperava la paga a càrrec dels pressupostos de l’estat. Explica que aquesta «tranquil·litat» li proporcionà temps per pensar, per constatar que, si no t’espaviles, ningú no ho farà per tu i mentre l’escoltava i el veia treballar, vaig pensar que bo que és saber fer coses pràctiques. I em va venir a la memòria el savi consell que ja fa molts anys em va donar un estimat monjo de Montserrat, el pare Cebrià Baraut, un dels més gran medievalistes europeus del segle XX: Salvador, com més coses sàpigues fer, menys possibilitats de passar penúries tindràs.

LA MITOMANIA, QUAN TOPA AMB LA CONDICIÓ HUMANA, ES CONVERTEIX EN DECEPCIÓ

La confessió de Jordi Pujol és ja part de la història de Catalunya. Afirmo que hi he reflexionat molt però des de la curiositat intel·lectual; no s’ha estripat res dins meu. Com que no he estat mai pujolista tot i reconèixer-li en públic i en privat les seves habilitats, tampoc no visc el cas com un drama; de fet, no sóc gens mitòman i el dia que Messi canviï d’aires tampoc no m’esquinçaré la camisa. He conegut el president Pujol tant des del vessant personal com des del professional. El primer va ser a través d’uns anys de militància convergent de la meva família; eren anys de brega a Monistrol de Montserrat, de pressions, de desgast personal, d’incomprensions per part dels uns (exfalangistes reciclats per obra i gràcia d’unes eleccions democràtiques (?) i dels altres (psuqueros envalentits i sociata-sindicalistes alguns eixits del sindicalisme vertical franquista). El meu pare en va ser un admirador de Pujol, fins que va esdevenir el cas Roca: l’enfrontament Pujol-Roca Junyent que va dur aquest a l’ostracisme polític. A casa eren roquistes com la majoria de l’agrupació local de Monistrol en contraposició a la majoria manresana que era pujolista. L’altre vessant del meu coneixement pujolià és la professional com a fotoperiodista. Puc relatar la història de Jordi Pujol des del 1980 a través de les imatges que he pres d’ell. Aquests dies en què una baixa laboral inoportuna m’ha deixat al voral, he tingut temps per repassar un bon grapat de fotografies. N’hi ha de tota mena: el Pujol imbatible de les distàncies curtes, el Pujol posat en situació al Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat, el Pujol casolà a Queralbs, el Pujol alliçonador, el Pujol abstret. Totes em dibuixaven el Jordi Pujol o això és el que em pensava; però me’n faltava una, la darrera, la que va eixir un divendres 25 de juliol en plena canícula estival que va socarrimar molta bona gent que sí que creu en els mites.

Foto: Salvador Redó