TOT ALLÒ QUE ES DONAVA PER SOTERRAT, TORNA A LA LLUM

«Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant, jo vinc d'un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat». Això ho cantava Raimon ja l’any 1975. Els clàssics ho són perquè no perden vigència. L’any 1975 molta gent d’aquest país, disconforme (eufemisme) amb la legalitat nascuda d’un cop d’estat, mantenia una lluita que era sorda perquè els mitjans radiofònics no en parlaven, no en mostrava imatges la televisió única i no n’escrivien els mitjans impresos; però tot i així era constant. Ho era per mitjà de l’associacionisme, de les corals, dels esbarts, de la premsa local que malvivia entre suspensions governatives, multes i particulars que hi posaven hores i diners de la butxaca. Era constant per mitjà dels centres excursionistes, de les classes clandestines de llengua i de literatura catalanes, de recitals de la Nova Cançó; sí, aquells cantants i músics prohibits primer «por la autoridad competente» i al cap d’un temps ridiculitzats pels progressistes ciutadans del món, però que avui tornen amb força davant les noves però velles envestides a «la gent que ara vol ser lliure i estima la vida», no fos que se surti amb la seva: viure la pròpia existència, que sempre ens és curta, amb dignitat i amb l’obligació intrínseca de transmetre-la a les generacions que vénen. La societat que «exigeix les coses que li han negat» i que torna a veure com no solament les hi tornen a negar sinó que, amb la normalització de la vexació i de la mentida repetida mil vegades, li neguen les evidències més viscudes, algunes en pròpia pell; li neguen les possibilitats de supervivència i li volen subministrar, a l’empara sempre de la legalitat, barroerament, dosis indigeribles de somnífers.

Tinc necessitat de quedar-me amb la bona gent europea

Em resisteixo a dir la gent, així en genèric i amb voluntat globalitzadora com diuen els discursos polítics quan volen absolutitzar les seves idees, però sí que diré molta gent ,moltíssima, està fins als nassos de la traïció que els governants dels estats de la UE han fet al concepte de generositat europea que es donava per fet. Europa és el mirall, s’ha dit des del discurs oficial amb la voluntat que els europeus ens ho creguéssim. Doncs arribats al punt de demostrar-ho amb fets, els europeus crèduls han vist, hem vist, que un cop més els discursos oficials tenen segones intencions. La segna intenció era que els europeus crèduls confiessin cegament en els polítics europeus i així, un cop administrada la substància adormidora, opiàcia que dirien els marxistes de primera hora, manegar segons determinés el poder de debò, aquell que es realitza en les coses concretes com ara negar l’asil a milers de fugitius de la guerra siriana  i d’altres conflictes d’interessos, d’alguns dels quals l’Europa blanca, neta i espavilada no és aliena. Una mostra de la impotència a què ens veiem abocats els ciutadans del carrer davant les imatges esgarrifoses de mainada, dones, homes, avis i àvies deixats a mercè de màfies o venuts a un govern, el turc, que abomina descaradament els drets humans és la resposta abassegadora a l’hora de donar roba, calçat, materials d’higiene, joguines que aquesta setmana ha omplert els recintes que a Badalona s’havien destinant en la campanya de boca-orella. Possiblement, com expliquen algunes ONG, no és la millor manera d’ajudar vistes les dificultats dels camps no ja d’acollida sinó de concentració, però és un camí vàlid per donar sortida a una impotència ciutadana que és mostra de vitalitat, de consciència; que és una mostra viva que hi ha lloc per als sentiments, encara.