Tinc necessitat de quedar-me amb la bona gent europea

Em resisteixo a dir la gent, així en genèric i amb voluntat globalitzadora com diuen els discursos polítics quan volen absolutitzar les seves idees, però sí que diré molta gent ,moltíssima, està fins als nassos de la traïció que els governants dels estats de la UE han fet al concepte de generositat europea que es donava per fet. Europa és el mirall, s’ha dit des del discurs oficial amb la voluntat que els europeus ens ho creguéssim. Doncs arribats al punt de demostrar-ho amb fets, els europeus crèduls han vist, hem vist, que un cop més els discursos oficials tenen segones intencions. La segna intenció era que els europeus crèduls confiessin cegament en els polítics europeus i així, un cop administrada la substància adormidora, opiàcia que dirien els marxistes de primera hora, manegar segons determinés el poder de debò, aquell que es realitza en les coses concretes com ara negar l’asil a milers de fugitius de la guerra siriana  i d’altres conflictes d’interessos, d’alguns dels quals l’Europa blanca, neta i espavilada no és aliena. Una mostra de la impotència a què ens veiem abocats els ciutadans del carrer davant les imatges esgarrifoses de mainada, dones, homes, avis i àvies deixats a mercè de màfies o venuts a un govern, el turc, que abomina descaradament els drets humans és la resposta abassegadora a l’hora de donar roba, calçat, materials d’higiene, joguines que aquesta setmana ha omplert els recintes que a Badalona s’havien destinant en la campanya de boca-orella. Possiblement, com expliquen algunes ONG, no és la millor manera d’ajudar vistes les dificultats dels camps no ja d’acollida sinó de concentració, però és un camí vàlid per donar sortida a una impotència ciutadana que és mostra de vitalitat, de consciència; que és una mostra viva que hi ha lloc per als sentiments, encara.

LA CARITAT ÉS UN FRACÀS DE TOTS QUE EL SISTEMA EMPARA

Fer caritat. Aquí teniu una expressió d’abans que ha tornat amb força. Si hi ha caritat vol dir que hi ha pobres. La pobresa és un fracàs de la societat; el pobre ens recorda també el nostre fracàs com a individus. Sempre hi ha hagut pobres i n’hi haurà, diuen les veus. És curiosa aquest invocació al determinisme social en uns temps de cientisme desmesurat venut com a paradigma de l’èxit; d’allò que ara cal i per a la qual cosa ens hem estat preparat des de l’adveniment de la raó com a substitució de la mitologia. Però mentre no arriba una solució raonada a la pobresa real, quotidiana, la que afecta noms i cares concrets, què fem? Doncs fem caritat, encara que ara, en temps també de subterfugis, en diguem solidaritat. Fem caritat pensant que el que cal és resoldre la immediatesa i, certament, el pobre agraeix l’aliment i l’escalfor que són els seus horitzons. A diferència del que té, per al qual l’horitzó és una projecció, una idealització en el futur, per al pobre, l’horitzó és l’àpat quotidià, la satisfacció de la necessitat peremptòria. El sistema, allò incorpori que governa el món i que quan pren cos és sempre per martellejar idees o cossos, necessita la pobresa. El pobre serveix per redimir consciències. Fins a la gran depressió medieval que obrí les portes al renaixement, la caritat ara un mitjà de salvació seguint els paràmetres evangèlics; després del canvi de paradigma, el pobre va passar a ser un pària i al voltant seu es va construir un relat de por i de càstig que paradoxalment el pobre va interioritzar i li va donar consciència de classe. Avui, el pobre torna a ser objecte d’atenció. Fer caritat allibera les consciències però a l’hora perpetua el sistema que és el causant de la pobresa i el constructor del discurs de la bondat i també el que ens recorda que tots podem arribar a ser pobres.