TOT ALLÒ QUE ES DONAVA PER SOTERRAT, TORNA A LA LLUM

«Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant, jo vinc d'un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat». Això ho cantava Raimon ja l’any 1975. Els clàssics ho són perquè no perden vigència. L’any 1975 molta gent d’aquest país, disconforme (eufemisme) amb la legalitat nascuda d’un cop d’estat, mantenia una lluita que era sorda perquè els mitjans radiofònics no en parlaven, no en mostrava imatges la televisió única i no n’escrivien els mitjans impresos; però tot i així era constant. Ho era per mitjà de l’associacionisme, de les corals, dels esbarts, de la premsa local que malvivia entre suspensions governatives, multes i particulars que hi posaven hores i diners de la butxaca. Era constant per mitjà dels centres excursionistes, de les classes clandestines de llengua i de literatura catalanes, de recitals de la Nova Cançó; sí, aquells cantants i músics prohibits primer «por la autoridad competente» i al cap d’un temps ridiculitzats pels progressistes ciutadans del món, però que avui tornen amb força davant les noves però velles envestides a «la gent que ara vol ser lliure i estima la vida», no fos que se surti amb la seva: viure la pròpia existència, que sempre ens és curta, amb dignitat i amb l’obligació intrínseca de transmetre-la a les generacions que vénen. La societat que «exigeix les coses que li han negat» i que torna a veure com no solament les hi tornen a negar sinó que, amb la normalització de la vexació i de la mentida repetida mil vegades, li neguen les evidències més viscudes, algunes en pròpia pell; li neguen les possibilitats de supervivència i li volen subministrar, a l’empara sempre de la legalitat, barroerament, dosis indigeribles de somnífers.

VERITAT, LA VERITAT, MENTIDA, LA MENTIDA, PERIODISME I EL PERIODISME

LA VERITAT, CONCEPTE TAN COBEJAT COM PROSTITUÏT

La veritat, no hi ha concepte que s’usi més segons els interessos de qui el pronuncia. Quina veritat, la teva o la meva? O la d’aquell altre. Entre la veritat, així amb l’article definit femení i veritat, mot despullat de cap crossa hi ha un univers semàntic.  És veritat que el sol surt per llevant i s’amaga per ponent. És veritat que la pluja sempre cau del cel. És veritat que el pugó priva que les faveres creixin i facin faves. És veritat que les olives conservades en sal o en oli i herbes aromàtiques collides de les oliveres del meu hort em surten magnífiques. És veritat que el vi negre de la Terra Alta se’m posa més bé que no pas molts Penedès. És veritat que sóc més gandul que el jeure, tot i que m’he passat la vida treballant. És veritat que... La veritat en l’ofici de periodista és allò a què el professional decent i honest arriba després de trencar-se les banyes amb la informació, de contrastar-la i tot i així és la seva veritat perquè sempre hi ha qui té la seva pròpia percepció sobre allò que va ocórrer; tots duem els nostres propis cristalls de color. Hi ha coses incontestables, la trajectòria del sol i altres d’opinables, les meves olives. Fins aquí, probablement, benvolgut lector i benvolguda lectora, estarem d’acord. Fixeu-vos que he escrit decent i honest per qualificar el professional de la informació. Aquests dos mots exclouen la mentida. És la diferència entre el bon professional i el «pàjaru» que dirien els avis, o si volen el «sinvergüensa», que era un qualificatiu carregat de mensypreu, més potent que no pas el mot originari castellà. El «pàjaru» i el «sinvergüensa» fan molt mal a aquest ofici de periodista que tant estimo; fan molt mal a la societat; i aquests dies n’hem vist molts, d’aquests, i el que hem de veure, encara. Paciència i disculpeu.

«VOSTÈ ÉS UN PERIODISTA D’AQUÍ O D’ALLÀ? PERQUÈ SI ÉS D’ALLÀ...»

Hi haurà un abans i un després, res no serà igual. Això ho va dir l’alcalde d’Alp i president del Consell Comarcal de la Cerdanya, Ramon Moliner, persona que conec de prop i de la qual puc dir que ho és tot menys un exaltat, persona prudent i cabal, en una valoració de la jornada del referèndum publicada en aquest diari. Fa set dies, un servidor reflexionava sobre el mot veritat i sobre com alguna premsa el doblegava per fer passar bou per bèstia grossa. Res no serà igual tampoc respecte a la visió que de l’ofici de periodista en tindrà una part majoritària de Catalunya. Fa uns quants dies una associació espanyola d’editors de premsa deia que «el lliure exercici del periodisme, la llibertat de premsa i el dret a la informació són la pedra angular en tot estat democràtic». Ho deien acusant el moviment independentista de censurador; el món al revés, vist allò que es diu i es publica a la resta de l’estat i fins i tot dins mateix de Catalunya. Llàstima però que en nom de tot això tan lloable i certament pedres angulars hàgim d’assistir minut sí i minut també a la prostitució d’aquests conceptes. Quan bona part de la premsa de capçalera del món explica l’inexplicable, es fa ressò de les patacades de les policies espanyoles a la població civil catalana, la premsa que es fa fora de Catalunya, sobretot l’audiovisual, fa veure que plou, si és que no menteix sobre unes imatges la simple observació de les quals desmenteix el seu relat. Gràcies al fet que qualsevol de nosaltres amb un mòbil a la mà es pot convertir en emissor d’imatges, el discurs oficial ja no serà l’únic que quedarà per a la història. Un avi de més de vuitanta anys, que pacientment esperava que se solucionessin els problemes informàtics per votar diumenge, m’interpel·là amb un escolti!» carregat de duresa, «vostè és un periodista d’aquí o d’allà? Perquè si és d’allà...». Es pensen que la gent és tonta.

MONTORO I WERT, UNA MENTIDA DITA MIL VEGADES JA NO ES CONVERTEIX EN UNA VERITAT

La mentida com a arma política fa que haguem de sentir personatges com el ministre Montoro i el ministre Wert afirmant, el primer, que els sous no han baixat, i el segon, que la nova llei espanyola d’ensenyament que du el seu cognom no atempta contra la llei catalana d’immersió lingüística. A veure, senyor Montoro, en aquest país hem passat de negociar puges en els sous a negociar fins on arriben les retallades, i és capaç de dir, sense immutar-se des de la trona parlamentària, que els sous no han baixat? Però de quina pasta està fet, vostè? De veritat que encara pensa que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat? Però és que vostè creu que la gent som tontos? Demani perdó, senyor Montoro, o plegui, perquè no és mereixedor, per més majoria absoluta que tingui, d’ocupar el càrrec. Els sous d’alguns dels seus camarades potser no, que no han baixat; el d’algun, que acumula càrrecs dia sí i dia també, segur que ha pujat; potser es fixa en el seu entorn per fer afirmacions tan insultants. I vostè, senyor Wert, es pensa que els catalans no sabem de quin peu calcen vostès i el seu laboratori de la FAES? Es pensa que no sabem que volen convertir la llengua i cultura catalanes en residuals? No ens ve de nou i ja els coneixem per més que es disfressin. Que no veuen que se’ls veu el llautó amb això del trilingüisme? Per què ens hem de creure que vostès, que tenen una llengua en competència amb l’anglès, ara volen afavorir-lo? El trilingüisme els serveix per arraconar encara més el català. A les Balears en saben alguna cosa, d’això, i al País Valencià encara en saben més, allà sí que han provocat la política de terra cremada fins al punt que molta de la seva gent s’estimen més ser els proveïdors de sol i platja de l’interior, especialment de Madrid, que no pas mantenir la fidelitat a la seva cultura. Potser allà ho aconseguiran, aquí ja els dic que no. Diguin al senyor Aznar que no ens dividiran.