L’ECONOMIA ESPANYOLA ÉS EL FORAT DEL DONUT, HO DIU EUROPA

Ja és oficial, ja se’n pot parlar, o no, depèn de si ets premsa amiga del règim. L’esquerda entre els rics i els pobres, a Espanya creix una mica més cada dia. Alerta!, ho diu la Unió Europea en el darrer informe econòmic, el mateix que es queixa que no paren de créixer, també, els contractes escombraria i amb ells la incertesa instal·lada en milers de ciutadans. Ja és oficial perquè ho diuen els experts, i ho verbalitzen perquè en algun racó de la maquinària de buròcrates en què s’ha convertit la unió d’estats hi ha una llumeta encesa de color vermell amb el nom d’Espanya. Una llumeta que s’ha encès perquè l’Estat té un deute de més d’un bilió d’euros que ja es presenta com a impagable i que genera uns interessos anuals de més de 30.000 milions. Una llumeta que s’ha encès quan han assumit que l’Estat s’ha polit la reserva de les pensions, més de 60.000milions d’euros que havien de servir de coixí per aturar el cop quan s’esdevingués i que s’ha usat per eixugar un deute imparable perquè l’Estat també tenia prohibit endeutar-se encara més; vaja, que s’han polit els estalvis familiars. Una llumeta que s’ha encès perquè ara ja és oficial, perquè ho diuen els experts, que hi ha més gent que tot i treballar no arriba a cobrir les necessitats bàsiques a causa d’uns sous miserables i uns contractes de treball que convertits en números diuen que hi ha més feina però que no diuen que és una feina de fam; un treball que condemna milers de persones joves al sentiment de precarietat, a la por d’alçar la veu i, finalment, a la conformitat, que és el terreny en què els poderosos es mouen més bé. Els darrers informes econòmics també diuen que la UE, a través dels seus estats, és cada dia una mica més a prop del cingle. Ara ja és oficial.

Tinc necessitat de quedar-me amb la bona gent europea

Em resisteixo a dir la gent, així en genèric i amb voluntat globalitzadora com diuen els discursos polítics quan volen absolutitzar les seves idees, però sí que diré molta gent ,moltíssima, està fins als nassos de la traïció que els governants dels estats de la UE han fet al concepte de generositat europea que es donava per fet. Europa és el mirall, s’ha dit des del discurs oficial amb la voluntat que els europeus ens ho creguéssim. Doncs arribats al punt de demostrar-ho amb fets, els europeus crèduls han vist, hem vist, que un cop més els discursos oficials tenen segones intencions. La segna intenció era que els europeus crèduls confiessin cegament en els polítics europeus i així, un cop administrada la substància adormidora, opiàcia que dirien els marxistes de primera hora, manegar segons determinés el poder de debò, aquell que es realitza en les coses concretes com ara negar l’asil a milers de fugitius de la guerra siriana  i d’altres conflictes d’interessos, d’alguns dels quals l’Europa blanca, neta i espavilada no és aliena. Una mostra de la impotència a què ens veiem abocats els ciutadans del carrer davant les imatges esgarrifoses de mainada, dones, homes, avis i àvies deixats a mercè de màfies o venuts a un govern, el turc, que abomina descaradament els drets humans és la resposta abassegadora a l’hora de donar roba, calçat, materials d’higiene, joguines que aquesta setmana ha omplert els recintes que a Badalona s’havien destinant en la campanya de boca-orella. Possiblement, com expliquen algunes ONG, no és la millor manera d’ajudar vistes les dificultats dels camps no ja d’acollida sinó de concentració, però és un camí vàlid per donar sortida a una impotència ciutadana que és mostra de vitalitat, de consciència; que és una mostra viva que hi ha lloc per als sentiments, encara.

NO HI HAR ES QUE AJUDI MÉS AL BON DORMIR QUE L’HONRADESA

Què té l’obra pública que al seu voltant es coguin tants interessos? Doncs que mou molts diners i que és segur que tard o d’hora cobres; ei! Seguretat que tens si ets una empresa d’aquelles que mouen més diners que el pressupost d’una conselleria i que per tant et converteixes en financer d’aquell que t’encomana la feina i que ho fa perquè sap que li aguantaràs la bola. Si ets el que hi posa el camió o l’excavadora, aleshores vés amb compte no sigui que hagis de finançar el promotor o aquell que et subcontracta i un impagament et deixi amb el cul a l’aire. Fa uns vint-i-cinc anys, en les obres d’ampliació de la carretera de Copons, vaig fer una informació sobre uns petits empresaris propietaris d’excavadores i camions a qui havien arruïnat tant, a base d’impagats, que no tenien ni diners per recuperar la maquinària de l’obra. A la variant de Manresa, a l’alçada del Guix hi va romandre durant anys una excavadora que es va anar rovellant per un fet similar. Preguntat el director general de Carreteres de l’època per què feien adjudicacions a empreses que havien enganxat a petits industrials, la resposta va ser: és que ens aguanten les obres; un eufemisme que volia dir: és que m’aguanten les factures. L’obra pública i la política fan parella per necessitat. Aquesta relació alimenta moltes boques i molts silencis; alguns d’inconfessables per prudència i altres d’inconfessables per interès. Avui han pres volada aquestes relacions que afecten més o menys això que en diuen l’arc parlamentari i algun que s’ha quedat en extraparlamentari. Que lluny que queda aquell temps idíl·lic en què un alcalde demanava a la constructora d’una carretera que passava pel seu poble que li desviés algun camió de quitrà per arreglar un carrer! I que contents que estaven els veïns!

PER SI ENCARA NO TENIU CLAR DE QUÈ VA L’ÈXODE DELS SIRIANS

Ricard Garcia Vilanova. Recordeu el nom d’aquest fotoperiodista que des de l’interior de la guerra de Síria ha dut al món una brutal crònica gràfica de la terrible matança d’éssers humans que el règim d’Al-Assad, tolerat per occident, fa entre la població d’aquest estat agònic. És d’aquest horror de què s’escapen els milers de sirians que truquen a la porta d’Europa. És de la mort, de la tortura, de la pena per l’assassinat de familiars i d’amics, del desconcert, de la perplexitat. Ho ha fotografiat i ho ha filmat Garcia Vilanova com fa dos segles ho va dibuixar Francisco de Goya y Lucientes a “Los desastres de la guerra”. Res, o ben poc, no ha canviat en el si del comportament humà; en tenim tants exemples... i els tenim cada dia. Si els europeus es posen nerviosos perquè a la seva blanca terra arriben sense parar humans de pell més torrada, no és contra aquests que han d’adreçar les seves ires, no és contra els que fugen, que en justa llei i obligació malden per conservar la vida, sinó contra els governants propis, que miren cap a una altra banda i aixequen un discurs que ignora les orgies de mort i de sang protagonitzades per unes elits econòmiques, religioses i militars que no dubten a matar, a través de mil procediments, aquells que, potser, poden representar una amenaça per als seus interessos; interessos molt terrenals i gens celestials, no en dubteu pas d’això: sempre ha estat i és així quan s’aixeca la bandera de la religió i es fa caure l’espasa sobre el cap de l’altre. Si Europa no s’arrisca a posar fi a aquesta situació, no dubteu, europeus, que les llargues files vagant per les carreteres no s’aturaran. No hi ha tanca prou alta que ho pugui aturar. I en tot cas, la gent de l’ofici gràfic serà allà per explicar-ho. Podeu veure l’exposició a Barcelona, a La Virreina,fins al 18 d’octubre.