ATURAR-NOS PER RECORDAR DE QUINA POLS PROVÉ AQUEST FANG

Per no perdre la perspectiva, submergits en la voràgine del minut a minut del procés, fóra convenient recordar quina és la pols de la qual provenen aquests fangs; aturar-nos i fer memòria que és fràgil i resulta senzill, per a qui té l’altaveu més potent, imposar el seu relat. Era l’any 1996, el 28 d’abril, dia en què se signà l’anomenat Pacte del Magèstic entre el PP d’Aznar i la CiU de Pujol i pel qual els catalans garantien que els populars poguessin fer govern a Madrid i a canvi es prometien millores econòmiques per a Catalunya, la supressió del servei militar...  i, per quan calgués, que va caldre després de les eleccions del 1999, el suport del PP a la investidura de Pujol; a Madrid es passa del «Pujol enano habla castellano» al «Pujol guaperas habla como quieras». Aznar, però, no ho va pair mai i en la legislatura següent, amb majoria suficient, es va reiniciar el rosari d’incompliments i fins avui. L’11 de novembre del 2002 el mateix Aznar posava en marxa la maquinària pesant de la FAES; silenciosa però implacable, el seu pensament ha envaït totes les estructures de l’estat i n’ha revitalitzat ítems com la recentralització i sobretot la unitat de la pàtria. El 2006 es funda Ciudadanos, que té entre un dels seus valedors, un senyor anomenat Francisco Caja, catedràtic universitari, que, per exemple, postulava tornar la llengua catalana a la situació prèvia al 1978; del suposat conflicte lingüístic n’han fet marca de la casa. El 2006 s’aprova en referèndum el nou Estatut amb el PP i quatre milions de signatures recollides a Espanya en contra i el «cepillo» menyspreador del Congrés i del qual presumia Alfonso Guerra. El 2010 el TC el mutila després d’un procés de vergonya. El 10 de juny d’aquell any la dignitat de milers de catalans surt al carrer per dir prou: «Som una nació, nosaltres decidim», i fins ara que... 1 d'abril: "cautivo y desarmado... la guerra ha terminado".

MONTORO I WERT, UNA MENTIDA DITA MIL VEGADES JA NO ES CONVERTEIX EN UNA VERITAT

La mentida com a arma política fa que haguem de sentir personatges com el ministre Montoro i el ministre Wert afirmant, el primer, que els sous no han baixat, i el segon, que la nova llei espanyola d’ensenyament que du el seu cognom no atempta contra la llei catalana d’immersió lingüística. A veure, senyor Montoro, en aquest país hem passat de negociar puges en els sous a negociar fins on arriben les retallades, i és capaç de dir, sense immutar-se des de la trona parlamentària, que els sous no han baixat? Però de quina pasta està fet, vostè? De veritat que encara pensa que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat? Però és que vostè creu que la gent som tontos? Demani perdó, senyor Montoro, o plegui, perquè no és mereixedor, per més majoria absoluta que tingui, d’ocupar el càrrec. Els sous d’alguns dels seus camarades potser no, que no han baixat; el d’algun, que acumula càrrecs dia sí i dia també, segur que ha pujat; potser es fixa en el seu entorn per fer afirmacions tan insultants. I vostè, senyor Wert, es pensa que els catalans no sabem de quin peu calcen vostès i el seu laboratori de la FAES? Es pensa que no sabem que volen convertir la llengua i cultura catalanes en residuals? No ens ve de nou i ja els coneixem per més que es disfressin. Que no veuen que se’ls veu el llautó amb això del trilingüisme? Per què ens hem de creure que vostès, que tenen una llengua en competència amb l’anglès, ara volen afavorir-lo? El trilingüisme els serveix per arraconar encara més el català. A les Balears en saben alguna cosa, d’això, i al País Valencià encara en saben més, allà sí que han provocat la política de terra cremada fins al punt que molta de la seva gent s’estimen més ser els proveïdors de sol i platja de l’interior, especialment de Madrid, que no pas mantenir la fidelitat a la seva cultura. Potser allà ho aconseguiran, aquí ja els dic que no. Diguin al senyor Aznar que no ens dividiran.