LES CAPUTXINES DE MANRESA, D’UNA ALEGRIA A UN FUNERAL

Vaig ser present el dia en què en Manel Valls, director general de la Fundació sociosanitària de Manresa, presentava en públic l'acord a què s'havia arribat amb la comunitat de monges de l'abadia manresana de Sant Carles Borromeu, altrament conegudes com les caputxines del carrer Talamanca; per tant, aquesta columna d'opinió serà com una crònica dels fets; passo de qüestions legals i em reafirmo en allò que va escriure el sofista grec Trasímac fa 2.400 anys en el sentit que justícia és allò que els poderosos consideren just i que és bàsicament la salvaguarda dels seus interessos. Aquell va ser un dia especial per a les monges de la petita comunitat; especial perquè es reconeixia una pena que duen al cor moltes comunitats religioses que es veuen abocades a la desaparició, i és que les vocacions estan en caiguda lliure, i va ser un dia especial perquè amb l'acord s'assegurava la continuïtat d’immobles i annexos donant-los un ús assistencial i també s’assegurava la tranquil·litat material d'unes dones, ja grans, que d'altra manera es veien abocades al desarrelament en una edat en què, probablement, només queden els records de les arrels, i això, en unes persones que han dedicat la seva vida a la clausura monàstica, és molt. Avui també és un dia especial per a aquestes monges, avui, ahir i demà passat perquè unes incomprensibles gelosies de la superioritat eclesiàstica que s'aferra a una interpretació de la justícia canònica, les fa tornar a la incertesa de vida. El dia de què els parlo va ser, malgrat tot, d'alegria i d'alleugeriment; se'ls veia als ulls, es notava en l'ambient distès, en les ganes d'explicar. Senyor bisbe de Vic, aquell dia va ser una festa i avui, de moment, és un funeral.

CAÑIZARES, UN PRÍNCEP DE L’ESGLÉSIA QUE NEGA L’EVANGELI

Cañizares, el bisbe, no el porter ex del Real Madrid, torna a cavalcar. Enfundat, a vegades metafòricament i altres realment, en la capa pluvial cardenalícia perquè quedi clar que és un príncep de l’Església qui parla amb veu de tro, ha verbalitzat dues velles paraules que resumeixen la història explicada d’Espanya: invasió i separatisme (o unitat indissoluble). Fa pocs dies que va qualificar d’invasores les onades d’immigrants que truquen a les portes d’Europa empesos per la gana, pel terrorisme d’estat, pels negociants d’armes (algunes empreses estatals entre aquests); empesos perles irrefrenables ganes de viure. Va dir que la majoria no eren «trigo limpio» (s’ha d’escriure encastellà, això, perquè s’entengui la   les paraules).I nostre Senyor el va castigar posant-li l’endemà a la cara les fotografies d’infants morts ofegats mentre amb les seves famílies volien arribar a l’illa grega de Lesbos. Diu l’evangeli de Mateu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. -Llavors ells li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? -Ell els contestarà: -Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. -I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt. 25, 41-46). I pel que fa al separatisme, català, és clar!, doncs apa, que l’Església serà universal sempre que sigui espanyola. Res de nou sota el sol, malauradament.