MEMÒRIA HISTÒRICA A SANT JOAN DE VILATORRADA

El palet a la boca perquè el soroll eixordador de les explosions de les bombes llançades per l’aviació feixista no ens foradessin els timpans; dúiem el palet lligat al voltant del coll, no fos que amb les presses d’anar al refugi ens el deixéssim; el palet era l’amulet màgic, la nansa per agafar-se a la vida. Dóna’m dues mil pessetes perquè tu ets de dretes  i jo un revolucionari  de rereguarda; a la rereguarda s’està més segur, no he de saltar de trinxera en trinxera i no em disparen; a la rereguarda en nom d’ara no recordo quina fraternitat mundial, faig i desfaig. Han assassinat el pare! Hem vist el seu cos ensangonat, afusellat; ens hem quedat sols la mare i els set germans; ens han pres el tractor; a casa som creients. Sóc la filla d’una noia soltera seduïda per un soldat de pas; sóc el fruit d’un pecat; el soldat va marxar; no he estat mai estimada a casa; ui, no, perdó, l’àvia sí que m’estimava; em va criar l’àvia; no recordo que la mare m’hagués fet mai cap petó. Els moros van entrar a casa; a casa érem republicans; se’ns menjaven el pa. Vés amb el cap ben alt, filla, perquè el pare no ha fet cap mal; al pare el van afusellar al Camp de la Bota, per alcalde i per republicà. A casa alimentaven una noia de quinze anys sense braços; li donaven el menjar i la netejaven; una bomba li esclatà a tocar. Buscant el pare que estava emboscat, vaig veure els cossos de soldats morts estesos per aquests camps, eren tan joves, pobrets! A les dones dels presos republicans, els feien rentar la roba dels malalts tísics i dels ferits. Tres botiguers van denunciar el meu pare que tenia un bar i el van agafar els feixistes. Silencis, por i repressió; el dimoni que duem a dins surt a les guerres. ¿Van guanyar la guerra els dolents? No. Ara hi ha pau!

CAÑIZARES, UN PRÍNCEP DE L’ESGLÉSIA QUE NEGA L’EVANGELI

Cañizares, el bisbe, no el porter ex del Real Madrid, torna a cavalcar. Enfundat, a vegades metafòricament i altres realment, en la capa pluvial cardenalícia perquè quedi clar que és un príncep de l’Església qui parla amb veu de tro, ha verbalitzat dues velles paraules que resumeixen la història explicada d’Espanya: invasió i separatisme (o unitat indissoluble). Fa pocs dies que va qualificar d’invasores les onades d’immigrants que truquen a les portes d’Europa empesos per la gana, pel terrorisme d’estat, pels negociants d’armes (algunes empreses estatals entre aquests); empesos perles irrefrenables ganes de viure. Va dir que la majoria no eren «trigo limpio» (s’ha d’escriure encastellà, això, perquè s’entengui la   les paraules).I nostre Senyor el va castigar posant-li l’endemà a la cara les fotografies d’infants morts ofegats mentre amb les seves famílies volien arribar a l’illa grega de Lesbos. Diu l’evangeli de Mateu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. -Llavors ells li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? -Ell els contestarà: -Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. -I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt. 25, 41-46). I pel que fa al separatisme, català, és clar!, doncs apa, que l’Església serà universal sempre que sigui espanyola. Res de nou sota el sol, malauradament.

ARA QUE JA TENIM MITJANA A LA C-55, DEMANO ALS QUE SEMPRE VAN TARD QUE ES LLEVIN ABANS

 

El conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, vaja, d’aquella conselleria que tothom coneixia com d’Obres Públiques abans que s’imposés la litúrgia de la confusió en això dels eufemismes, l’honorable Santi Vila, ha fet honor a la paraula donada a principi d’any i ja tenim la mitjana de formigó que separa els dos carrils de la C-55 a l’alçada de l’entrada a Manresa pel barri de Sant Pau, o si voleu: en l’inici o acabament de la variant. És de justícia reconèixer la feina d’aquell que compleix. És una victòria ciutadana, de la gent que al marge de la política oficial i sota el lema «No més morts a la C55» va fer públic arreu del país l’existència d’una trampa mortal que fins aleshores només era patida en silenci per les famílies trencades a causa de la mort d’algun dels seus membres en accident de trànsit en un dels trams més mal engiponats de l’eix del Llobregat. Malgrat que no s’ha aconseguit de moment el desdoblament, la millora en seguretat és indiscutible... Però... Divendres passat un camió de gran tonatge a l’alçada del senyal de limitació de velocitat a 60, allà on comença el carril únic, ens empenyia a mi i a un altre vehicle circulant en direcció a Barcelona; ens menjava el cul, vaja! Aquí sí que el senyor conseller Vila no hi pot fer res. El conseller Espadaler i els Mossos d’Esquadra potser sí, i és perseguir, allò que se’n diu a mort, els bandarres de la carretera. La mitjana de formigó evitarà les topades frontals i mortals de necessitat, però no evitarà que la condició humana, més bèstia algunes vegades que no pas humana, continuï fent de les seves. L’eix del Llobregat tram sud fins a Abrera és una via lenta, senyors desesperats! Qui tingui pressa que es llevi més d’hora o que es faci picar per un ànec, que diria un amic meu, però que no posi en risc la vida dels altres; i si ho fa: clatellada!