NO HI HAR ES QUE AJUDI MÉS AL BON DORMIR QUE L’HONRADESA

Què té l’obra pública que al seu voltant es coguin tants interessos? Doncs que mou molts diners i que és segur que tard o d’hora cobres; ei! Seguretat que tens si ets una empresa d’aquelles que mouen més diners que el pressupost d’una conselleria i que per tant et converteixes en financer d’aquell que t’encomana la feina i que ho fa perquè sap que li aguantaràs la bola. Si ets el que hi posa el camió o l’excavadora, aleshores vés amb compte no sigui que hagis de finançar el promotor o aquell que et subcontracta i un impagament et deixi amb el cul a l’aire. Fa uns vint-i-cinc anys, en les obres d’ampliació de la carretera de Copons, vaig fer una informació sobre uns petits empresaris propietaris d’excavadores i camions a qui havien arruïnat tant, a base d’impagats, que no tenien ni diners per recuperar la maquinària de l’obra. A la variant de Manresa, a l’alçada del Guix hi va romandre durant anys una excavadora que es va anar rovellant per un fet similar. Preguntat el director general de Carreteres de l’època per què feien adjudicacions a empreses que havien enganxat a petits industrials, la resposta va ser: és que ens aguanten les obres; un eufemisme que volia dir: és que m’aguanten les factures. L’obra pública i la política fan parella per necessitat. Aquesta relació alimenta moltes boques i molts silencis; alguns d’inconfessables per prudència i altres d’inconfessables per interès. Avui han pres volada aquestes relacions que afecten més o menys això que en diuen l’arc parlamentari i algun que s’ha quedat en extraparlamentari. Que lluny que queda aquell temps idíl·lic en què un alcalde demanava a la constructora d’una carretera que passava pel seu poble que li desviés algun camió de quitrà per arreglar un carrer! I que contents que estaven els veïns!

SENYORS DE L’FMI: SENSE DINERS A LA BUTXACA, LA GENT NO GASTAREM

Els experts de l’FMI, el govern mundial dels diners, recomanen al govern espanyol que apugi impostos i abaixi sous. És la seva recepta, diuen, per sortir de la crisi. Estudiar tant per arribar a la conclusió que tota família sap: ingressar més i gastar menys... malaguanyats tants esforços i tants cèntims familiars emprats a aconseguir un títol universitari. Si el consell és aquest, el govern em podria haver trucat a mi i preguntar-me, per exemple: «ei, Salvador, què hem de fer?». I jo els hauria respost: «si volen atresorar, cobrin més i paguin menys. Ara bé: si volen ser eficaços: redistribueixin millor, tapin les fuites dels rics que evadeixen diners i estalviïn en allò que, potser els infla l’ego però que no els dóna retorn ni en diners ni en espècies; espècies que poden ser, també per exemple: en intel·ligència que marxa a fora». Potser abans d’acabar tan llarg raonament ja m’haurien penjat el telèfon perquè la fórmula de l’FMI és més fàcil d’aplicar: es colla els de sempre i llestos. Fa uns dies llegia que els empresaris d’hostaleria de Lleida estaven nerviosos perquè el consum interior no repuntava, vaja, que no n’hi a prou a tenir gent els caps de setmana de dates assenyalades; perquè funcioni la cosa el calaix s’ha d’omplir poc o molt cada dia. A la vista dels primers i llegint els segons vaig pensar: què s’imaginaven aquests empresaris del turisme?, i què es pensen altres empresaris de la cosa supèrflua?, vull dir els que no fabriquen res d’allò que se’n diu primera necessitat? Si les famílies no tenen excedent econòmic, no gastaran en res que no els sigui d’estricta supervivència. Encara hi ha algú que creu que escanyant el personal a base de reduccions de sou i prestacions farà l’agost? L’estat del benestar té dues gràcies bàsiques: genera una bona dosi de seguretats personals i genera excedent a la butxaca que hom gasta en «altres» coses que fan moure tota l’economia.