EL PANORAMA NO PINTA GENS BÉ, NO VIVIM EN EL MILLOR DELS MONS

Algunes estampes del dia: Òscar Camps, el badaloní que encapçala l’ONG Open Arms, herois de la Mediterrània, denuncia que militars , pagats per la Unió Europea, els han amenaçat de disparar-los perquè havien salvat dones i nens d’una mort segura per naufragi; també hem sabut que el capità del vaixell i la cap de l’expedició han estat retinguts per la policia italiana. L’activista i política municipal brasilera Mariella Franco ha estat assassinada per sicaris després que hagués denunciat brutalitats policials a la faveles (ui, quina casualitat). Al barri madrileny (i castizo) de Lavapiés hi ha una batalla campal per la mort d’un manter senegalès, diuen que en el marc d’una acció policial, cosa que la policia nega. Una gran majoria de pensionistes espanyols (atenció he escrit espanyols, no pas catalans, perquè no digui algú que és culpa del procés) no arriben als 650 euros mensuals de pensió i, un cop pagats tots els rebuts de despeses captives, els queda la misèria per arribar a final del mes,(ei, gastant per menjar, no us penseu que el que queda sigui per anar al cinema, a la perruqueria una mica més sovint, comprar una peça de roba d’última moda o un tortellet de diumenge al migdia). Es demostren amb proves unes condicions pèssimes de treball en una gran empresa càrnia d’Osona, els metges dels CAP de la zona ho denuncien, organitzacions sindicals ho denuncien, tothom ho sap i la cosa es perpetua (probablement és una empresa no lligada a la independència). El jerarca Putin guanya les eleccions russes empès per milions de compatriotes que necessiten un pare de la pàtria per sentir-se algú. Milers de sirians són empesos cap al no res mentre els bombardegen, i això que se’n diu la comunitat internacional (comunitat mundial de jerarques i interessos econòmics) s’ho mira o fins i tot en participa. Així estan les coses. Bona setmana.

VOLEN SENTIR-SE HEGEMÒNICS ARREU I SEMPRE

Diuen que Aristòtil va dir que aquell que supera les seves pors esdevé veritablement lliure. Aquests mesos s’ha popularitzat la frase: les nostres pors, la seva victòria. Com s’evidencia una vegada i una altra, a allò que van dir els pensadors clàssics no cal afegir gran cosa més. També des de fa un temps, més que uns mesos es tracta ja d’uns quants anys, el lloc on s’haurien d’esvair les pors,  on es creen seguretats o se n’hi haurien de crear, allà on l’ésser humà encara mancat de respostes se socialitza fora del nucli  familiar: l’escola, i en el nostre cas l’escola catalana, és objecte d’atacs per part d’una porció molt definida de la societat fins a convertir-la als ulls de milions de ciutadans espanyols en el gresol d’insolidaritats pàtries. Aquests dies es viu un repunt perillós d’una campanya que començà adreçada directament contra la llengua catalana i que ja s’ha ampliat enormement sota el mot adoctrinament. El professorat ha començat a experimentar el sentiment de por i ha començat, en alguns casos no pas menors ni anecdòtics, a practicar l’autocensura quan es tracta de parlar de l’actualitat catalana. L’autocensura és la més pràctica de les censures, al poder només li cal recordar que és allà per dictar què es pot dir, pensar i fer i què és allò que no toca; el poder, convé recordar-ho, posseeix els instruments pertinents de coacció sobre persones i béns, de fet, això el defineix. L’escola catalana, que per definició és inclusiva (s’entén d’alguna altra manera una escola?), és una llaminadura per a aquells que no hi ha manera que acceptin la diversitat cultural dins les seves fronteres; estan disposats a perdre coneixement (què és, si no, la diversitat?) a canvi de sentir-se hegemònics arreu i sempre.