Photo by Salvador Redó/Regió7
Van regalar l’1 d’octubre del 2017 i ells ho saben molt bé; ho van saber al cap de poques hores d’haver ordenat les irrupcions a la força (a materialitzar el a por ellos) a la recerca de les urnes que se’ls havien fet escàpoles; ho van saber quan les xarxes socials es van començar a omplir d’imatges, de vídeos a base de cops de porra i caps esberlats, d’àvies i d’avis llançats a terra, de joves arrossegats, de cops de mall a les portes de les instal·lacions constituïdes en col·legis electorals, i aquests dies hem conegut, encara més, els excessos verbals de membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat (frase feta de tan repetir-la) que traspuen ànimes ennegrides per un odi inculcat secularment fins a fer-lo irreversible. Sense aquestes milers de fotografies i vídeos professionals i sobretot particulars, sense la irrupció de l’smartphone a les nostres vides i les seves capacitats infinites de difusió i de rèplica que van fer volar les imatges arreu del món a l’instant, el discurs de com van anar les coses, dilluns farà un any, seria tot un altre. Els poders encara es pensen que, dominant els mitjans de comunicació tradicionals, dominen el discurs; l’1 d’octubre ha demostrat una altra vegada que ja no és així, ni a Catalunya ni Espanya ni al món. Gràcies a les noves tecnologies, el relat dels fets l’ha guanyat la gent atonyinada i vexada. Diuen que ho va dir Josep Borrell, el ministre d’Afers Exterior espanyol ,al centre Jean Monnet de la Universitat de Nova York,que no es pot lluitar contra imatges d’algú que vol votar i a qui la policia pega. I una altra cosa que s’ha evidenciat, també dolorosa: que veïns nostres, gent amb qui ens saludem cada dia, tot i haver vist les imatges, les han justificades, si és que no les han aplaudit.
